Expert

367400831_8b28e8fe76

(text publicat a la secció Poca broma del setmanari Directa. 20 de març)

A l’entrada del restaurant, palplantat com un nino, s’esperava un cuiner gros però ben blanc, polit i elegant. Era un home de veu suau que ens va dir bon dia i ens va estrènyer la mà. Quan el cambrer ens va acompanyar a taula ell ens seguia, i quan sorpresos vam veure tres cadires l’home va seure al nostre costat. Així que érem tres per dinar: l’Anna, un cuiner i jo. Esperant un gest o una paraula que no arribava, no em vaig atrevir a trencar el gel, i així van passar els minuts, mirant-nos tots tres entre somriures fins que el cambrer va tornar i ens va portar la carta.

Quan l’Anna i jo ens vam acostar i vam començar a llegir els plats del mateix paper, tot deixant clar que el cuiner no formava part de cap nosaltres, l’home va obrir la boca i amb veu melosa ens va deixar anar que havíem de demanar fondue. Per fi s’aclaria un pèl el rol d’aquella presència estranya a la nostra taula: el cuiner era un conseller, un servei innovador per clients insegurs que mereixien una empenteta d’expert. Vaig somriure, aquest cop sincerament, fins que l’Anna em va mirar amb un somriure diferent i em va recordar allò del gluten, millor no córrer riscos. I vam seguir mirant la carta després del “no, gràcies” al suggeriment de l’expert.

Però allò no era cap suggeriment. El cuiner insistia, amb la mateixa veu melosa i convincent. Quan ens deia que havíem de demanar fondue no n’havíem entès el sentit. L’Anna va mirar arreu nerviosa buscant una autoritat superior però jo com de costum vaig contemporitzar: potser sí podíem demanar fondue, el formatge no sempre porta gluten, depèn del fabricant, i jo feia molt que no en menjava i em venia de gust.

Aquella tarda l’Anna va estar emprenyada com una mona; al vespre es va trobar fatal i vam haver d’anar a urgències. Setmanes més tard em va dir que el que més la va irritar va ser la frase que no vaig parar de repetir tot el sant dia: “Al capdavall era un expert”.

Amancio Ortega d’estar per casa

(text publicat a la secció Poca broma del setmanari Directa. 16 de gener)

ImagenAmancio Ortega fa uns amigurumis collonuts. Ara et fa una hello-kitty, ara una funda per USB amb la cara de Piolín. Amancio Ortega s’ha ficat de cap en la moda del ganxet i ara mou les agulles amb destresa i participa a fòrums on discuteix els millors patrons per fer barrets dels Angry Birds o fundes de bicicleta.

Fa uns mesos Amancio Ortega va tenir uns setmanes tontes per una noia d’Inditex. Feia molt que havia perdut mà per seduir ningú, perquè sempre acabava sent massa directe, massa brusc. Amancio Ortega si vol compra dos edificis a la plaça Catalunya, si vol omple de zaras els Camps Elisis de París, però fa molt que no parla amb ningú que li agradi sense cagar-la quan obre la boca. Amancio Ortega es va assabentar que la noia feia ganxet i, capricis de vellesa, es va apuntar a un taller on ella hi anava cada dos per tres. Amancio Ortega va voler caure-li en gràcia la primera tarda que van coincidir allà asseguts i van parlar de mobles reutilitzats i de magdalenes de cirera. Aquella tarda li va demanar amistat al facebook i ella va acceptar. Amancio Ortega va anar feliç al taller de ganxet els dies següents i allò que al principi era només una excusa per arribar a la noia va esdevenir amb l’eufòria amorosa una afició real. Amancio Ortega es va fer devot dels ninos de llana.

Amancio Ortega malgrat tot no va néixer ahir i després de tres, quatres, cinc missatges on proposava a la noia de quedar algun dia per fer un cafè o un te o una llet de soja sense rebre resposta, va obrir els ulls i la hòstia va ser espaterrant. Amancio Ortega va estar dos dies sense sortir de casa. El tercer va decidir que, malgrat tot, els amigurumis seguien amb ell. Amancio Ortega, renovat, avui obrirà una nova marca exclusivament dedicada al do it yourself amb botigues a les principals capitals mundials i centenars de productes fets a casa a preus populars.

El conserge amagat


El passat 25 de setembre al vespre el diputat J. T. es va trobar, amagat sota la taula d’un dels despatxos del Congrés, un conserge al que no havia vist mai. “Estava molt espantat”, va declarar el diputat, que el va fer sortir de l’amagatall una mica a la força, agafant-lo de les espatlles perquè no hi havia manera. Aquella tarda tots estaven una mica inquiets. El conserge, “un home robust, de bigoti, cella forta i bata blava com els bons conserges”, segons va declarar el diputat, va trigar una estona en parlar; només després de fumar-se dos Ducados. Es deia Antonio i afirmava que portava quaranta anys sense sortir del Congrés. Quan el diputat J. T., que no entenia res, va insistir amb l’interrogatori, el conserge en silenci el va portar a un passadís ple de fotos oficials de la cambra baixa. A la majoria hi apareixia. Amb el mateix bigoti, amb la mateixa cella i la mateixa bata blava. Darrera de Martín Villa i Carrillo somrients; fumant de peu al fons d’una sala on parlaven Suárez i Felipe. Llavors va xiuxiuejar: “soc l’Esperit de la Transició, conserge de la pau social”. Fora se sentien crits, cançons, càrregues policials. El diputat empassà saliva: “Em temo, amic, que aquest cop no és la Guàrdia Civil”.

Las cenizas

(relato publicado originalmente en el primer número del fanzine L’AVENTURA.
Todas las páginas del mismo giran de un modo u otro en torno al tema de los finales. Marzo de 2012)

1978
-Ya hemos acabado, Grillo.
-¿Qué dice, sargento?
-Que ya has cumplido tu papel. Que ya está todo hecho, que ya tienes tu sobre y que ahora vas y te pierdes. Desapareces para siempre, ¿me oyes?
-Pero digo yo que me buscarán. Que esto no es como robar cuatro duros, sargento. ¿Y si me pillan?
-Pues si te pillan tú achantas y a mí no me has visto nunca. Se hará lo que se pueda por ti, pero no tienes nada asegurado. Ya lo sabes. Solo te garantizo un tiro en la nuca, que me encargaré de pegarte yo personalmente, como nos enteremos de que has abierto la boca. Más te vale perderte, majo, y bien lejos de Barcelona.
-¿Y ande vi a ir yo, si no tengo más que lo de este sobre?
-Donde te salga de las pelotas, Grillo. Te digo que se ha acabado lo que se daba. Para los anarquistas y para ti.

.
.
.

2008
Dejaron atrás el gentío de turistas que anegaban el parque, la explanada de arena y el largo banco ondulado de cerámica; siguieron por el camino esquivando sombreros de paja y cámaras de fotos y, apartadas de la marabunta, se internaron madre e hija entre matorrales. A un punto, la madre se detuvo, se agachó, husmeó como un sabueso los matojos, volvió a erguirse y puesta en jarras declaró:
-Aquí es. Aquí fue.
-¿Aquí? Joder, mama, ¿cómo pudisteis…? Si casi no hay sitio para que se siente uno.
-Bueno, íbamos algo borrachos, felices, nos queríamos mucho, como queríamos a muchos de los que estábamos aquí. El sitio no importaba porque la ilusión y el amor…
-Anda ya. Y el calentón que debíais llevar. Dios, no os quiero imaginar a ti y al papa…
-Pues sí. Anda, calla y pásame la urna.
La chica le dio el recipiente de aluminio a su madre, que escarbó un agujero entre matojos. Abrió la urna y alejando la cara, con un prosaico gesto de dificultad, como quien limpia una taza de váter, vertió las cenizas.
-Despídete del papa, Aurora.
De sopetón, la chica no pudo contener el llanto y volvió a gemir como la semana anterior, desde que le anunciaron la victoria final del cáncer sobre el cuerpo de su padre hasta que metieron el ataúd en el crematorio. No sabía si lo de su madre era coraje y serenidad o simple negación del dolor: apenas la había visto llorar y ahora parecía vivir el entierro de las cenizas como un trámite. Una sonrisa socarrona frente a ella le secó los ojos.
-Qué cabrito, el tío. Se me hizo de rogar casi dos años y yo, dale que te pego, tirándole indirectas y soltándole barbaridades. Mira que fui pesada. Pues va él durante las Jornadas Libertarias y sin mediar palabra, el domingo a primera hora de la tarde, me coge de la mano y me aleja del grupito. Me trae hasta aquí, porque no había nadie, y ale, ya está, qué fácil.
Desde la primera vez que fueron juntos en familia al Parque Güell, Aurora recordaba la historia fundacional explicada mil veces, ahora por su padre, ahora por su madre. Evidentemente aquel día tenía un significado distinto. Callaron las dos.

Pasado un rato, la madre se irguió, se sacudió los tejanos, metió la urna en una bolsa del Condis y rodeó a su hija con el brazo izquierdo.
-Vamos a comer.
Se encontraron de nuevo entre la masa turista, perdidas en la explanada de arena, como zombis, cegadas por el sol de mediodía. Al fondo, la ciudad y el mar en ocre y azules turbios. Barcelona igual que treinta años atrás pero con más afeites, peripuesta como una vieja burguesa que no acepta sus arrugas.
-¿Se te ocurre algún sitio, niña?
Aurora volvió en sí y pensó rápido. Tenía unas ganas locas de huir de aquél lugar.
-Con Dani hemos ido un par de veces al Delicias y se come bien. Quizá haya que esperar pero está de puta madre. ¿Te parece?
-Tú mandas.  
Dieron media vuelta y enfilaron hacia arriba, hacia la salida del Carmelo.
-¡Nchts! Mierda de parque. Lleno de guiris todo el año.
-No te quejes, Aurora, que de momento se puede venir sin dar explicaciones a nadie. Que ahora con la excusa de los guiris quieren cobrar para entrar. Joder, si nos hubieran dicho esto entonces…
-¿Qué hubierais hecho, mama?, ¿secuestrar al alcalde?
-Pues no, pero liarla… ya te digo yo que la hubiéramos liado. Éramos muchos, Aurora; distintos y muy vagos si tú quieres, pero había conciencia de unidad y teníamos ganas de fiesta. De ahí lo de las Jornadas. Niña, éramos seiscientas mil personas bailando, cantando, discutiendo…
-Jugando entre arbustos…
-También.   Leer más de este artículo

Seguir

Recibe cada nueva publicación en tu buzón de correo electrónico.

Únete a otros 358 seguidores

%d bloggers like this: