Graf o el Salón del Cómic cuando era joven

Imagen(publicado originalmente en el blog de Dame la voz)

El pasado sábado 13 de abril coincidía con el Salón del Cómic de Barcelona un acontecimiento paralelo, que materializa en nuestra misma ciudad una forma distinta de entender los festivales de cómic. Graf, mini-Salón dedicado al cómic de autor e independiente, reunió a una serie de editoriales, iniciativas y personas más o menos críticas con todo lo que supone ese hermano mayor. Es un festival joven sin las servidumbres derivadas del tamaño, la edad y los compromisos que tiene el otro.

Desde que tengo uso de razón y memoria las polémicas en torno al Salón del Cómic han venido siendo habituales. Aunque todos volvemos un año tras otro por ser el principal acontecimiento del mundo del cómic en nuestro país, le criticamos al Salón por un lado su excesiva orientación a lo comercial y por otro que las historietas queden en demasiadas ocasiones relegadas a un lugar secundario. El Salón como hipermercado y el Salón como feria del videojuego, de Star Wars o de cualquier otro fenómeno cultural que atraiga a visitantes a los que el cómic se la repampinfle.

Supongo que hay que hacer un esfuerzo por entender a los organizadores. Respecto a lo del aspecto ultra-comercial del Salón entiendo que tiene que ver con la naturaleza de Ficomic, que aunque se defina como una entidad sin ánimo de lucro, al fin y al cabo representa a editores, distribuidores y libreros. Como las cifras del negocio son las que son, entiendo que quieran aprovechar el Salón para vender lo que no venden en semanas. Respecto a que la feria se vaya por peteneras y abra sus puertas a cosas que no son la historieta, es de suponer que se hace con la mejor voluntad del mundo; con la de conseguir que niños y mayores que no suelen leer cómics se dejen caer por el Salón atraídos por zombies y robots y que con un poco de suerte se les despierte el gusanillo viñetero al salir.

Entendiendo todo ello, creo que es muy saludable que se celebre un  festival paralelo como Graf, que da un toque de atención a Ficomic y a los lectores en general, al recuperar las esencias de aquellos míticos primeros Salones de los ochenta, volcados apasionadamente en la historieta, de los que tanto nos han hablado nuestros mayores.

El feeling que va arribar a Gràcia. Elsa Bar

Elsa está satisfecha con la actuación de La Portillo(publicat al suplement Què Fem? de La Vanguardia. 12 d’abril. Foto de Mirta Portillo)

La cantant Elsa Rivero debuta l’any 1963 a l’Hotel Habana Libre, antic Hilton de la capital cubana, de la mà d’Angelito Díaz, guitarrista i trovador . Són representants d’allò que es va anomenar feeling, gènere de cançó cubana molt influenciat per la música nordamericana, on destaquen Cesar Portillo de la Luz, Rosendo Ruíz o Omara Portuondo. L’Elsa, amb una veu feta pel bolero, recorre durant tres dècades els clubs de l’illa interpretant Contigo aprendí, Tú, mi delirio o Lágrimas negras. Al Club21, al Sherezade, al Parisien de l’Hotel Nacional, al llegendari Tropicana. Van ser anys de molta activitat i actuacions importants com la de la nit d’inauguració del Racó del Feeling, al club Pico Blanco de l’Hotel Saint John’s. Destaca també la seva etapa acompanyant els Armónicos de Felipe Dulzaides, un dels grans impulsors del jazz a Cuba.

Santiago, La Habana, Varadero, fins que l’any 1994, aprofitant una visita a la Barcelona post-olímpica, l’Elsa Rivero decideix no tornar més i s’estableix a la nostra ciutat intentant dedicar-se al mateix que la va fer una petita celebritat a Cuba. I amb el seu repertori de boleros i de cançó romàntica canta acompanyada del popular Lucky Guri o de la també pianista Lázara Cachao. Omple l’Antilla del carrer Aragó, el Seven Crowns del carrer París i canta al gloriós restaurant La Oca de Francesc Macià, avui desaparegut.

Però a finals dels noranta canvia de torn i decideix muntar-se ella el seu propi negoci. Obre amb dos socis procedents de la música cubana La Paladar del Son, un restaurant de sabor antillà que l’unirà indissolublement a Gràcia. No passen ni dos anys que l’Elsa s’independitza dels seus socis i inaugura a Torrent de l’Olla el bar del que parlem avui, el bar de l’Elsa Rivero, un bar que només es pot explicar des de la biografia.

El cau de la cantant
Perquè l’Elsa Bar, des del cartell de l’entrada fins el racó més amagat darrera la barra, és l’Elsa Rivero, i els que hi entrin ho han de saber. De fet això s’entén de seguida que ens recolzem a la barra i descobrim les parets plenes: de fotografies seves amb amigues i amics de Catalunya i Cuba, de cartells de la seva època anterior i amb un retrat de Martí presidint el local. Més que nostàlgia es respira respecte a la trajectòria i a les persones que la cantant s’ha anat trobant pel camí.  Hem entrat a casa seva, al seu cau estret decorat casolanament, on ens rep com si ens conegués de fa cinquanta anys, com si fóssim els seus nebots o antics amants amb els que va fer les paus. L’Elsa, que després de quaranta anys de carrera professional va trobar el seu forat a Gràcia, demostra taules amb el públic i bonhomia sent maternal amb tothom, siguin clients o proveïdors i ves a saber si també amb la guàrdia urbana quan com a tot arreu entra al bar a tocar el crostó. Sovint convida els clients a xupitos abans de que marxin, però en el que potser és un excés de sentiment maternal els hi pregunta si condueixen, no sigui que després haguem de patir desgràcies. Ens pot xocar si dels bars busquem asèpsia i anonimat, però de seguida veurem que l’Elsa ens entén molt bé, i que si no volem sarau o hi hem anat només a fer una canya amb la parella, no es ficarà on no la demanen. Empatia pròpia d’una cantant de feeling cubà.

El que farà és anar on té el sucre, la llima i el rom i preparar els mojitos que aparentment són l’especialitat de la casa. La gent comenta que són dels millors que han tastat a la ciutat, tot i que alguna veu ens diu que no sempre la clava. Podem acreditar que val la pena tastar-los, però suposem que a un bar tan descaradament personal com aquest dependrà molt de l’estat d’ànim d’ella. Sigui com sigui darrera del combinat tampoc no hi ha mans asèptiques.

Nits de Barça i cançó
Al fons, la catifa, el sofà, els coixins i un enorme monitor dilueixen el bar/espai públic en una saleta d’estar/espai domèstic envernissada de blaugrana amb una bandera que penja de la paret dreta. Les nits de partit, qualsevol nit que toqui, fins i tot les de descans dominical, l’Elsa obre la porta de casa seva i el local s’omple d’amistats culers. Aquí la cantant demostra una passió que no té res a veure amb Cuba, malgrat que se’ns fa difícil imaginar-la, en la seva elegància de diva rossa de la cançó melòdica, deixant-se la laringe en un gol al Reial Madrid.

L’Elsa Rivero debuta l’any 63 a L’Havana i a Barcelona comença la seva segona etapa el 1994. Vint anys després la cantant regenta un bar on ara sí fa el que li dona la gana en la mesura que l’Ajuntament la deixi. És per això que “quan l’ambient és propici” i sempre si té l’estat d’ànim adequat, si respira el feeling pertinent, tanca el local cantant un dels seus vells boleros. Diu que només ho fa quan els clients li demanen perquè en el fons és discreta. Però quan es deixa anar, el cau de l’Elsa es transmuta en el Pico Blanco  de l’Hotel Saint John’s, en un petit Tropicana, i només trobem a faltar el piano que anys enrere va haver de jubilar del local.

Elsa Bar. Torrent de l’Olla, 78. BCN. Metro: Joanic (L4) Diagonal (L3, L5). De dm a dj de 20.30 a 2. Caps de setmana, de 20.30 a 3. Mitjana: 2€; mojito: 6€.

Bohèmia a la força. Bar Absenta

(publicat al suplement Què Fem? de La Vanguardia. 28 de març)

449px-Valentino_Rossi_2010_QatarLa Maite es lamenta sorneguera. Ara tenen embolic amb l’Absenta de la Barceloneta perquè l’amo d’allà reclama l’exclusivitat del nom. I ella que no és competitiva però no està per hòsties argumenta que el seu bar, el del carrer Hospital, manté el nom des del segle XIX, i que hi ha una legió de testimonis, velles glòries del Xino, que poden donar fe i document de que allà hi ha un Absenta des de que Franco era caporal. Ens remet a 1893, quan un francès va arribar a Barcelona damunt l’onada de la bohèmia i va obrir un local que no era encara ni bar ni cafè però on se servia la beguda que tornava bojos els artistes. Llavors el van regentar francesos ves a saber per què, fins que el 1966 el va comprar el senyor Ulldemolins de Tarragona, la vídua del qual encara en manté la propietat. La Maite ens explica que ella va agafar el traspàs l’any 2002, només cinc anys després d’obrir el Norbàltic, el seu mític Norbàltic, al carrer Consell de Cent. Per coses de la vida i perquè la llicència no estava en ordre, l’Absenta va haver de tancar i esperar temps millors, fins que el 2011 va tornar a obrir flamant. Mentrestant la Maite es va fer seu el Xino i va anar entenent més coses del barri i del bar que havia adquirit. Va saber, per exemple, que fins el 1993 l’Absenta tenia un enorme cartell de llauna amb el nom que feia ombra a tots els vianants i vagabunds del carrer Hospital.  La febrada d’ordre olímpic el va fer treure. També que l’arc del pati que fa de magatzem és molt propi de les finques del barri, que gràcies a aquestes construccions permetien el pas dels carros d’un carrer a l’altre.  O que als pisos superiors hi havia una pensió que es deia Celeste.

Avui el local es un espai dividit en dos. A l’entrada, la barra i quatre tauletes on seuen els amics del barri, els penjats i els borratxos que donen conversa als cambrers vulguin o no. Allà el Gorka, el fill de la Maite, quan hi va fa els seus mojitos, dels que n’està ben orgullós. Allà, a les hores aparentment tranquil·les, hi ha una cambrera que les passa putes quan de sobte s’omple el local i fins que no arribi la Maite no té ningú més que l’ajudi. Al fons, després de la cuina, una sala gran, diàfana, amb olor a ambientador i a menjar depèn de l’hora, farcida matí, tarda i vespre d’alumnes de la Massana. Ens atrevim a dir, de fet, que l’Absenta actua com a centre social i bar oficiós de l’escola, situada a pocs metres dins de l’antic recinte de l’Hospital de la Santa Creu, i la Maite, esclar, està encantada de la vida amb aquesta clientela jove vinculada –potser de lluny- al món de l’art. En realitat, ella volia regentar el bar de dins del recinte, el del jardí, i assegura que la idea de posar-hi allà una terrasseta va ser seva tot i que el regidor de torn probablement no ho reconegui. Avui amb l’Absenta en té prou i ella ha optat per preus al públic més econòmics: “jo vull fer diners però també tinc una idea del que ha de ser el barri”, i per això procura no excedir-se amb els preus i fa allò tan popular de les mitjanes San Miguel a un euro. Fet i fet, al seu bar la gent s’hi sent còmode, i s’hi ha vist tuppers i entrepans amb paper d’alumini de paios que potser no estan per menjar cada dia de menú però que no volen perdre el costum de fer un parell de canyes abans o després de classe. La Maite resumeix bé la gent que omple les cadires de l’Absenta: “el típic burro de la barra, noies moníssimes, nois amb estil…”

A l’Absenta, això sí, també fan menjar, tot i que encara hi ha discussions familiars sobre el tipus d’àpat que ha de prevaldre. Els fills de la Maite defensen cada un models diferents: el Gorka, frankfurts i altres entrepans; l’Utsela, amanides contundents. De moment, ofereixen menús d’un plat, algunes coses de menjar casolà com les croquetes i unes hamburgueses completes fetes amb ingredients de qualitat. Però la Maite, l’estratega, té previst al març oblidar-se de les preferències dels fills i centrar els esforços en una bona carta de tapes. Ens anuncia ja que els caps de setmana d’aquí a ben poc començarà a servir vermuts a un euro, i cinc tapes per set euros. Ella vol “vermuteig” i que vinguin els guiris, però com hem dit no a costa dels preus populars ni dels seus clients més joves. L’Absenta ha de ser un bar d’artistes immersos en el low-cost, de bohèmia a cops d’atur i crisi financera, de gent que demana el gintònic de Gordon’s perquè a més de no costar un ronyó és ginebra forta i aguanta bé el sabor després de diluir-se en tònica.

(Parlant de guiris, un dia arribarà l’adveniment de Valentino Rossi a l’Absenta i els altars que la Maite ha aixecat al motorista hauran fet finalment el seu servei. Ella l’espera, ella sap que vindrà i que al seu bar s’hi trobarà molt a gust “perquè és un catxondo”. Avui avisa que “la liarà”: prepara una exposició dedicada al dottore amb l’esperit d’una fan extrema que no se n’amaga.  Potser només l’entendran els fidels, però de ben segur que serà aplaudida pels avis del barri, pels veïns borratxos i pels alumnes de la Massana.)

Absenta. Hospital, 75. BCN. Tlf. 932 70 35 64. Metro: Liceu (L3). De dll a dv, de 8 a 3, dss i dg, de 19 a 3. Estrella: 2€; San Miguel: 1€; combinat: 5€.

Expert

367400831_8b28e8fe76

(text publicat a la secció Poca broma del setmanari Directa. 20 de març)

A l’entrada del restaurant, palplantat com un nino, s’esperava un cuiner gros però ben blanc, polit i elegant. Era un home de veu suau que ens va dir bon dia i ens va estrènyer la mà. Quan el cambrer ens va acompanyar a taula ell ens seguia, i quan sorpresos vam veure tres cadires l’home va seure al nostre costat. Així que érem tres per dinar: l’Anna, un cuiner i jo. Esperant un gest o una paraula que no arribava, no em vaig atrevir a trencar el gel, i així van passar els minuts, mirant-nos tots tres entre somriures fins que el cambrer va tornar i ens va portar la carta.

Quan l’Anna i jo ens vam acostar i vam començar a llegir els plats del mateix paper, tot deixant clar que el cuiner no formava part de cap nosaltres, l’home va obrir la boca i amb veu melosa ens va deixar anar que havíem de demanar fondue. Per fi s’aclaria un pèl el rol d’aquella presència estranya a la nostra taula: el cuiner era un conseller, un servei innovador per clients insegurs que mereixien una empenteta d’expert. Vaig somriure, aquest cop sincerament, fins que l’Anna em va mirar amb un somriure diferent i em va recordar allò del gluten, millor no córrer riscos. I vam seguir mirant la carta després del “no, gràcies” al suggeriment de l’expert.

Però allò no era cap suggeriment. El cuiner insistia, amb la mateixa veu melosa i convincent. Quan ens deia que havíem de demanar fondue no n’havíem entès el sentit. L’Anna va mirar arreu nerviosa buscant una autoritat superior però jo com de costum vaig contemporitzar: potser sí podíem demanar fondue, el formatge no sempre porta gluten, depèn del fabricant, i jo feia molt que no en menjava i em venia de gust.

Aquella tarda l’Anna va estar emprenyada com una mona; al vespre es va trobar fatal i vam haver d’anar a urgències. Setmanes més tard em va dir que el que més la va irritar va ser la frase que no vaig parar de repetir tot el sant dia: “Al capdavall era un expert”.

Sant Andreu per pixapins

(publicat al suplement Què Fem? de La Vanguardia.
22 de febrer
)

El 20 d’abril de 1897 la Reina regent Maria Cristina signa el Decret d’Agregació pel qual passen a formar part de Barcelona les viles de Sant Gervasi de Cassoles, Les Corts, Sant Martí de Provençals i Sant Andreu del Palomar. No a tot arreu s’accepta la unificació de bon grat i és a Sant Andreu on es crea ben aviat la Junta Desagregacionista contrària al Decret i on d’una forma més clara es fa palès un moviment contra el centralisme del cap i casal. Tot i la derrota davant el poder administratiu, aquest barri manté d’ençà una identitat vilatana més o menys combativa, ben pròpia i diferenciada de la Barcelona que un dia la va absorbir. Sia per això que ja hem dit, pel fet d’estar gairebé al límit de la ciutat a tocar de Sant Adrià del Besós, pel seu teixit urbà o pel seu caràcter eminentment obrer i lluitador, el cas és que pocs barris es conserven com Sant Andreu, tant d’esquenes a la resta de la ciutat.

Per això mateix té un curiós sentit dedicar un reportatge sencer a aquest antic municipi. Perquè els diumengers i els pixapins de la Barcelona antiga, que els fa por creuar la Meridiana i que amb prou feines associen Sant Andreu a La Maquinista o l’antiga telenovel·la de tv3, s’animin a agafar la renfe fins una de les dues parades que té la vila i voltin pels seus carrers. Del Nus de la Trinitat al Parc de la Pegaso i de les vies del tren a la freda Meridiana, entre casetes baixes i una antiga fàbrica tèxtil reconvertida per l’ajuntament en centre d’art contemporani, heus aquí algunes propostes per passar un cap de setmana de diumenger a Sant Andreu. 
Leer más de este artículo

Democracia de nueve a cinco

http://www.eitb.com/multimedia/images/2012/06/04/666781/666781_MONDRAGON-Corporation_foto610x342.jpg

(publicado originalmente en el blog de Dame la voz)

Me entero a raíz de este post de que a Mondragon Corporación Cooperativa, el grupo cooperativo más grande del mundo, se le ha montado un problema gordo porque ofreció a la ciudadanía (no únicamente a los socios) unas participaciones de sus dos cooperativas más emblemáticas, Fagor y Eroski, que ahora la gente, pensando que eran depósitos recuperables, quiere recuperar cuanto antes. No entro a valorar el pollo, que de eso ya se encargó Joan, pero sí que pienso en alguna de las causas probables del mismo. Dado que la oferta de aportaciones financieras subordinadas se hizo en los años de internacionalización del grupo, me planteo si este crecimiento, habitual por otra parte en cualquier gran corporación, no tiene que ver con el actual problemilla de deuda. Es lo que tiene querer ser mayor, que a veces le da a uno por estirar más el brazo que la manga.

En el ámbito cooperativo se suele argumentar a favor de este modelo comparando el mundo de la empresa al de los Estados, lo que bien mirado es bastante razonable: ¿por qué si no toleramos la dictadura como forma de organización política sí la aceptamos con normalidad como forma de organización empresarial? En una empresa de capital manda el jefe y nadie lo pone en duda, cuando como demuestran cada día las cooperativas es perfectamente posible organizarse democráticamente. Dicho esto, y aplaudiendo con fervor que cada día se extienda más el modelo, es evidente que hay tantas formas de democracia en las cooperativas como de democracia en los países. Aunque en ambos países se ha votado quién manda, en términos de democracia no es lo mismo Islandia post-2008 que Venezuela, como convendrán conmigo todos los oportunistas que esta semana se han hartado a hablar mal de Chávez. De igual modo podemos evaluar y distinguir dos cooperativas dadas por su grado de democracia interna, por su horizontalidad en la toma de decisiones. Sin duda uno de los factores que más lo complica es el tamaño de la empresa: en una asamblea de siete tíos es más fácil tomar decisiones democráticamente que en una de quinientos trece. Las grandes cooperativas se acaban pareciendo en su estructura a las democracias representativas a las que nos tienen tan acostumbrados los Estados, con una asamblea de socios (léase Parlamento) delegando poderes en el consejo rector (léase Gobierno), mientras que las democracias más participativas son propias de las cooperativas pequeñas.

Mondragón ha tenido la voluntad de ser una gran corporación para demostrar que una estructura democrática también puede competir en un mercado copado por dictaduras. A pesar de las voces críticas, que a veces son muy malintencionadas y confunden churras con merinas introduciendo el debate nacionalista, no puede negarse que MCC ha sido un éxito económico y social. Habría que plantearse sin embargo en qué tipo de cooperativa pensamos cuando nos imaginamos una sociedad más democrática también en el ámbito de la empresa. A mi modo de ver, no estaría de más dejar de obsesionarse con la competencia internacional y con el discurso del crecimiento. Supongo que también se puede vivir y producir en pequeño, relacionándose en red y según todas esas milongas medio anarquistas que ustedes ya habrán leído últimamente en los periódicos. En cualquier caso, entre una dictadura y una mala democracia yo tengo claro con qué me quedo.

Cómo coger a un Grillo

(publicado originalmente en el blog de Dame la voz)

En el blog de Dame la voz, Carlos Fenollosa se quejaba de la poca información y los pobres análisis que se han hecho en nuestro país de la campaña italiana. Le doy toda la razón y fue esa precisamente la sensación con la que me quedé el martes al ver lo que se decía del Movimiento 5 Estrellas y de la figura de Beppe Grillo. Aunque entiendo que el periodismo es simplificador por necesidad y que lo que aparentemente es poca profesionalidad del periodista muchas veces  responde a una estructural falta de recursos del medio para el que trabaja, la insistencia en acusar a Grillo de antipolítico, de populista y de irresponsable me mosquean sobremanera. Y no porque sea yo un grillini enfervorecido, o porque crea que el M5E es el 15M italiano, sino precisamente porque es un fenómeno complejo al que por el contrario la información mediática se ha acercado únicamente con atajos mentales y estereotipos, como sugería Carlos en su columna.  Si hay algo que quizá me mosquea más, sin embargo, es que actores políticos como Grillo –no es el único- digan que no son de izquierdas ni de derechas. Y me mosquea porque el discurso de la superación de la lucha de clases lleva siendo cuarenta años muy bien utilizado por el liberalismo económico triunfante y porque en realidad suele esconder un conservadurismo que recuerda a cuando Franco le recomendaba a aquel ministro suyo que hiciera como él y no se metiera en política. Por otro lado también es cierto que en ocasiones el marxismo rechaza definirse de izquierdas y que desde posturas críticas la dualidad izquierda-derecha se entiende como un artefacto político de las democracias burguesas. Como dice –o decía- el tópico anticapitalista, a la pregunta ¿de izquierdas o de derechas? la respuesta es ¡revolución! Así pues, me asaltaban las dudas. ¿Qué hay detrás de Beppe Grillo?, ¿un revolucionario o un trepa?, ¿cómo podemos leerlo desde estos lares, prescindiendo de los tópicos baratos de agencia de noticias?

grillo

Leer más de este artículo

Seguir

Recibe cada nueva publicación en tu buzón de correo electrónico.

Únete a otros 358 seguidores

%d bloggers like this: