Vells Llops de Mar

Can Maño, Barceloneta(publicat originalment al suplement Què Fem? de La Vanguardia. 29 de juliol)
(foto d‘Ibán. Can Maño)

Dels pescadors i els obrers del port als estudiants i turistes, així sobreviuen alguns dels restaurants i establiments històrics de la Barceloneta

 A Barcelona, caòtica i atrafegada com totes les ciutats que volen ser-ho, hom tanca els ulls i en tornar-los a obrir al local on hi havia una floristeria ara hi ha una botiga de roba que demà tornarà a ser floristeria. La Barceloneta, caramel turístic, ja fa temps que no és un barri industrial i portuari, en part perquè la indústria i el port vell ja no són el que eren, i en part perquè l’esbarjo i la gastronomia planen arreu, darrera del visitant de vacances i del barceloní de festa i de cap de setmana. Aquí, potser més que a altres barris de la ciutat, el paisatge comercial canvia contínuament i apareixen com bolets gelateries, botigues de queviures amb begudes fredes i bars de tapes pels dies de platja, que en certa mesura substitueixen els xiringuitos arran de mar desapareguts als anys noranta.

Però no tots els establiments són flamants; alguns, poquets, fa més de mig segle que van tirant, amb terceres i quartes generacions de la mateixa família que els regenten amb sort desigual. En alguns casos han hagut de canviar el local de dalt a baix per seguir amb el mateix negoci, d’altres mantenen només el cognom i el record del que va ser la botiga, altres són fidels gairebé rajola a rajola a la idea de l’avantpassat que el va obrir. Tots ells van aguantar la crisi del petit comerç del barri als anys setanta i vuitanta. En gairebé tots els casos els amos són conscients del privilegi que avui dia suposa tenir un establiment com el seu a la Barceloneta, on un local ben col·locat és un tresor valuosíssim per ells, és clar, però també pels clients i els visitants tafaners que aprecien la varietat del petit comerç.

Sense entrar a jutjar la qualitat o els preus que ofereixen aquests vells establiments –perquè no podem generalitzar i perquè cada un tindrà els seus punts forts i els seus punts febles- tots donen al visitant la sensació d’estar trepitjant un barri en el sentit fort i antic del terme. Tothom es coneix, qui més qui menys tothom participa a les festes populars, a la Festa Major i als Cors, i per la peculiar importància de la vida al carrer a la Barceloneta, si furguem una mica tothom ens podrà parlar de la tafaneria de set voreres enllà. Visitar aquestes botigues és bona cosa per saber com és aquest veïnat de cara al mar i imprescindible per saber com era. Són per tant recomanables si volem gaudir del barri fent-nos passar per gent del barri, per poder tornar a la ciutat llunyana vantant-nos d’un fals passat pescador.

Entre aquests establiments, els que destaquen pel seu nom Estació de França enllà acostumen a ser restaurants familiars, sia casolans sia de senyors, que com sembla evident ofereixen el que millor pot donar un barri com aquest: peix fresc i fruits del mar. Sense dubte, l’eix vertebrador de la restauració encarada al visitant i al turisme és el passeig Joan de Borbó, on s’apleguen terrassa rere terrassa desenes de llocs on demanar una paella o una safata de peixet fregit. Dos dels antics són el Perú i la Puda Can Manel.

Perú

La història del Perú tal i com avui el coneixem comença l’any 1940 quan l’anterior amo del local el dona a Manuel Folch, cuiner de professió i avi de l’actual propietària, en pagament d’un deute. La filla del Manuel, la Concha, va continuar el negoci amb l’ajut del seu marit Pepe, i demostrà una encertada comprensió dels temps venidors el dia que va decidir obrir un petit hotel damunt del restaurant.

Avui la Maria Ángeles, filla de la Concha i en Pepe, el seu marit Luís i les seves filles segueixen obrint les habitacions de l’hotel, humils en el millor sentit de la paraula, a turistes habituals. I segueixen oferint bons arrossos, de deu classes diferents, i, segons asseguren, els millors fregits de la ciutat. L’important és l’oli, assegura la Maria Ángeles, i ells fan servir el millor. Darrerament a molts restaurants que ofereixen fregits de peix ja no es fixen en aquest detall tan important i això val, segons el seu parer, per a la majoria de competidors del passeig.

L’únic que desentona en aquest local clarament mediterrani és el nom, que remet a indrets massa exòtics pel seu caràcter.

Passeig Joan de Borbó, 10. BCN (Barceloneta). De dimecres a diumenge, de 12.30 a 23.30h; dill i dm, de 12.30 a 16h. 93 310 37 09. hotelmarinafolchbcn.com

Puda Can Manel

El nom de “la puda” ve de la fortor a humitat que desprenien les parets de la taberna, quan, fa cent quaranta anys el Manel i la Teresa van obrir-la a un dels locals de la muralla del moll antic. Entenem, per tant, que és un dels restaurants més antics de la ciutat i que, per això mateix, la seva fama va més enllà del barri. La cuina és marinera, per suposat, però ja no poden dependre de la platja barcelonina per omplir els plats. Només les gambes venen de la Platjeta, l’empresa de pescadors que encara aguanten a la llotja del Moll del Rellotge; la resta de peix fresc es compra ja a majoristes, com de fet fa tothom a aquestes alçades.

La clientela, que originalment era gent del barri i sobre tot treballadors del port, són avui sobre tot famílies d’arreu de Barcelona -potser antics veïns allunyats dels orígens- i evidentment turistes. A Can Manel ens diuen, però, que malgrat els canvis a la ciutat i a la Barceloneta, no viuen del visitant estranger, perquè aquest no sempre pot o vol pagar els seus preus i prefereix gastar-se els duros en tapes més econòmiques. Al cap i a la fi la clientela és fixa, gent que veu en el seu restaurant  un negoci destacable per sobre dels competidors de Joan de Borbó. L’èxit del local va permetre els actuals regents ampliar el local l’any 1992 i avui ofereixen un ampli menjador on hi caben grups i un soterrani per si el dia és populós.

Per tal de no perdre l’arrelament al barri i la quotidianitat, de dimarts a divendres ofereixen un menú del dia, a 11,25€, molt correcte i molt convencional; una bona opció si estem al barri, però no ens calen delicatessen marines. Es garanteixen així un perfil de client que potser desapareixeria si només servissin llamàntol i arrossos.

Passeig Joan de Borbó, 60-61. BCN (Barceloneta). De dimarts a diumenge, de 13 a 16.30h i de 20 a 23.30h. 93 221 50 13. www.pudacanmanel.com

Però és sabut que hi ha vida marina fora de Joan de Borbó i mala visita al barri faríem si ens limitéssim al trajecte del metro a la platja i de la platja al metro. De fet, dos dels millors llocs on menjar al barri estan entre carrerons i cobejats quarts de pis, amb dos perfils ben diferents però una mateixa essència pescadora. Si ambdós tenen el mateix origen popular, aixecats per veïns del barri del segle passat, avui han evolucionat de manera molt diferent; mentre Can Maño cuina i serveix a treballadors i joves de la zona que volen menjar de pressa amb una bona relació qualitat-preu, el Cheriff apunta alt, als peixos un pèl més grossos o als amants del mar que a voltes es poden escurar la butxaca.

Can Maño

Que la catalanitat del barri la composa gent d’orígens forans ho deixa clar el Maño amb el seu nom i la seva història familiar. Fundat per Bernardo Montolio l’any 1961 com a casa de dinars, es manté avui en mans de la neta del fundador, la Pilar, i la seva parella, en Francesco, de Sardenya. No han canviat, però, ni la decoració del lloc, amb prestatgeries desordenades, llaunes d’olives i pots de cola-cao a la vista dels comensals, ni la carta que s’aguanta gairebé exclusivament a partir de fregits i planxa de peix i marisc fresc.

Productes del mar, això sí, acabats de treure de l’aigua, difícils de tastar en la seva simplicitat a qualsevol altre lloc de la ciutat. No cal res més, això deuen pensar els amos quan fins fa no massa feien seure clients desconeguts a la mateixa taula o quan serveixen plats amb vaixella de menjador d’escola. Els migdies afegeixen algun estofat o una sopa pels nombrosos clients de cada dia, que no menjaran sípia cinc dies a la setmana; però pels esporàdics com nosaltres, amb el mol·lusc a la planxa i una mica de pa en tenim més que de sobres.

De tot plegat surt una casa de dinars que obre molt d’hora perquè molts obrers de la zona, i també molts pensionistes, van a alegrar-se el dia amb un esmorzar de nassos. Com és comprensible, des que el Maño surt a les guies, els turistes s’hi llencen de cap. I no cal dir que ha aconseguit consolidar-se com a referent del barri gràcies al seu carisma i naturalment, als seus calamars.

Baluard, 12. BCN (Barceloneta). De dimarts a divendres, de 8 a 16h i de 20 a 23h. Dissabtes, de 8 a 16h. 93 319 30 82. http://www.pudacanmanel.com

Cheriff

Sembla mentida que puguin sortir del mar dos restaurants tan propers, tan de la Barceloneta, i alhora tan diferents com el Maño i el Cheriff. Si el primer és un lloc de menjar de batalla, el segon es posiciona com a lloc per desemborsar uns bitllets i quedar la mar de bé amb els convidats. Regentat amb mà ferma per la Nini, filla del Cheriff i la Pastora i més del barri que l’església de Sant Miquel, és reconegut arreu com un dels millors llocs de la ciutat per menjar una paella o peix de costa de la millor qualitat. Un migdia entre setmana de juliol senyors amb corbata demanen al Josep Maria la taula que havien reservat i seuen a una sala acollidora; deixen enrere el rebedor ple de fotografies de famosos i la visió hipnòtica de la mestressa salant l’arròs i donant ordres a una cuina que funciona com un rellotge.

Ja fa anys que va tancar la peixateria que va ser llavor del restaurant, on molts clients demanaven als pares de la propietària que obrissin un lloc on menjar els productes que venien. Al començament, l’any 59, va ser al soterrani de la botiga de peix, al mateix carrer Ginebra. Més tard, quan la Nini i el Josep Maria ja havien tornat d’Eivissa, amb un fill nascut de la seva època de llibertat, va obrir les portes el local actual i d’ençà s’ha anat llaurant la fama que ja té avui. Productes fresquíssims, de la Barceloneta en la mesura del possible; de la Costa Brava o de Galícia, si estem parlant de marisc. Tot de la millor qualitat i, per tant, a uns preus no assumibles per qualsevol butxaca un dia de cada dia. Els canvis al barri, en conseqüència, no han alterat ostensiblement la seva clientela, que sol tenir la vida més o menys resolta.

Queda clar que en comparació amb el suquet de peix, ni les postres ni les carns són especialitats de la casa. Si hom vol menjar-se un entrecot al Cheriff caldrà que l’encarregui amb antelació i sota la seva pròpia responsabilitat. L’amanida Cheriff, en canvi, es pot demanar com a complement amb tota la confiança del món i amb la garantia d’acabar tip i satisfet.

Ginebra, 15. BCN (Barceloneta). De dilluns a dissabte, de 13 a 16h i de 20 a 23h. Vacances a l’octubre. 93 319 69 84. http://www.pudacanmanel.com

 

Sortosament per la nostra operació biquini no tots els establiments que cal visitar per conèixer la vella Barceloneta són restaurants. Però abans d’oblidar el menjar haurem de parar esment a tres botigues d’alimentació que acompanyen el veïnat del barri des de fa com a mínim cinquanta anys, totes vinculades en algun moment o altre al Mercat, vertader pol dinamitzador del comerç tradicional de la zona. Així, mentre que Cafès Salvador encara avui ensenya l’aparador a la mateixa plaça del mercat, la fruiteria El Mas dels Arcs va canviar la plaça pel carrer Balboa. La cansaladeria Roca va arribar a compatibilitzar una parada al mercat amb una botiga tot i que avui només conservi aquesta darrera, al carrer Andrea Doria.

Cafès Salvador

Queden molt pocs comerços que venguin cafè a granel a Barcelona i encara menys -potser es poden comptar amb els dits d’una mà- establiments que torrin ells mateixos el gra. En Miquel i el seu pare, el Salvador del rètol, mantenen un negoci rar a aquestes alçades de la història, carismàtic, amb una rebotiga plena de maquinària cafetera treta de film neorealista. I malgrat sigui necessària la diversificació i potser avui el que més venen són dolços, la cura pel cafè es manté als pots de vidre plens d’aràbiga de Colòmbia, Brasil i Hondures. Són els millors cafès, ens diuen; amb menys cafeïna i un gust més fi que el robusta. D’aquesta darrera espècie no en tenen, i aquí pare i fill ens demostren la seva elegància comercial.

Els clients són ben diversos i si bé és cert que s’estimen la gent del barri, que hi porta entrant des d’aquell febrer de 1955 en que el Salvador i el seu soci van obrir la porta per primer cop, seria de mal botiguer no acceptar de bon grat les visites dels turistes. Les capses de galetes, les taules de xocolata o els caramels a granel són productes amb bona acollida entre els visitants que tots els mesos de l’any es deixen caure pel carrer de la Maquinista i per la plaça del mercat. Sense anar més lluny, el dia que vam entrar a tafanejar, va interrompre la nostra conversa sobre els canvis al barri i els nous comerciants una parella italiana probablement sorpresa per haver trobat una botiga de torrefacció de cafès en ple barri pescador de Barcelona. Es van endur un paquet de xiclets i unes galetes. En sortir, es creuaren sense saber-ho amb la Nini del Cheriff que a banda de venir a fer petar la xerrada, compraria, ella sí, un bon quilet de cafè de Colòmbia, torrat pel Miquel.

Maquinista, 15. BCN (Barceloneta). De dilluns a dissabte, de 8 a 14.30h i de 17 a 20.30h. 93 319 59 51 .‎

Canasaladeria Roca

Plena com un ou gairebé a qualsevol hora del dia, a la cansaladeria Roca reconeixen amb un somriure murri que la Barceloneta ha canviat molt, que negocis com el seu s’han hagut d’adaptar per força als nous temps i als nous veïns. De la parada al mercat, oberta l’any 1948, a la flamant i acollidora botiga del carrer Andrea Doria, tres generacions dels Roca han empès amb bon humor el negoci familiar a força de pernils, llonganisses i altres embotits. Tot plegat a un barri on, exceptuant potser la xarcuteria Zapater del carrer Guiter, no hi ha altres comerços que ofereixin aquests productes. I els simpàtics germans que avui atenen la clientela veuen de bon grat que la gent de pas, joves estudiants o banyistes amb pressa i molt poques ganes de cuinar, vulgui menjar preparat a més d’embotits. O sigui que això d’oferir carn picada de qualitat o plats precuinats malgrat ja ve de lluny cada cop té més sortida i malgrat no es plantegen deixar els embotits, perquè d’això viuen, han obert sense problemes un tros més gran de la seva nevera a aquests productes que tan bé es venen.

Però, per descomptat, els clients del barri segueixen anant en massa a can Roca a comprar xoriços i llom, i deixen els nens pintant i jugant a un cantó del local mentre fan cua a l’espera del seu torn i xafardegen sobre les desventures d’en Miquel dels Cafès Salvador o sobre la darrera escultura del fill de l’Agustí, del Mas dels Arcs.

Andrea Dòria, 43. BCN (Barceloneta). De dilluns a divendres, de 8 a 14.30h i de 17 a 20.30h. Dissabtes, de 8 a 14h. 93 310 46 83.

 

El Mas dels Arcs

La botiga original, al costat del mercat, es remunta a la Segona República i es dedicava fonamentalment a la venta de llegums; més tard obre el negoci a les fruites i les verdures i actualment, des de ja fa vint anys, roman al número 13 del carrer Balboa, a un local que és gairebé un magatzem. Amb el seu sostre i les parets d’obra vista, el Mas dels Arcs ofereix productes ben frescos, sovint de conreus propers, i desprèn olors arreu , ara a préssecs, ara a alls, ara a prestatgeries amb conserves. Tenen també fruita exòtica i selecta, amb la que abasteixen restaurants i paladars refinadets.

Entre cartells anunciant concerts al local i enormes escultures fetes pel fill de l’amo, com si d’una moderníssima galeria d’art es tractés, el Mas dels Arcs té un cert aire d’entitat social i cultural del barri. Igual com altres comerços de la Barceloneta, l’Agustí Santamaria i la seva família, descendents dels propietaris originals, no només es dediquen a vendre els seus productes; com a membres d’aquesta comunitat arran de mar, com la Pilar i el Francesco del Maño o com la Maria Ángeles i el Luís del Perú, també s’obren al barri quan cal festa.

Balboa, 13. BCN (Barceloneta). 93 310 46 69.
Acabades ja les postres, podem anar de compres o a furgar aparadors a algunes de les poques botigues amb més de cinquanta anys que aguanten obertes les escomeses del temps i les onades. En parlarem de tres, cadascuna amb dedicacions ben diferents; de totes es pot dir que és un miracle que segueixin venent el que venen, amb un context difícil pel petit comerç, per no dir impossible. Roba de marca, en el cas del Santos; cordes i xarxes, en el cas d’Hilados Donado, i articles de platja, en el cas de Juguetería Objetos de Regalo. Mai amb més de dos o tres treballadors i sempre amb locals més petits que qualsevol secció petita d’una gran superfície.

Santos Jeans

Corria l’any 59 i els pares del Joan van muntar a la part de fora del mercat una parada d’articles de punt, de roba interior i de nen. Vuit anys després, l’any 67, en Joan l’esportista, el jove de catorze anys que veia que els temps canviaven i que calia aprofitar-ho, comença a introduir texans al comerç familiar, i es troba de cop i volta amb que l’èxit ha durat quaranta-quatre anys més i ell ja en té cinquanta-vuit. Ara, a un altre local un pèl més gran, a més de texans exposen primeres marques de roba, d’allò que els professionals de la moda en diuen sport wear o esport de vestir. I sembla que la gent de la seva quinta, els companys del bàsquet, els amics del barri,  tornen a la Barceloneta a comprar roba, encara que no els vingui de camí. Amb aquests, turistes vanitosos a banda, ja fan els números del mes.

A la mateixa plaça del mercat, el seu germà, triatleta, s’encarrega de la roba d’esport-esport, o com sigui que li diuen els professionals de la moda. Allà hi van a comprar, entre d’altres, els amics del Club Natació que encara entrenen amb ell. Cal pensar, doncs, que els Santos coneixen el què estant venent i que ho fan a clients d’arreu.

I si no ens creiem l’amo quan ens diu que baixa gent de Girona expressament, en cinc minuts d’observació, veiem un client -que podria ser cosí per la familiaritat del tracte- que s’enduu una americana, perquè la necessitava, i dues camises Lacoste, només perquè el Joan li ha recomanat. La crisi és la crisi, però els anys que passen a la Barceloneta no semblen passar per Santos Jeans.

Maquinista, 38. BCN (Barceloneta). De dilluns a dissabte, de 9.30 a 14h i de 16.30 a 20.15h. 93 319 29 75.

Hilados Donado

Sota la crema solar, els gintònics, les bicicletes, les bombes i les braves, les canyes i les mitjanes, els suecs i les alemanyes i les ulleres wayfarer, la Barceloneta manté alguna cosa de barri pescador. Encara hi ha gent que fa servir la canya i que posa a la barca el nom de la filla; no entendríem sinó d’on surten tots aquests peixets que els restauradors asseguren que venen d’aquí al costat. Pels que encara surten a feinejar i fan vida al Moll del Rellotge existeix Hilados Donado que, setanta anys després de la seva fundació, continua venent cordes, fils i xarxes pel sector pesquer i nàutic. Un cop tancat El Remitger, antic feu de pescadors i mariners, és el darrer comerç del barri pel sector. Una botiga relativament petita, atapeïda de bobines de cordes de colors, de gruixos i materials diversos, de fibres naturals i sintètiques, embafada d’olors a cànem i plàstic. L’important a Hilados Donado és la qualitat del filat, i malgrat ells ja no els fabriquen, seleccionen i venen el bo i millor, que en aquesta matèria gairebé sempre és el natural. És sabut que una corda de fibra natural es trenca menys que una artificial.

Dit això, com que la gran majoria dels mortals no tenim la sort de viure del mar, l’Antonio ens avisa que la seva clientela ja no són només pescadors. Que la corda cada cop es ven més per oci i, sovint en el cas del cànem, també decoració. No cal fugir, doncs, el proper cop que hi passem per davant.

Almirall Churruca, 9. BCN (Barceloneta). De dilluns a divendres, de 8.30 a 18h. 93 221 75 46. http://www.hiladonado.com

Juguetería Objetos de Regalo

I finalment al carrer Almirall Aixada, ben a prop del mar, com a mascaró de proa del comerç antic de la Barceloneta, la Merche i la seva mare regeixen fermes el timó de la seva botiga de joguines i material de platja. Com diuen els savis, però, la millor manera de resistir i mantenir-se ferm és ser flexible a les adversitats dels temps. Això va ser exactament el que van fer mare i filla fa 37 anys, quan el pare es va morir i va deixar orfe el seu negoci de sabater. Ni l’una ni l’altre es veien amb cor de substituir les mans expertes del difunt de manera que la mare va  tenir una idea ben senzilla. Van aprofitar la proximitat de la sorra i que era l’any 74 per comença a vendre matalassos de platja, barrets de palla i para-sols a banyistes i turistes, sense alterar gens ni mica la barroca decoració del ràpid. Així, per expressa voluntat de la vídua encara avui conviuen les espardenyes i els biquinis de colors bé de preu amb una embrutida reproducció dels Afusellaments del Dos de Maig; les pilotes de platja de Micky Mouse i Gormiti amb un enorme voltor dissecat, ocre pels anys més que no pas pel plomatge, que presideix i vigila l’establiment.

Com que és un negoci de temporada, útil en cas d’accident o distracció, obren només al maig i tanquen al setembre, quan la gent deixa d’anar a la platja. No seria d’estranyar que amb el nou turisme etern, aquest que ve a la Barceloneta de gener a desembre, la Merche i la seva mare decideixin obrir tot l’any i s’adaptin un altre cop als canvis i les necessitats del barri, i comencin a vendre roba d’esport com el Joan o xarxes i cordes com l’Antonio.

Almirall Aixada, 20. BCN (Barceloneta). De maig a setembre.

Nou i canviant: El Xiringo

Com a contrapunt, entre els negocis de la Barceloneta acabats d’estrenar, destaquem El Xiringo, que encara no ha fet un any i ja se n’està adonant que cal adaptar la idea original a la voluntat de la clientela i el barri. Si bé va sorgir com un local de menjar per emportar, amb safates d’alumini i un petit mostrador on acabava tota l’activitat, les demandes d’alguns clients, que volien seure a menjar allà mateix, han acabat per fer canviar de parer els amos, que tot just ara han començat a parar la taula i mitja que tenen disponible. Així, a unes confortables cadiretes que originalment eren pels nens que esperaven els pares avui seiem els clients amb una informalitat que si no fos pel tràfec de la novetat semblaria molt preparada.

Destaquem uns vins selectes, que ho son literalment perquè l’amo els ha tastat tots, un marisc cuinat amb gràcia i unes croquetes de ceps o de carn d’olla molt i molt remarcables. També una de les especialitats: les cloïsses amb salsa de cava. Tot plegat a un preu risible, encara de menjar per emportar.

Sant Carles, 23. BCN (Barceloneta). 93 224 75 45.

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s

A %d blogueros les gusta esto: