(publicat al suplement Què Fem? de La Vanguardia. 12 d’abril. Foto de Mirta Portillo)
La cantant Elsa Rivero debuta l’any 1963 a l’Hotel Habana Libre, antic Hilton de la capital cubana, de la mà d’Angelito Díaz, guitarrista i trovador . Són representants d’allò que es va anomenar feeling, gènere de cançó cubana molt influenciat per la música nordamericana, on destaquen Cesar Portillo de la Luz, Rosendo Ruíz o Omara Portuondo. L’Elsa, amb una veu feta pel bolero, recorre durant tres dècades els clubs de l’illa interpretant Contigo aprendí, Tú, mi delirio o Lágrimas negras. Al Club21, al Sherezade, al Parisien de l’Hotel Nacional, al llegendari Tropicana. Van ser anys de molta activitat i actuacions importants com la de la nit d’inauguració del Racó del Feeling, al club Pico Blanco de l’Hotel Saint John’s. Destaca també la seva etapa acompanyant els Armónicos de Felipe Dulzaides, un dels grans impulsors del jazz a Cuba.
Santiago, La Habana, Varadero, fins que l’any 1994, aprofitant una visita a la Barcelona post-olímpica, l’Elsa Rivero decideix no tornar més i s’estableix a la nostra ciutat intentant dedicar-se al mateix que la va fer una petita celebritat a Cuba. I amb el seu repertori de boleros i de cançó romàntica canta acompanyada del popular Lucky Guri o de la també pianista Lázara Cachao. Omple l’Antilla del carrer Aragó, el Seven Crowns del carrer París i canta al gloriós restaurant La Oca de Francesc Macià, avui desaparegut.
Però a finals dels noranta canvia de torn i decideix muntar-se ella el seu propi negoci. Obre amb dos socis procedents de la música cubana La Paladar del Son, un restaurant de sabor antillà que l’unirà indissolublement a Gràcia. No passen ni dos anys que l’Elsa s’independitza dels seus socis i inaugura a Torrent de l’Olla el bar del que parlem avui, el bar de l’Elsa Rivero, un bar que només es pot explicar des de la biografia.
El cau de la cantant
Perquè l’Elsa Bar, des del cartell de l’entrada fins el racó més amagat darrera la barra, és l’Elsa Rivero, i els que hi entrin ho han de saber. De fet això s’entén de seguida que ens recolzem a la barra i descobrim les parets plenes: de fotografies seves amb amigues i amics de Catalunya i Cuba, de cartells de la seva època anterior i amb un retrat de Martí presidint el local. Més que nostàlgia es respira respecte a la trajectòria i a les persones que la cantant s’ha anat trobant pel camí. Hem entrat a casa seva, al seu cau estret decorat casolanament, on ens rep com si ens conegués de fa cinquanta anys, com si fóssim els seus nebots o antics amants amb els que va fer les paus. L’Elsa, que després de quaranta anys de carrera professional va trobar el seu forat a Gràcia, demostra taules amb el públic i bonhomia sent maternal amb tothom, siguin clients o proveïdors i ves a saber si també amb la guàrdia urbana quan com a tot arreu entra al bar a tocar el crostó. Sovint convida els clients a xupitos abans de que marxin, però en el que potser és un excés de sentiment maternal els hi pregunta si condueixen, no sigui que després haguem de patir desgràcies. Ens pot xocar si dels bars busquem asèpsia i anonimat, però de seguida veurem que l’Elsa ens entén molt bé, i que si no volem sarau o hi hem anat només a fer una canya amb la parella, no es ficarà on no la demanen. Empatia pròpia d’una cantant de feeling cubà.
El que farà és anar on té el sucre, la llima i el rom i preparar els mojitos que aparentment són l’especialitat de la casa. La gent comenta que són dels millors que han tastat a la ciutat, tot i que alguna veu ens diu que no sempre la clava. Podem acreditar que val la pena tastar-los, però suposem que a un bar tan descaradament personal com aquest dependrà molt de l’estat d’ànim d’ella. Sigui com sigui darrera del combinat tampoc no hi ha mans asèptiques.
Nits de Barça i cançó
Al fons, la catifa, el sofà, els coixins i un enorme monitor dilueixen el bar/espai públic en una saleta d’estar/espai domèstic envernissada de blaugrana amb una bandera que penja de la paret dreta. Les nits de partit, qualsevol nit que toqui, fins i tot les de descans dominical, l’Elsa obre la porta de casa seva i el local s’omple d’amistats culers. Aquí la cantant demostra una passió que no té res a veure amb Cuba, malgrat que se’ns fa difícil imaginar-la, en la seva elegància de diva rossa de la cançó melòdica, deixant-se la laringe en un gol al Reial Madrid.
L’Elsa Rivero debuta l’any 63 a L’Havana i a Barcelona comença la seva segona etapa el 1994. Vint anys després la cantant regenta un bar on ara sí fa el que li dona la gana en la mesura que l’Ajuntament la deixi. És per això que “quan l’ambient és propici” i sempre si té l’estat d’ànim adequat, si respira el feeling pertinent, tanca el local cantant un dels seus vells boleros. Diu que només ho fa quan els clients li demanen perquè en el fons és discreta. Però quan es deixa anar, el cau de l’Elsa es transmuta en el Pico Blanco de l’Hotel Saint John’s, en un petit Tropicana, i només trobem a faltar el piano que anys enrere va haver de jubilar del local.
Elsa Bar. Torrent de l’Olla, 78. BCN. Metro: Joanic (L4) Diagonal (L3, L5). De dm a dj de 20.30 a 2. Caps de setmana, de 20.30 a 3. Mitjana: 2€; mojito: 6€.
Me gusta:
Me gusta Cargando...
(publicado originalmente en el blog de Dame la voz)
(publicat al suplement Què Fem? de La Vanguardia.
