El sábado pasado por la noche un periodista iba caminando con un amiguete  por el centro de Barcelona cuando ante la comisaría de la calle Nou de la Rambla, cerca del Paralelo, vio cómo dos Mossos d’Esquadra increpaban a alguien con agresividad notoria. Se detuvieron a mirar con la intención, según declaró el periodista, de que los polis se dieran por aludidos y se cortaran un pelín. No sólo no se cortaron sino que uno de ellos cruzó la acera con el clásico “circulen-no-hay-nada-que-ver”. Cuando los dos paseantes se dieron la vuelta para irse, el Mosso se lo pensó dos veces, les agarró y les metió en comisaría. Allí empezó una apacible velada en la que a los intentos del periodista por reclamar sus derechos y pedir que les mostraran el número de identificación policial, los de la porra respondían con guantazos, empujones y rodillas en la cara. Tras pasar unas horas en los prestigiosos, luminosos y acondicionadísimos calabozos de la comisaría de Les Corts, el periodista salió el domingo a mediodía.

Uno podría aquí impugnar la totalidad de los cuerpos policiales y cagarse en la violencia legítima del Estado, asumiendo que no hay uniformado bueno o malo sino simples soldados del statu quo económico. Pero total, para qué. Me ganaría a pulso el típico comentario del listillo de turno preguntándome a quién recurriré yo cuando me roben el android o un ciberacosador le tire los trastos a mi sobrina.

Lo que sí me gustaría hacer es preguntarme aquí en público por la lucidez y la salud intelectual de esos Mossos de la noche del sábado que, ante un ciudadano interesado por el bien de otro,  se meten por el ojo moreno la noción liberal del policía como servidor público y reaccionan como subnormales, perdiendo la compostura y la elegancia que en teoría caracteriza a los tíos con uniforme.  No me extrañaría nada que si en vez de periodista el paseante nocturno fuera Herman Tertsch, el Papa o Pikachu hubieran reaccionado de la misma forma, porque lo que está claro es que, dejando de lado las consideraciones ético-políticas del caso, esos cerebros privilegiados con porra no acostumbran a plantearse demasiado las consecuencias de sus actos. Ni un mínimo cálculo sobre la posible repercusión de sus palizas de chuloputas a un tío que les pide la identificación, ni una mínima reflexión sobre cómo de caldeaditos están los ánimos en la opinión pública estos tiempos que corren. O eso, o esta gente sale de la promoción 89-90 del Cotolengo del Padre Alegre o, San Rodolfo Martín-Villa no lo quiera, los mandos tienen mucha manga ancha con sus fiestas nocturnas.

(publicado originalmente en el blog de Dame la voz)

El pasado sábado 13 de abril coincidía con el Salón del Cómic de Barcelona un acontecimiento paralelo, que materializa en nuestra misma ciudad una forma distinta de entender los festivales de cómic. Graf, mini-Salón dedicado al cómic de autor e independiente, reunió a una serie de editoriales, iniciativas y personas más o menos críticas con todo lo que supone ese hermano mayor. Es un festival joven sin las servidumbres derivadas del tamaño, la edad y los compromisos que tiene el otro.

Desde que tengo uso de razón y memoria las polémicas en torno al Salón del Cómic han venido siendo habituales. Aunque todos volvemos un año tras otro por ser el principal acontecimiento del mundo del cómic en nuestro país, le criticamos al Salón por un lado su excesiva orientación a lo comercial y por otro que las historietas queden en demasiadas ocasiones relegadas a un lugar secundario. El Salón como hipermercado y el Salón como feria del videojuego, de Star Wars o de cualquier otro fenómeno cultural que atraiga a visitantes a los que el cómic se la repampinfle.

Supongo que hay que hacer un esfuerzo por entender a los organizadores. Respecto a lo del aspecto ultra-comercial del Salón entiendo que tiene que ver con la naturaleza de Ficomic, que aunque se defina como una entidad sin ánimo de lucro, al fin y al cabo representa a editores, distribuidores y libreros. Como las cifras del negocio son las que son, entiendo que quieran aprovechar el Salón para vender lo que no venden en semanas. Respecto a que la feria se vaya por peteneras y abra sus puertas a cosas que no son la historieta, es de suponer que se hace con la mejor voluntad del mundo; con la de conseguir que niños y mayores que no suelen leer cómics se dejen caer por el Salón atraídos por zombies y robots y que con un poco de suerte se les despierte el gusanillo viñetero al salir.

Entendiendo todo ello, creo que es muy saludable que se celebre un  festival paralelo como Graf, que da un toque de atención a Ficomic y a los lectores en general, al recuperar las esencias de aquellos míticos primeros Salones de los ochenta, volcados apasionadamente en la historieta, de los que tanto nos han hablado nuestros mayores.

La cantant Elsa Rivero debuta l’any 1963 a l’Hotel Habana Libre, antic Hilton de la capital cubana, de la mà d’Angelito Díaz, guitarrista i trovador . Són representants d’allò que es va anomenar feeling, gènere de cançó cubana molt influenciat per la música nordamericana, on destaquen Cesar Portillo de la Luz, Rosendo Ruíz o Omara Portuondo. L’Elsa, amb una veu feta pel bolero, recorre durant tres dècades els clubs de l’illa interpretant Contigo aprendí, Tú, mi delirio o Lágrimas negras. Al Club21, al Sherezade, al Parisien de l’Hotel Nacional, al llegendari Tropicana. Van ser anys de molta activitat i actuacions importants com la de la nit d’inauguració del Racó del Feeling, al club Pico Blanco de l’Hotel Saint John’s. Destaca també la seva etapa acompanyant els Armónicos de Felipe Dulzaides, un dels grans impulsors del jazz a Cuba.

Santiago, La Habana, Varadero, fins que l’any 1994, aprofitant una visita a la Barcelona post-olímpica, l’Elsa Rivero decideix no tornar més i s’estableix a la nostra ciutat intentant dedicar-se al mateix que la va fer una petita celebritat a Cuba. I amb el seu repertori de boleros i de cançó romàntica canta acompanyada del popular Lucky Guri o de la també pianista Lázara Cachao. Omple l’Antilla del carrer Aragó, el Seven Crowns del carrer París i canta al gloriós restaurant La Oca de Francesc Macià, avui desaparegut.

Però a finals dels noranta canvia de torn i decideix muntar-se ella el seu propi negoci. Obre amb dos socis procedents de la música cubana La Paladar del Son, un restaurant de sabor antillà que l’unirà indissolublement a Gràcia. No passen ni dos anys que l’Elsa s’independitza dels seus socis i inaugura a Torrent de l’Olla el bar del que parlem avui, el bar de l’Elsa Rivero, un bar que només es pot explicar des de la biografia.

El cau de la cantant
Perquè l’Elsa Bar, des del cartell de l’entrada fins el racó més amagat darrera la barra, és l’Elsa Rivero, i els que hi entrin ho han de saber. De fet això s’entén de seguida que ens recolzem a la barra i descobrim les parets plenes: de fotografies seves amb amigues i amics de Catalunya i Cuba, de cartells de la seva època anterior i amb un retrat de Martí presidint el local. Més que nostàlgia es respira respecte a la trajectòria i a les persones que la cantant s’ha anat trobant pel camí.  Hem entrat a casa seva, al seu cau estret decorat casolanament, on ens rep com si ens conegués de fa cinquanta anys, com si fóssim els seus nebots o antics amants amb els que va fer les paus. L’Elsa, que després de quaranta anys de carrera professional va trobar el seu forat a Gràcia, demostra taules amb el públic i bonhomia sent maternal amb tothom, siguin clients o proveïdors i ves a saber si també amb la guàrdia urbana quan com a tot arreu entra al bar a tocar el crostó. Sovint convida els clients a xupitos abans de que marxin, però en el que potser és un excés de sentiment maternal els hi pregunta si condueixen, no sigui que després haguem de patir desgràcies. Ens pot xocar si dels bars busquem asèpsia i anonimat, però de seguida veurem que l’Elsa ens entén molt bé, i que si no volem sarau o hi hem anat només a fer una canya amb la parella, no es ficarà on no la demanen. Empatia pròpia d’una cantant de feeling cubà.

El que farà és anar on té el sucre, la llima i el rom i preparar els mojitos que aparentment són l’especialitat de la casa. La gent comenta que són dels millors que han tastat a la ciutat, tot i que alguna veu ens diu que no sempre la clava. Podem acreditar que val la pena tastar-los, però suposem que a un bar tan descaradament personal com aquest dependrà molt de l’estat d’ànim d’ella. Sigui com sigui darrera del combinat tampoc no hi ha mans asèptiques.

Nits de Barça i cançó
Al fons, la catifa, el sofà, els coixins i un enorme monitor dilueixen el bar/espai públic en una saleta d’estar/espai domèstic envernissada de blaugrana amb una bandera que penja de la paret dreta. Les nits de partit, qualsevol nit que toqui, fins i tot les de descans dominical, l’Elsa obre la porta de casa seva i el local s’omple d’amistats culers. Aquí la cantant demostra una passió que no té res a veure amb Cuba, malgrat que se’ns fa difícil imaginar-la, en la seva elegància de diva rossa de la cançó melòdica, deixant-se la laringe en un gol al Reial Madrid.

L’Elsa Rivero debuta l’any 63 a L’Havana i a Barcelona comença la seva segona etapa el 1994. Vint anys després la cantant regenta un bar on ara sí fa el que li dona la gana en la mesura que l’Ajuntament la deixi. És per això que “quan l’ambient és propici” i sempre si té l’estat d’ànim adequat, si respira el feeling pertinent, tanca el local cantant un dels seus vells boleros. Diu que només ho fa quan els clients li demanen perquè en el fons és discreta. Però quan es deixa anar, el cau de l’Elsa es transmuta en el Pico Blanco  de l’Hotel Saint John’s, en un petit Tropicana, i només trobem a faltar el piano que anys enrere va haver de jubilar del local.

Elsa Bar. Torrent de l’Olla, 78. BCN. Metro: Joanic (L4) Diagonal (L3, L5). De dm a dj de 20.30 a 2. Caps de setmana, de 20.30 a 3. Mitjana: 2€; mojito: 6€.

La Maite es lamenta sorneguera. Ara tenen embolic amb l’Absenta de la Barceloneta perquè l’amo d’allà reclama l’exclusivitat del nom. I ella que no és competitiva però no està per hòsties argumenta que el seu bar, el del carrer Hospital, manté el nom des del segle XIX, i que hi ha una legió de testimonis, velles glòries del Xino, que poden donar fe i document de que allà hi ha un Absenta des de que Franco era caporal. Ens remet a 1893, quan un francès va arribar a Barcelona damunt l’onada de la bohèmia i va obrir un local que no era encara ni bar ni cafè però on se servia la beguda que tornava bojos els artistes. Llavors el van regentar francesos ves a saber per què, fins que el 1966 el va comprar el senyor Ulldemolins de Tarragona, la vídua del qual encara en manté la propietat. La Maite ens explica que ella va agafar el traspàs l’any 2002, només cinc anys després d’obrir el Norbàltic, el seu mític Norbàltic, al carrer Consell de Cent. Per coses de la vida i perquè la llicència no estava en ordre, l’Absenta va haver de tancar i esperar temps millors, fins que el 2011 va tornar a obrir flamant. Mentrestant la Maite es va fer seu el Xino i va anar entenent més coses del barri i del bar que havia adquirit. Va saber, per exemple, que fins el 1993 l’Absenta tenia un enorme cartell de llauna amb el nom que feia ombra a tots els vianants i vagabunds del carrer Hospital.  La febrada d’ordre olímpic el va fer treure. També que l’arc del pati que fa de magatzem és molt propi de les finques del barri, que gràcies a aquestes construccions permetien el pas dels carros d’un carrer a l’altre.  O que als pisos superiors hi havia una pensió que es deia Celeste.

Avui el local es un espai dividit en dos. A l’entrada, la barra i quatre tauletes on seuen els amics del barri, els penjats i els borratxos que donen conversa als cambrers vulguin o no. Allà el Gorka, el fill de la Maite, quan hi va fa els seus mojitos, dels que n’està ben orgullós. Allà, a les hores aparentment tranquil·les, hi ha una cambrera que les passa putes quan de sobte s’omple el local i fins que no arribi la Maite no té ningú més que l’ajudi. Al fons, després de la cuina, una sala gran, diàfana, amb olor a ambientador i a menjar depèn de l’hora, farcida matí, tarda i vespre d’alumnes de la Massana. Ens atrevim a dir, de fet, que l’Absenta actua com a centre social i bar oficiós de l’escola, situada a pocs metres dins de l’antic recinte de l’Hospital de la Santa Creu, i la Maite, esclar, està encantada de la vida amb aquesta clientela jove vinculada –potser de lluny- al món de l’art. En realitat, ella volia regentar el bar de dins del recinte, el del jardí, i assegura que la idea de posar-hi allà una terrasseta va ser seva tot i que el regidor de torn probablement no ho reconegui. Avui amb l’Absenta en té prou i ella ha optat per preus al públic més econòmics: “jo vull fer diners però també tinc una idea del que ha de ser el barri”, i per això procura no excedir-se amb els preus i fa allò tan popular de les mitjanes San Miguel a un euro. Fet i fet, al seu bar la gent s’hi sent còmode, i s’hi ha vist tuppers i entrepans amb paper d’alumini de paios que potser no estan per menjar cada dia de menú però que no volen perdre el costum de fer un parell de canyes abans o després de classe. La Maite resumeix bé la gent que omple les cadires de l’Absenta: “el típic burro de la barra, noies moníssimes, nois amb estil…”

A l’Absenta, això sí, també fan menjar, tot i que encara hi ha discussions familiars sobre el tipus d’àpat que ha de prevaldre. Els fills de la Maite defensen cada un models diferents: el Gorka, frankfurts i altres entrepans; l’Utsela, amanides contundents. De moment, ofereixen menús d’un plat, algunes coses de menjar casolà com les croquetes i unes hamburgueses completes fetes amb ingredients de qualitat. Però la Maite, l’estratega, té previst al març oblidar-se de les preferències dels fills i centrar els esforços en una bona carta de tapes. Ens anuncia ja que els caps de setmana d’aquí a ben poc començarà a servir vermuts a un euro, i cinc tapes per set euros. Ella vol “vermuteig” i que vinguin els guiris, però com hem dit no a costa dels preus populars ni dels seus clients més joves. L’Absenta ha de ser un bar d’artistes immersos en el low-cost, de bohèmia a cops d’atur i crisi financera, de gent que demana el gintònic de Gordon’s perquè a més de no costar un ronyó és ginebra forta i aguanta bé el sabor després de diluir-se en tònica.

(Parlant de guiris, un dia arribarà l’adveniment de Valentino Rossi a l’Absenta i els altars que la Maite ha aixecat al motorista hauran fet finalment el seu servei. Ella l’espera, ella sap que vindrà i que al seu bar s’hi trobarà molt a gust “perquè és un catxondo”. Avui avisa que “la liarà”: prepara una exposició dedicada al dottore amb l’esperit d’una fan extrema que no se n’amaga.  Potser només l’entendran els fidels, però de ben segur que serà aplaudida pels avis del barri, pels veïns borratxos i pels alumnes de la Massana.)

Absenta. Hospital, 75. BCN. Tlf. 932 70 35 64. Metro: Liceu (L3). De dll a dv, de 8 a 3, dss i dg, de 19 a 3. Estrella: 2€; San Miguel: 1€; combinat: 5€.

(text publicat a la secció Poca broma del setmanari Directa. 20 de març)

A l’entrada del restaurant, palplantat com un nino, s’esperava un cuiner gros però ben blanc, polit i elegant. Era un home de veu suau que ens va dir bon dia i ens va estrènyer la mà. Quan el cambrer ens va acompanyar a taula ell ens seguia, i quan sorpresos vam veure tres cadires l’home va seure al nostre costat. Així que érem tres per dinar: l’Anna, un cuiner i jo. Esperant un gest o una paraula que no arribava, no em vaig atrevir a trencar el gel, i així van passar els minuts, mirant-nos tots tres entre somriures fins que el cambrer va tornar i ens va portar la carta.

Quan l’Anna i jo ens vam acostar i vam començar a llegir els plats del mateix paper, tot deixant clar que el cuiner no formava part de cap nosaltres, l’home va obrir la boca i amb veu melosa ens va deixar anar que havíem de demanar fondue. Per fi s’aclaria un pèl el rol d’aquella presència estranya a la nostra taula: el cuiner era un conseller, un servei innovador per clients insegurs que mereixien una empenteta d’expert. Vaig somriure, aquest cop sincerament, fins que l’Anna em va mirar amb un somriure diferent i em va recordar allò del gluten, millor no córrer riscos. I vam seguir mirant la carta després del “no, gràcies” al suggeriment de l’expert.

Però allò no era cap suggeriment. El cuiner insistia, amb la mateixa veu melosa i convincent. Quan ens deia que havíem de demanar fondue no n’havíem entès el sentit. L’Anna va mirar arreu nerviosa buscant una autoritat superior però jo com de costum vaig contemporitzar: potser sí podíem demanar fondue, el formatge no sempre porta gluten, depèn del fabricant, i jo feia molt que no en menjava i em venia de gust.

Aquella tarda l’Anna va estar emprenyada com una mona; al vespre es va trobar fatal i vam haver d’anar a urgències. Setmanes més tard em va dir que el que més la va irritar va ser la frase que no vaig parar de repetir tot el sant dia: “Al capdavall era un expert”.

El 20 d’abril de 1897 la Reina regent Maria Cristina signa el Decret d’Agregació pel qual passen a formar part de Barcelona les viles de Sant Gervasi de Cassoles, Les Corts, Sant Martí de Provençals i Sant Andreu del Palomar. No a tot arreu s’accepta la unificació de bon grat i és a Sant Andreu on es crea ben aviat la Junta Desagregacionista contrària al Decret i on d’una forma més clara es fa palès un moviment contra el centralisme del cap i casal. Tot i la derrota davant el poder administratiu, aquest barri manté d’ençà una identitat vilatana més o menys combativa, ben pròpia i diferenciada de la Barcelona que un dia la va absorbir. Sia per això que ja hem dit, pel fet d’estar gairebé al límit de la ciutat a tocar de Sant Adrià del Besós, pel seu teixit urbà o pel seu caràcter eminentment obrer i lluitador, el cas és que pocs barris es conserven com Sant Andreu, tant d’esquenes a la resta de la ciutat.

Per això mateix té un curiós sentit dedicar un reportatge sencer a aquest antic municipi. Perquè els diumengers i els pixapins de la Barcelona antiga, que els fa por creuar la Meridiana i que amb prou feines associen Sant Andreu a La Maquinista o l’antiga telenovel·la de tv3, s’animin a agafar la renfe fins una de les dues parades que té la vila i voltin pels seus carrers. Del Nus de la Trinitat al Parc de la Pegaso i de les vies del tren a la freda Meridiana, entre casetes baixes i una antiga fàbrica tèxtil reconvertida per l’ajuntament en centre d’art contemporani, heus aquí algunes propostes per passar un cap de setmana de diumenger a Sant Andreu. 

Un matí a la plaça del Mercat

Si acceptem el joc i arribem en tren a Sant Andreu Comtal, ens trobarem amb una sorprenent plaça de l’estació, aïllada i plàcida, amb un parell de bars amb terrassa per fer un dels cafès amb llet més assossegats de la ciutat. Som darrera de l’església de Sant Andreu del Palomar, reconstruïda a finals del XIX amb estil neogòtic però que es remunta al segle X com la mateixa vila, de la que tenim notícies des de l’any 992.

Deixem enrere la plaça Orfila, la seu del districte i la parada de metro i arribem des del carrer Gran a la plaça del mercat de Sant Andreu, que avui rep el nom de plaça Mercadal per evitar confusions amb tantes altres places de mercat a Barcelona. Sense dubte els porxos que envolten l’edifici central són el seu element més característic, els que li donen aires de bullici i tràfec comercial fins i tot quan res és obert. Ens diuen que els nous temps es noten i que no hi ha les gentades d’anys enrere. Llavors el mercat de Sant Andreu era un dels pocs al nord de la ciutat i venia gent de Verdum, de la Sagrera, del Singuerlín, fins que la ciutat va canviar i cada barri se’n va fer el seu. Anar a comprar en cotxe també és un costum que ha anat en contra de la vida a la plaça, però ara que molts comencen a valorar el menjar de proximitat i a mirar amb rebuig la fruita en safata i plàstic, potser el Mercat de Sant Andreu torna a agafar embranzida.

Fruites i verdures Tugas
Provoca una agradable sorpresa, quan caminem sota els porxos del mercat, descobrir en girar una cantonada enormes cabassos plens d’hortalisses de temporada que, sense que calgui ser un expert en agricultura ecològica, destaquen pel seu bon aspecte. Els Tugas porten molts anys baixant a Sant Andreu les collites del seus terrenys a Viladecans, a Gavà, a Sant Climent de Llobregat. El que va començar fa mig segle com una parada al carrer és avui una botiga de referència per tothom qui defensa les virtuts de l’agricultura ecològica, i no només a Sant Andreu. Els Tugas serveixen a altres botigues a Gràcia, al Guinardó, a Valldoreix i a alguns restaurants quilòmetre zero.

Al barri la botiga és coneguda pel nom de l’oncle, el Climent, que va dur el negoci fins fa no massa de la mà del pare de les propietàries. Ha estat recentment que han fet ecològics els seus cultius, però ja són tres les generacions de Tugas que han cultivat l’hort de Sant Climent, oferint fruita de temporada a preus ben raonables.

Plaça Mercadal, 22. 933 453 548. agridetalltugas@mixmail.com.
http://www.sant-andreu.com/com-1/tugas/default.htm

Chocolat
Al final del carrer Mercat, que puja des de Gran de Sant Andreu, hi ha una botigueta amb aparadors llaminers especialitzada en bombons, que ja porta vuit anys al barri. L’amo coneix bé la xocolata i s’encarrega de portar a Sant Andreu productes selectes i excentricitats de cacau. Serveixen bombons de gintonic, bombons de vinagre de Mòdena i, per si algú no en té prou, bombons salats de patates fregides. El lector es podrà imaginar que si això són els extrems també hi ha un sortit de productes de tota la vida amb els que quedar la mar de bé quan vulguem fer un regal. Com que por molts que n’hi hagi, només amb bombons és difícil omplir una botiga, a Chocolat també venen tes. Gairebé cent varietats.

Plaça Mercadal, 40.  932 745 767.

Rabasseda
Fa quaranta-cinc anys que el Rabasseda para taula. És un dels restaurants més reconeguts de la vila i fa ja tres generacions que volta per Sant Andreu, des de que l’avi del Narcís l’obrí al carrer Sant Adrià, a tocar del carrer Gran. Amb les obres del metro que com recorden els cronistes van deixar el poble tot capgirat, el Rabasseda va haver d’emigrar uns metres enllà. Sortosament la seva segona versió va trobar davant el mercat una llar immillorable, humil i sense cursileries.

Serveixen cuina catalana, amb gènere del dia que la Bene i el Narcís compren a les parades de davant. La seva especialitat és el bacallà, que dessala el Narcís personalment i que fa que els que en sàpiguen ho valorin com cal. Ens diuen que un sector de la clientela, no necessàriament andreuenca, ve especialment a menjar aquest peix cuinat de fins a cinc formes diferents  segons recepta tradicional.

Com que obren a dos quarts de nou hom pot anar-hi a esmorzar i a afartar-se de bon matí. Això sí, no obren a la nit, excepte reserves per a grups. A tot això, els preus, clar, no són com per anar-hi a menjar cada dia, entre altres coses perquè no fan menú, però ben mirat, si tenim en compte la qualitat del que mengem no el podem considerar pas un restaurant car. Per 30 euros ens afartarem en un dels restaurants més emblemàtics de la vila.

Plaça Mercadal, 1. 933 300 303. Preu mitjà: 20-30€

Sortim de la plaça del mercat per l’esquerra, pel passatge interior que porta cap al carrer Rubén Darío, i que és un dels espais més enigmàtics de la zona. Amb olor a Encants i anys setanta, on més que botiguers sembla que ens atenguin firaires, on la ressonància del bulevard fa que la Lambada de J-Lo que surt d’una ràdio amagada soni més estranya que mai. On la merceria té una petita tele perquè la dependenta no s’avorreixi quan cau la tarda i on el Ràpid Carla decora els prestatges amb gàbies d’ocells cantaires i un càntir antediluvià. Un tram de la passejada ben curiós, i tant.

Dinar al laberint

A banda del Rabasseda, quan ens entri gana tenim un grapat de llocs per triar. Són restaurants de cuina mediterrània, o d’entrepans i tapes fetes amb més o menys gràcia. Curiosament, les petites joies andreuenques s’estenen pels carrerons i eviten la Rambla, que malgrat les seves virtuts en potència no ha aconseguit encara ser l’eix principal del barri pel que fa al menjar i el beure. Amb la taverna de Can Roca i el Versalles, institucions de la forquilla i la canya, el carrer Gran de Sant Andreu té molts més números per guanyar el títol d’eix central de l’àpat andreuenc tot i que avui cercarem entre carrerons pel laberint de cases baixes del barri.

Casa Arana
Sense anar més lluny, gairebé a la porta contigua al Versalles pujant pel carrer Pons i Gallarza, un petit local li fa la competència amb cerveses artesanes, cassoletes i tapes de gamma alta. Van obrir fa dos anys i mig i com que treballen amb bons productes s’escarrassen en ensenyar el gènere. Les conserves de Cambados, sense anar més lluny, que no són llaunes qualsevol. O les croquetes de llamàntol, o els caramels de foie i poma que ens sorprenen a la carta. Com a alternativa a aquestes tapes, sempre podem demanar les cassoletes de fricandó o de bacallà a la llauna. Per veure, a banda del vi de bota, compten amb una acurada selecció d’ampolles i, com no, també amb cerveses artesanes, de les que sempre n’hi ha tres o quatre catalanes. Al fons del local a mà dreta trobem un petit reservat amb portes corredisses on els caps de setmana podem aïllar-nos de la resta amb els amics i sopar com si estiguem a casa.

Pons i Gallarza, 5. Tlf. 933 46 95 61. Diumenge migdia i dilluns tancat. Tapa de braves: 4€

Rellirós
Obert des de l’octubre de 2009 al carrer Llengüadoc, darrera la Rambla de Fabra i Puig, el Rellirós fa el dinar als treballadors i a la gent gran durant la setmana i a famílies amb nens els caps de setmana. Majoritàriament aquesta és la clientela de la Mireia i el Jordi, la d’un barri com Sant Andreu on és fàcil que tothom es conegui i on, de fet, no hi ha molts restaurants on escollir. El Rellirós ha omplert feliçment un espai per la seva gent amb una idea que a primer cop d’ull, per la carta i la decoració en gris, ens podria remetre a un restaurant qualsevol del carrer Aribau ple d’arquitectes amb pressa. Però el wok, les amanides de favetes o el confit d’ànec amb salsa de figues han quallat la mar de bé a la vila de Sant Andreu i avui, per tretze euros amb cinquanta els dies de cada dia, i vint-i-tres i mig els caps de setmana podem menjar plats decorats amb rajolins de vinagre caramel·litzat com els que mengen els executius a la ciutat.

Llenguadoc 63. Tlf  933 114 775. De dm a dg de 13 a 16. Reserves només els caps de setmana. www.relliros.cat. Menú de cap de setmana: 23,5€

Freak&Do
L’Isaac té ganes de fer moltes coses, de que el seu no sigui un restaurat del que la gent marxi pensant només en el menjar. Per això, a banda d’una bona carta de cuina mediterrània “posada al dia”, amb oferta vegetariana i plats originals, a banda del menú de cap de setmana amb tres plats, al Freak&Do divendres ve un mag que acompanya els comensals amb trucs entre plat i plat. Per això els dissabtes de nou a deu una guitarra i una veu femenina fan l’acompanyament musical a la sala, com als antics restaurant de categoria. Per això també l’Isaac ens diu que les parets del restaurant són obertes als artistes que hi vulguin exposar. El Freak&Do, doncs, vol ser una referència a la vila, no tant pel menjar com per tot el que hi passa dins. La conseqüència és un públic majoritàriament familiar i jove que va celebrar amb la casa el seu primer aniversari, com si el d’un amic es tractés.

A l’esquerra del local una barra rep la clientela que ja s’ha pres els cafès i no vol sortir a una altra banda a fer la copa. Amb tamborets, amb música com als bars de nit i amb gent que potser ha sopat a casa però que sap que el Freak&Do, quan la cuina se’n va a dormir, també hi admet gent de festa. Un lloc on estar-s’hi hores. De fet també serveixen esmorzars.

Ruben Darío, 25. Tlf. 933 469 676.
http://www.sant-andreu.com/com-2/freak&do/index.html
. Menú de cap de setmana: 14,5€

La Divina
Hi arribem perquè algú de Sant Andreu ens el compara amb La Esquinica, ens diu que és un bon lloc per fer tapes al barri sense haver de creuar la Meridiana; quan hi arribem és ple de gent mirant el Barça. Primera diferència amb aquella institució gastronòmica de Vilapicina: a La Divina la gent no ve només a menjar tapes. Tot i això, podem seure. Demanem un variadet i ens porten unes braves destacables, una sèpia al punt i una carn de pintxo d’alt nivell. Tot en cassoletes de ceràmica i cobrint unes torrades que potser s’amaguen per fer embalum però que s’agraeixen. És un lloc petit, on també fan menús però on sense dubte destaquen les tapes, les de tota la vida, ben fetes i amb personalitat.

Sòcrates 62. Tlf.  667 253 318. Dm a dv de 9 a 23, dss i dg de 10 a 23. Preu mitjà: 10€-12€. Tapa de braves: 3,85€

Una tarda a l’antiga fàbrica

Va ser el gran centre industrial de la vila durant els segles XIX i XX i la seva importància cabdal reflectida encara avui tant en el nom de la rambla com en el del gran complex cultural construït per l’ajuntament on abans hi havia la fàbrica. La Fabra i Coats va obrir les portes l’any 1839 com a fàbrica de filatures  a mans d’un industrial anomenat Ferran Puig i Gibert. Canviarà de nom a Filatures Fabra quan el propietari es casi amb la filla d’un dels seus clients, en Camil Fabra. Posteriorment, ja al segle XX, la companyia es fusiona amb la escocesa J&P Coats i esdevé “Compañía Anónima de Hilaturas Fabra y Coats”. Un dels descendents del fundador, Ferran Fabra i Puig arribarà a ser alcalde de Barcelona, de la ciutat que anys enrere va absorbir la vila per decret reial.

Tot i així, per Sant Andreu la Fabra i Coats no és tan la història dels propietaris com la dels tres mil treballadors, gairebé tots andreuencs, que van arribar a treballar als seus tallers. Que –potser amb La Maquinista- fos un dels principals motors econòmics de Sant Andreu va fer que se la conegués popularment com a Can Mamella. Per la seva proximitat al Rec Comtal, durant els primers anys també se la va anomenar el Vapor del Rec.

Avui, amb un sector tèxtil català que evidentment ja no és el que era, l’antic monstre industrial es manté com a record del que va ser, amb dos grans centres culturals de recent creació a l’encreuament del que avui són els carrers Segre i Sant Adrià, oberts al públic com no pot ser d’altra manera.

Biblioteca Ignasi Iglesias – Can Fabra
La biblioteca pública Ignasi Iglesias existeix des de l’any 1935, quan va ser impulsada pels veïns de Sant Andreu i allotjada a la segona planta de la seu del districte. L’any 2002, però, amb la reforma d’una de les naus de l’antiga fàbrica de filatures, es trasllada a l’enorme edifici on és ara, plena de llum, amb quatre plantes i un total de sis mil metres quadrats, i més de cent trenta mil documents.

Val la pena destacar que Can Fabra és la biblioteca barcelonina amb un fons més important de còmic, amb més de vint mil volums. Compta amb donacions del Centre National de la Bande Dessinée et de l’Image i de FICOMIC, entitat organitzadora del Saló Internacional del Còmic de Barcelona. Val la pena deixar-s’hi caure amb una mica de temps, no només per gaudir de la seva ingent col·lecció: també s’hi han celebrat tallers, xerrades d’alguns autors d’historieta consagrats i presentacions de novetats.

Segre, 24-32. Tlf. 93 3600550.  Dv de 10 a 21, dss de 10 a 14 i de 16 a 21. Dg de 11 a 14.
http://w3.bcn.cat/V51/Home/V51HomeLinkPl/0,3989,171934075_173107348_2,00.html

Fabrica de creació
A l’altra banda del carrer Sant Adrià, un enorme recinte fabril que encara conserva l’aire de la Barcelona industrial, allotja des del setembre passat un espai de creació de quatre plantes i cinc mil metres quadrats, que han d’acabar sent dotze mil. Aquest projecte impulsat per l’Institut de Cultura de Barcelona és el node central de la xarxa d’equipaments Fàbriques de Creació de Barcelona. No és un museu i es fa estrany parlar de visita però aquest laboratori obert al públic mereix que creuem la porta i ensumem tot el que allà passa i el que ha d’acabar passant. Que esbrinem els projectes de les creadores i els creadors residents, dels vint col·lectius residents, i que hi participem en la mesura que puguem participar. Així, per exemple, la mostra –per dir-li d’alguna manera- “Això no és una exposició d’art, tampoc”, que fins el 27 de gener ha presentat performances d’artistes com Antonio Gagliano, Laia Estruch o Tamara Kuselman. O el magatzem de joguines dels Reis Mags, que la fàbrica va acollir el passat Nadal gràcies a l’artista Xevi Bayona.

Sant Adrià, 20. Tlf. 932 566 152.
http://fabraicoats.bcn.cat/
Horaris de funcionament dels espais: De dll a dv de 9 a 22.30h i dss de 10 a 21

Vinti 9
Quan sortim de l’antiga Fabra i Coats, de camí a la plaça Orfila, podem descansar a l’abric d’una tassa de xocolata calenta al carrer Doctor Balarí Jovany, a la xurreria Vinti 9. Com si acabéssim de sortir de la Sala Parés al carrer Petritxol amb ganes de berenar, però sense cues emprenyadores. A un local potser sense l’encant de les antigues granges, més funcional, també més lluminós i potser més familiar. El parc de Can Fabra que té a tocar afavoreix que s’ompli de nenes i nens, de mares, pares i iaies; i ve molt de gust rememorar temps preterits, quan érem més baixets i més impertinents, i demanar nostàlgics un dònut i un cacaolat. Si ja hem passat la fase de tenir fills, doncs no hi haurà massa a rememorar: vigilarem que el nostre nen no emprenyi els de la taula del costat i sortirem del Vinti 9, amb el cafè amb llet a mig beure, tan estressats com hi hem entrat.

Doctor Balari Jovany, 29. Tlf. 93 002 52 46.

De nit als voltants del carrer Coroleu

I cau la nit a Sant Andreu i, per ser sincers, el carrer no es transmuta en un paradís noctàmbul. El que no es pot pretendre és que el barri mantingui durant el dia l’essència i la identitat d’un poble d’esquenes a Barcelona i que a partir de mitjanit competeixi en gresca amb Amsterdam, Nova York o Shangai. Sant Andreu és un lloc tranquil, acollidor, de carrers estrets i casetes baixes.

Tot i així, a tot arreu hi ha gent que beu, que se’n va a dormir tard i que els caps de setmana no veu la llum del sol, i la nostra vila també ha de satisfer aquest perfil de veí. Als voltants del carrer Coroleu tres locals li donen refugi.

La Lira
Abans d’anar a fer copes potser cal mirar el futbol o menjar una hamburguesa contundent per fer un pèl de coixí. L’emblema del carrer Coroleu i una de les fites de la història del barri és la Societat Cultural i Esportiva La Lira, un lloc tan emblemàtic i tan històric que als seus fonaments s’hi amaga un refugi antiaeri construït pels veïns durant la Guerra Civil. Avui a La Lira, a banda de l’Orfeó, del grup de teatre o del club de rol, hi ha un bar on s’hi aplega cada setmana gran part de la societat civil andreuenca, en bona mesura catalanista i d’esquerres. Al bar que avui regenta el Fermí no se n’amaguen: al fons del local llueix una enorme estelada, al tauler d’anuncis els moviments socials hi anuncien les seves convocatòries i sobre les ampolles de whisky pengen tres o quatres exemplars a la venda del setmanari Directa. Com al casino de qualsevol poble a La Lira viu Sant Andreu quan no treballa, i els de fora podem anar a sopar i a fer unes canyes, i entendre una mica millor què s’hi cou.
A la carta hamburgueses de les de sempre i algunes especials com la Mc Foie, amb foie gras, enciam, ceba caramelitzada i brie.  També entrepans especials com l’Indignat amb botifarra negra, bacó i ous o el Xarnego amb truita de patates i escalivada. A preus raonables. En podem dir populars.

Coroleu, 15. Tlf. 933 465 854. Canya: 1,25€; copa: 5€. Preu mig de l’entrepà: 4€. De 19 a 1h

La Cocteleria de Sant Andreu
Avui gràcies a en Thierry a Sant Andreu també hi ha una cocteleria. Elegant, fosca com totes les cocteleries però més de carrer i més bandarra que el Boadas o el Dry Martini, on vas a parar. El que havia de ser bar de vins i formatges va esdevenir, per joia dels noctàmbuls, un bar de còctels en constatar-se que la gent hi anava després de sopar. I va deixar de dir-se El Cor de la Vinya per ser, senzillament, la Cocteleria de Sant Andreu. A tot això en Thierry hi va afegir la música en directe. Setmana rere setmana, cada diumenge, la gent de la vila pot gaudir de concerts de jazz a un espai nocturn que ja voldrien per ells tots els barris de Barcelona.

Coroleu, 6. De dm a dj i dg, de 21.30 a 2; dv i dss, de 21.30 a 3.
http://santandreucoctels.blogspot.com.es
. Preu del còctel: 6€

La Menta
Una altra opció per prendre copes a la zona és La Menta, un petit bar al carrer Neopàtria on menjar unes tapes, prendre un te, o passar directament a les canyes i els gintònics en funció del nostre estat d’ànim. Aquí, com a qualsevol bar andreuenc que es vanti de ser-ho, els caps de setmana posen el futbol. Aquí, com a qualsevol bar barceloní que pretengui semblar-ho, hi ha un prestatge amb una pila de ginebres.

Hi ha dards, hi ha wifi,  sona la música que li agrada a l’amo al volum que toca perquè la gent pugui parlar, i sovint hi ha petites exposicions de pintura o fotografia. És en definitiva un bon lloc per adoptar com a bar propi si un és del barri i vol caure sense pensar-s’ho massa al lloc de sempre.

Neopàtria, 43.
http://www.lamentasantandreu.es
. Dc de 19 a 00, dj de 19 a 2, dv i dss de 19 a 3. Dg obert si hi ha futbol.

Sala Versalles
Potser no cal insistir-hi massa perquè el Versalles és el Zurich de la vila de Sant Andreu, el bar central, la veritable seu del districte, potser la institució amb més poder real del barri.  Però fet i fet, sí, quan un no sap on més pot anar, pot acabar la nit al Versalles. Un dels elements que el fan més original, producte de la penúltima reforma, la que van fer els anteriors propietaris, és la sala del soterrani on, a més de prendre uns cubates, s’hi pot ballar i allargar la vetllada com a enlloc més s’hi pot fer. Avui la planta inferior del Versalles és el que més s’assembla a una discoteca a la vila. Tanmateix, malgrat l’estira i arronsa, el bar tanca a les tres.

Gran de Sant Andreu, 255.
http://www.versalles.cat/
Dv i dss de 22.30 a 2.30.

La Casa Bloc

I a pocs minuts del casc antic, caminant pel passeig Torras i Bages cap a la parada de metro homònima, ens trobem com si res una emblemàtica mostra de l’arquitectura racionalista, construïda per membres del GATCPAC i promoguda per la Generalitat republicana com a grup de vivendes obreres. Amb la seva planta en forma de 2 o de S invertida i la seva senzillesa, la Casa Bloc és probablement el monument històric més destacat de Sant Andreu i té molt a veure, en realitat, amb el caràcter del barri.  Simbolitza aquest impuls de l’arquitectura al servei de les classes populars amb petites vivendes funcionals i espais centrals compartits.

Es va construir entre 1932 i 1936, segons projecte de Sert, Clavé i Subirana i això vol dir que tot i que les obres es van iniciar durant la Segona República sota impuls del Comissariat de la Casa Obrera, no va ser fins que es va acabar la guerra que la Diputació franquista les va finalitzar. Enlloc de les famílies obreres per qui havia estat projectat l’edifici, s’hi van acabar allotjant famílies de militars i posteriorment de policies nacionals. Tot alterant l’esperit obert de la planta original, que planejava dues places on tothom hi tenia accés, s’hi va construir un afegit que va ser conegut popularment com a Bloc Fantasma i que tancava un d’aquests espais. L’any 2008, amb la rehabilitació de l’edifici, es va enderrocar aquest bloc i avui ha recuperat la forma original.

El febrer de 2012 es va obrir al públic, a més, una de les vivendes restaurades tal i com havia estat planificada als anys 30, decorada amb simplicitat amb mobiliari de l’època. La gestiona Disseny Hub Barcelona i com que no és ben bé un museu, cal trucar per demanar visita guiada. De tota manera, si hi hem arribat desprevinguts, des de la cantonada de Torras i Bages amb Almirall Proixida, buscant bé l’angle, podem copsar l’interior del menjador.

La visita és guiada i cal reserva prèvia. Tf. 93 256 34 63. http://www.dhub-bcn.cat

(publicado originalmente en el blog de Dame la voz)

Me entero a raíz de este post de que a Mondragon Corporación Cooperativa, el grupo cooperativo más grande del mundo, se le ha montado un problema gordo porque ofreció a la ciudadanía (no únicamente a los socios) unas participaciones de sus dos cooperativas más emblemáticas, Fagor y Eroski, que ahora la gente, pensando que eran depósitos recuperables, quiere recuperar cuanto antes. No entro a valorar el pollo, que de eso ya se encargó Joan, pero sí que pienso en alguna de las causas probables del mismo. Dado que la oferta de aportaciones financieras subordinadas se hizo en los años de internacionalización del grupo, me planteo si este crecimiento, habitual por otra parte en cualquier gran corporación, no tiene que ver con el actual problemilla de deuda. Es lo que tiene querer ser mayor, que a veces le da a uno por estirar más el brazo que la manga.

En el ámbito cooperativo se suele argumentar a favor de este modelo comparando el mundo de la empresa al de los Estados, lo que bien mirado es bastante razonable: ¿por qué si no toleramos la dictadura como forma de organización política sí la aceptamos con normalidad como forma de organización empresarial? En una empresa de capital manda el jefe y nadie lo pone en duda, cuando como demuestran cada día las cooperativas es perfectamente posible organizarse democráticamente. Dicho esto, y aplaudiendo con fervor que cada día se extienda más el modelo, es evidente que hay tantas formas de democracia en las cooperativas como de democracia en los países. Aunque en ambos países se ha votado quién manda, en términos de democracia no es lo mismo Islandia post-2008 que Venezuela, como convendrán conmigo todos los oportunistas que esta semana se han hartado a hablar mal de Chávez. De igual modo podemos evaluar y distinguir dos cooperativas dadas por su grado de democracia interna, por su horizontalidad en la toma de decisiones. Sin duda uno de los factores que más lo complica es el tamaño de la empresa: en una asamblea de siete tíos es más fácil tomar decisiones democráticamente que en una de quinientos trece. Las grandes cooperativas se acaban pareciendo en su estructura a las democracias representativas a las que nos tienen tan acostumbrados los Estados, con una asamblea de socios (léase Parlamento) delegando poderes en el consejo rector (léase Gobierno), mientras que las democracias más participativas son propias de las cooperativas pequeñas.

Mondragón ha tenido la voluntad de ser una gran corporación para demostrar que una estructura democrática también puede competir en un mercado copado por dictaduras. A pesar de las voces críticas, que a veces son muy malintencionadas y confunden churras con merinas introduciendo el debate nacionalista, no puede negarse que MCC ha sido un éxito económico y social. Habría que plantearse sin embargo en qué tipo de cooperativa pensamos cuando nos imaginamos una sociedad más democrática también en el ámbito de la empresa. A mi modo de ver, no estaría de más dejar de obsesionarse con la competencia internacional y con el discurso del crecimiento. Supongo que también se puede vivir y producir en pequeño, relacionándose en red y según todas esas milongas medio anarquistas que ustedes ya habrán leído últimamente en los periódicos. En cualquier caso, entre una dictadura y una mala democracia yo tengo claro con qué me quedo.

En el blog de Dame la voz, Carlos Fenollosa se quejaba de la poca información y los pobres análisis que se han hecho en nuestro país de la campaña italiana. Le doy toda la razón y fue esa precisamente la sensación con la que me quedé el martes al ver lo que se decía del Movimiento 5 Estrellas y de la figura de Beppe Grillo. Aunque entiendo que el periodismo es simplificador por necesidad y que lo que aparentemente es poca profesionalidad del periodista muchas veces  responde a una estructural falta de recursos del medio para el que trabaja, la insistencia en acusar a Grillo de antipolítico, de populista y de irresponsable me mosquean sobremanera. Y no porque sea yo un grillini enfervorecido, o porque crea que el M5E es el 15M italiano, sino precisamente porque es un fenómeno complejo al que por el contrario la información mediática se ha acercado únicamente con atajos mentales y estereotipos, como sugería Carlos en su columna.  Si hay algo que quizá me mosquea más, sin embargo, es que actores políticos como Grillo –no es el único- digan que no son de izquierdas ni de derechas. Y me mosquea porque el discurso de la superación de la lucha de clases lleva siendo cuarenta años muy bien utilizado por el liberalismo económico triunfante y porque en realidad suele esconder un conservadurismo que recuerda a cuando Franco le recomendaba a aquel ministro suyo que hiciera como él y no se metiera en política. Por otro lado también es cierto que en ocasiones el marxismo rechaza definirse de izquierdas y que desde posturas críticas la dualidad izquierda-derecha se entiende como un artefacto político de las democracias burguesas. Como dice –o decía- el tópico anticapitalista, a la pregunta ¿de izquierdas o de derechas? la respuesta es ¡revolución! Así pues, me asaltaban las dudas. ¿Qué hay detrás de Beppe Grillo?, ¿un revolucionario o un trepa?, ¿cómo podemos leerlo desde estos lares, prescindiendo de los tópicos baratos de agencia de noticias?

Estuve trabajando en Roma unos meses de 2007 y recuerdo que nada más llegar, el 8 de setiembre para ser exactos, un tal Beppe Grillo convocaba en Bolonia un evento multitudinario al que llamó Vaffanculo Day. Los periódicos no hablaban de otra cosa. Días después de que estallara la crisis de las subprime pero meses antes de que las consecuencias se notaran en serio en el Mediterráneo, una especie de Pepe Rubianes comespaguetis llenaba las plazas haciendo de brutal caja de resonancia de un discurso bastante extendido en Italia. Por aquel entonces en las librerías romanas triunfaba un ensayo de los periodistas Sergio Rizzo y Gian Antonio Stella llamado La Casta en el que arremetían contra una clase política decadente e intocable. Grillo por tanto no se inventaba nada; era sencillamente un cómico de éxito (gracioso desde mi punto de vista: la comparación con Rubianes no es gratuita) que condensaba a gritos en las plazas lo que se comentaba en muchos otros mentideros. Incluso en los mismos periódicos que rutinariamente le acusaban de “antipolítico”, un adjetivo que al parecer le repatea más que ningún otro. Más allá del discurso contra las élites políticas romanas herederas de la tangentopoli, Grillo empezó a hablar de otras formas de hacer política, de limitaciones de mandato, de primarias abiertas, de democracia directa, sin meterse en un primer momento a hablar del contenido, de políticas económicas, de sustancia ideológica. Sin embargo, que se movía en la esfera cultural de la izquierda lo sugiere el hecho de que en 2009 intenta presentarse a las primarias del recién creado Partido Democrático, el bicho heredero de El Olivo que reúne a las tres grandes formaciones de centro-izquierda. Le prohíben afiliarse por haber estado poniéndoles a caldo públicamente también a ellos y Grillo tiene que renunciar a convertirse en su líder. Quizá fue una boutade, quizá sencillamente usaba las primarias para criticar nuevamente el funcionamiento de los partidos, pero lo cierto es que se presenta criticando el “vacío de la izquierda” desde la muerte de Enrico Berlinguer. Más tarde monta el Movimiento 5 Estrellas y aparece entonces de su mano la figura de Gianroberto Casaleggio, el experto en marketing, el estratega detrás del cómico que aporta la retórica new age al movimiento y que carga las tintas en las posibilidades de internet de cara a una futura organización política horizontal. Paralelamente la red en la calle sigue extendiéndose hasta que en las elecciones municipales de 2012, con la Primavera Árabe, el 15M y el Occupy Wall Street de por medio, el M5E lo peta. Consiguen la alcaldía de Parma, que no es moco de pavo, y se posicionan ya como una fuerza política temible por el resto de partidos.

A estas alturas ya hemos escuchado a Grillo hablar de políticas y el M5E está configurando ya el programa con el que se presentará a las legislativas. El cómico clama contra el trabajo precario, por la reducción de las horquillas salariales e incluso por la nacionalización de los bancos en determinadas condiciones. Se presenta también como adalid del decrecimiento y del uso racional de los recursos y la energía. En general, como vemos, un perfil bastante izquierdista, que queda ensombrecido por sus posturas controvertidas sobre los rom -gitanos de origen rumano que viven en campamentos junto a muchas poblaciones italianas- y por algún otro elemento que ha despertado muchas suspicacias en cierta izquierda biempensante: por ejemplo sus críticas a las organizaciones sindicales (que no al sindicalismo) o sus propuestas de suprimir municipios y ahorrar dinero en las administraciones públicas. Hay que decir que en el programa del M5E no se habla en ningún momento de inmigración ni de sindicatos, que entendemos que han quedado por lo tanto como opiniones personales e intransferibles del cómico y no como banderas para la acción política del Movimiento. La sensación, dicho lo cual, es que cuando Grillo apela al votante de derechas lo hace engañándole un pelín o recordando sin decirlo el tópico anticapitalista del que hablábamos al principio.

Curiosamente, Grillo no ha sido candidato en estas elecciones. En aras de acabar con la corrupción en 2005 inició una campaña para que ningún condenado por la justicia pudiera ser miembro del Parlamento. Se da el caso que en 1985 fue condenado por homicidio involuntario por un accidente de coche en el que murieron tres amigos suyos. Tras recibir varias críticas por la incoherencia que suponía que él mismo acabase siendo miembro de la Cámara o del Senado, decidió que no sería candidato. En cualquier caso, y a pesar de su liderazgo carismático y su influencia indiscutible en el desarrollo de la organización, que los grillini electos sean “personas de la calle” alejan la peste a populismo del M5S, si por populismo entendemos dar el poder a un líder gracias a su pico de oro y a menear las entrañas del personal. El tipo, más que el comandante en jefe de unas masas obedientes, es el omnipresente bufón que caldea el cotarro para que los italianos vayan a pedir explicaciones a quién crean conveniente. Un bufón que además, recordémoslo, ha huido de la televisión como alma que lleva el diablo.

Vale, que sí, que Beppe Grillo sigue siendo un líder millonario que moviliza a las masas a golpe de chiste, a gritos desde un escenario; y que tiene a Casaleggio a su lado como experto en redes sociales y en marketing en la sombra; y que clama contra el establishment afirmando no ser “ni de izquierdas ni de derechas”, sin citar a Marx, ni a Gramsci, ni a Bakunin. El siglo XX, con su con su Doctor No, con su Charles Manson y con su acuarelista de Braunau, queda demasiado cerca para que no se nos erice el espinazo si nos quedamos sólo con la primera impresión. A un servidor cualquier líder le da repelús por definición, aunque aquí incluyo incluso a Pere Navarro o sea que imagínense mi poca tolerancia. Quizá sea incoherente que un movimiento que se vende como horizontal y radicalmente democrático cuente con una figura visible de su calibre, pero la trayectoria de Beppe Grillo y de su Movimiento 5 Estrellas, los datos que conocemos hasta la fecha y que mal que bien hemos intentado recordar aquí, sugieren que las valoraciones del fenómeno leídas en la prensa española las últimas semanas han sido como poco apresuradas. Y por supuesto, cualquier corrección con fundamento a este texto será bienvenida.

Aquí, el programa de M5E traducido.

No hubo periodista en las entrevistas posteriores a las elecciones catalanas del 20N que no le preguntara al nuevo diputado David Fernández por su definición metafórica de la Candidatura de Unidad Popular como “caballo de Troya” de las clases populares. Les resultaba difícil enmarcar el papel y la estrategia de esta formación en el Parlament, que si está ahí es más para denunciar y hacer visibles las alternativas que para ser una fuerza parlamentaria al uso. Nos cuenta Fernández que para la CUP la política institucional es “una herramienta más”, un instrumento que hace de caja de resonancia de todos los conflictos por los que los movimientos sociales y la izquierda independentista y anticapitalista llevan años clamando en las calles. Una posibilidad más de juego dentro de un proyecto que sigue siendo municipalista, “a ras de suelo” y de transformación radical desde lo local.

De esta estrategia se deriva su votación, no exenta de polémica, ante la declaración de soberanía y el derecho a decidir del pueblo de Catalunya del 23 de enero. La postura de la CUP ante la declaración impulsada por CiU y ERC fue un sí crítico que se materializó con la abstención de dos de sus diputados y el voto a favor de otro. Como todas las formaciones en el Parlament que están a favor de la autodeterminación había presentado su propia declaración y se había sentado a negociar el texto hasta el último momento. Pidió también una mesa a cinco en la que se incluyera a todos los grupos que de una forma u otra aceptaban el derecho a decidir (CiU, ERC, ICV, PSC). Paralelamente, y con el calendario en contra, las asambleas a lo largo y ancho del territorio fueron expresando su postura. El 15 de enero se reunieron las locales, el 17 las territoriales. Finalmente el sábado 19 de enero se reunió el consejo político durante seis largas horas que sirvieron para plasmar un intenso debate interno que se acabó resolviendo con ese sí crítico y las dos abstenciones.

El porqué de las abstenciones

Si bien había un consenso en torno al mensaje que tenía que enviar la CUP no estaba claro cómo debía plasmarse eso en la lógica parlamentaria. Un sector de la organización creía que la división en el voto no se entendería, que le parecería confusa a la ciudadanía ajena al debate. Finalmente se decidió que dos diputados se abstuvieran pero que a la vez contaran con cierto margen de flexibilidad, de modo que si en los pocos días de negociación parlamentaria que faltaban se conseguía eliminar las referencias a la UE, se lograba que el referente territorial fueran los Países Catalanes, y se reconocía la posibilidad de la desobediencia civil y la necesidad de la participación ciudadana, los tres votos en la cámara serían afirmativos. Únicamente se logró el último punto por lo que se asumió ese sí crítico con dos abstenciones.

Estructura básica de las CUP

En todo el territorio catalán existen un centenar de asambleas locales de la CUP en otros tantos núcleos de población que son la esencia municipalista del proyecto. De estas agrupaciones locales surgen 11 asambleas territoriales, de las que surge un consejo político formado por tres personas de cada asamblea territorial y cuatro miembros del secretariado nacional sin derecho a voto. Este secretariado tiene únicamente funciones de coordinación. A las tres personas de cada territorial se las elige según un criterio básico de pluralidad de modo que los 33 miembros funcionan como “sensores del territorio” y reflejan bien los debates en los ámbitos locales. Paralelamente existen grupos de trabajo sectoriales y abiertos, sobre sanidad, cultura, autodeterminación, antirrepresión, etc.

Abajo del todo en esta pirámide invertida estarían las tres personas que ahora actúan en el Parlament según la máxima zapatista de “mandar obedeciendo” lo que sale de las asambleas. Para ello hay una comisión de seguimiento con miembros de las once territoriales, de las sectoriales y de las organizaciones que dieron su apoyo en la campaña, como Endavant o el Moviment en Defensa de la Terra u otros no independentistas como En Lluita. Se mantienen además reuniones bilaterales con diferentes movimientos sociales –como la Plataforma de Afectados por la Hipoteca o el Comité de empresa de la Corporación Catalana de Medios, por ejemplo– para cumplir con su compromiso de introducir en el Parlament la voz del pueblo catalán. Evidentemente, en la parte superior de esta pirámide invertida está la asamblea nacional, también abierta, que se reúne con una convocatoria de al menos un mes de antelación

(publicat al suplement Què Fem? de La Vanguardia. 1 de febrer)

Com qui no vol la cosa i tocats ja per una dotzena de copes de cava, vam arribar la nit de cap d’any a un local al carrer València on s’aplegava, entre d’altres, un grup nombrós de rockers, entre tupés, camises de jugar a bitlles i espectaculars vestits de pin-up. A l’entrada una parella giravoltava a ritme d’alguna cosa similar a Dick Dale. Al fons, al llarg d’una nit que es va fer curta, van punxar tres dj que ja havien passat anteriorment per la sala: Chino Crazylegs, Augie Burr i Oscar Guindilla, del duo Boopin’ the Blues, que també punxa de tant en tant a Sidecar. Del Minusa,  ampli, còmode i decorat amb elegància barroca, ja ens n’havien parlat anteriorment. Pels concerts dels Orbison Brothers, projecte paral·lel de dos membres de Tarantula, o per festes com les de cap d’any. Festes on mana el rock clàssic, la música dels cinquanta i el tatuatge. Les celebren un cop al més amb el nom de Sinners’ inn. Ara preparen també una festa redneck, amb banda hillbilly de violí, guitarra, banjo i barrets del sud.

Però la Carmen no es vol encasellar. No vol fer del Minusa un bar exclusivament de rockers. La Carmen és la regent del local i el va muntar fa sis anys amb tota la música que duia a la motxilla, una muntanya de gèneres, èpoques i bandes, on predominava l’electrònica. Amb el pas de les setmanes es va adonar que tal i com havia decorat el lloc, amb els horaris que abastava i l’espai del que disposava, potser calia evolucionar cap a altres sons més propis d’un bar musical. I com que la Carmen és una persona de gust eclèctic no li va costar gens ni mica.

Avui les nits del Minusa, a banda d’alguna sessió més convencionals de pop indie, cobreixen quatre dècades de música des dels cinquanta, amb l’exotica o el swing, fins els vuitanta, amb festes post-punk o -llarga vida a Ryan Paris- sessions d’Italo disco. La Carmen confessa amb un cert to de culpa, com qui passa drogues o sacrifica gallines. “M’agrada molt l’Italo disco”. I evidentment no és ni molt menys la única a Barcelona, però això fet i fet és secundari. Les nits que pot esdevé dj Mina i llavors explota la seva discoteca. Ens parla també de misterioses festes steampunk on els aficionats al cosplay i a la disfressa demostren el seu virtuosisme teixint i construint ginys retrofuturistes.

Quan para la música
Passa el cap de setmana i arribem un dimecres, vora les deu. Han muntat l’escenari i una llum il·lumina un home amb barret simpàtic que parla eixelebrat al públic. Presenta amb ímpetu el Barcelona Comedy Club, una sessió de monòlegs on els comediants proven els seus textos davant un públic obert i sovint entregat, i fan servir el Minusa com a gimnàs setmanal abans d’altres actuacions més importants dels caps de setmana. Generalment venen monologuistes que comencen, però de tant en tant es deixa caure per sorpresa algun dels famosets, com Tony Moog o Ignatius Farray. Dijous es manté l’escenari però enlloc de monòlegs humorístics hi ha un espectacle d’improvisació teatral. El públic participa  fent propostes que posen actrius i actors entre l’espasa i la paret. Interpreta la companyia teatral Ariadna.

I després de les festes de divendres i dissabte, quan el Minusa encara està de ressaca i la pista de ball encara no s’ha refredat, diumenge al vespre es tornarà a omplir de cop amb desenes de persones que mouen les cames a un ritme frenètic. Ballen lindy-hop, una derivació del charleston que els profans podem confondre amb el swing, però que no és ben bé el mateix. A les vuit  hi haurà una classe oberta a nosaltres, als que confonem les coses però ens atrau gairebé tot, i després seguiran ballant fins la una de la matinada.

Pocs concerts però molta festa
Mentre observem l’escenari des de l’altre extrem de l’enorme barra, un home se’ns posa al costat i fa un senyal a la Carmen per parlar amb ella. És músic, cantant, i creu que el que fa és molt adient per un local com el Minusa. Música lleugera, versions d’èxits comercials de qualitat dubtosa que esperem que interpreti amb soltesa. Deixa anar un cd on podem llegir el seu nom, Remy Durany. La Carmen agraeix el gest i es compromet a escoltar-lo. Entenem –també per la seva cara de pòquer- que no és ben bé el perfil de músic que busca, però tanmateix després de que marxi en Remy ens explica que ja no fa concerts com abans. Ella oferia música en viu gratis i la gent no venia. Va decidir deixar-ho córrer i per això ara entre setmana hi ha aquesta enorme varietat d’activitats.

Però el passat queda enrere i ens ve molt de gust pensar en el futur proper. Per això la Carmen ens anuncia dues festasses. El vuit de febrer celebra el carnestoltes en 8-bits amb una festa on tothom haurà d’anar de personatge de videojoc. Promet. L’endemà, dissabte nou de febrer, caldrà haver recollit d’hora els pacmans, els marios i els sònics borratxos que quedin a terra perquè arriba una festa scooterista on es reuniran dotzenes d’amants de les Vespas i les Lambrettas per ballar hits dels seixanta amb efluvis mod.

Minusa Club.València, 166. BCN. Tlf. 933 23 51 38. Metro: Hospital Clínic (L5). De dc a dg, de 20.30 a 3 (caps de setmana, 3.30). Cervesa: 2,5€; combinat: 7€; còctel: 8€.