Modernismes a l’ombra

(versió d’un article publicat al suplement Què Fem? de La Vanguardia. 20 de gener.
Foto de Mateo Malisani)

Umbracle de la Ciutadella, de Josep Fontseré i Mestre Una ruta alternativa a l’arquitectura barcelonina de finals del XIX i principis del XX

El barceloní surt al carrer, va a l’Eixample a fer un encàrrec o ha quedat prop de La Rambla, i se n’oblida, com és ben normal, d’aturar-se a mirar, amb la convicció de que badar és un privilegi reservat als milions de turistes que paguen per fer-ho. Només potser un matí de dissabte avorrit o si alguna institució munta una exposició recomanada arreu, ens parem a pensar en les raons de l’èxit mundial del modernisme barceloní i intentem gaudir d’allò que tenim a tocar, dues cantonades enllà. Si hem perdut la pràctica, a més, el més probable és que qualsevol visitant japonès tingui més idea sobre l’obra de Gaudí, de Domènech i Muntaner o de Puig i Cadafalch, que nosaltres mateixos, que portem dècades guanyant-nos aquí les garrofes i malvivint sense saber massa res, més enllà de que dalt de tot de Gràcia hi ha un parc que es diu Güell i que prop del Michael Collins, el pub irlandès, hi ha un monument en construcció consagrat a la Sagrada Família. Com que això no pot ser de cap de les maneres i cal dominar la ciutat abans que ella ens domini a nosaltres, proposem avui una passejada pel modernisme barceloní de segona lectura, per la ruta a l’ombra dels monuments estel•lars.

Els origens d’una ciutat

Escoltem Mireia Freixa, catedràtica d’Història de l’Art de la UB, que ens explica perquè Barcelona és plena d’edificis d’aquests que avui anomenem modernistes, construïts a finals del XIX i començaments del XX. En plena eufòria industrial i colonial, abans de la pèrdua de Cuba, la burgesia local va començar a invertir a marxes forçades en l’expansió urbana de la ciutat per adaptar-la als nous gustos i, sobre tot, a la nova capacitat de despesa. L’Eixample, una operació política, urbanística, i especulativa amb la que es pretenia convertir la nostra ciutat de províncies en la París del sud, va fer que els nous rics de la Barcelona industrial comencessin a invertir en immobles. Un canvi d’ordenança municipal l’any 1891 beneeix aquest desenvolupament, permet el creixement i liberalitza les normes urbanístiques. Apareix així tota una nova economia al voltant de la construcció que es tradueix en noves pràctiques a l’arquitectura i a les arts decoratives, amb noms com Rigal i Granells als vitralls, Escofet als paviments o Pujol i Bausis a la ceràmica. Al cap i a la fi, en un plegat d’estils que configuren  la ciutat de l’època. Sense l’Eixample, doncs, no es pot entendre això que avui anomenem -simplificant una mica- modernisme barceloní.

Però és que a més, a diferència de qualsevol capital com déu mana, Barcelona no ha de suportar les pressions de tenir una imatge de ciutat: no hi ha una projecció oficial o acadèmica del que ha d’esdevenir arquitectònicament. Precisament el seu provincianisme, o la manca de capitalitat davant Madrid, li permet deslliurar-se de les imposicions estètiques més clàssiques. L’Escola d’Arquitectura d’aquí, sense anar més lluny, compta amb dos directors oberts a la novetat, Domènech i Muntaner, modernista de cap a peus, i el romàntic Elies Rogent, que insuflen l’esperit dels nous estils a la corrua d’alumnes que volen participar del creixement de la ciutat, sense restriccions creatives. Emergeixen els balcons, les tribunes, les estàtues femenines a les façanes; es dibuixen les corbes i creixen arrambadors i baranes amb formes vegetals.

La nova arquitectura, per tant, es propaga a consciència, mansana a mansana, a vegades amb ànim monumental però sovint de forma molt més discreta i utilitària. Arquitectes com Enric Sagnier, al que el Caixafòrum va dedicar una exposició oberta fins el passat dia 8, o Francesc Berenguer, mà dreta de Gaudí, no destaquen per les seves obres il•lustres, però sí per haver-se guanyat la confiança dels seus contemporanis, per la seva fecunditat i per col•laborar a aixecar la ciutat de l’època. De Berenguer, per exemple, ens queden avui diversos edificis destacables al barri de Gràcia, dels que podem destacar-ne la façana del Centre Moral i Instructiu (Ros de Olano, 9), o dos al carrer Gran, la Casa Cama (Gran de Gràcia, 77) i la Casa Cama i Escurra  (Gran de Gràcia, 15). De Sagnier, ens queden multitud de cases particulars de la burgesia, però també edificis públics com el Palau de Justícia (Passeig de Lluís Companys, 14), la Duana Nova (passeig de Josep Carner, 27-29), o el Sagrat Cor de Jesús, dalt de tot del Tibidabo.

Al Raval, un carrer, dos hotels
A tocar del Liceu, al carrer Sant Pau, deu vegades més estret i tèrbol que qualsevol carrer de l’Eixample i a pocs metres del Palau Güell, trobem dos hotels ben diferents que són, cada un pels seus motius, un bon exponent de l’arquitectura de final de segle XIX. De moment, malgrat estar a un lloc tan crític pel que fa al turisme com el Raval, es mantenen ocults a la mirada de les guies universals; tal vegada un més que l’altre. Per una banda tenim l’Hotel Espanya –abans Fonda Espanya-, un edifici de referència obligada que resta eclipsat potser pel Liceu o per les ombres del mateix carrer. Se’ns diu que abans tenia un cert aire decadent que confirmava la seva resistència a les vel•leïtats turístiques i al perill de desnaturalització, tot i que el 2010 es va rehabilitar per tornar a ser l’hotel de referència de Ciutat Vella, amb un aire més modern. Obert l’any 1859, va passar d’anomenar-se fonda a hotel quan va arribar l’Exposició Universal de 1888 i els amos van considerar que calia elevar el catxet, o si més no el renom, del seu establiment. Els elements plenament modernistes de l’hotel venen amb la reforma de Domènech i Muntaner el 1904. Compta amb esgrafiats amb motius marítims de Ramon Casas, inspirats pel dibuixant japonès Hokusai, i amb una espectacular xemeneia de cinc metres d’Eusebi Arnau. Si voleu fer-hi visita i gastar uns calers, val la pena animar-se a dinar al restaurant, que encara manté el qualificatiu de Fonda, on el reputat xef Martín Berasategui ha preparat una carta amb plats propis de la cuina tradicional.
Uns números més enllà i a l’altra vorera ens trobem amb un hotel ben diferent, a les antípodes de la sofisticació de l’Espanya. Amb una sola estrella ens rep el Peninsular, antic convent de monjos agustins, convertit en hotel el 1876 i en ple apogeu el 1888, quan la ciutat va anar plena de visitants gràcies a l’Exposició. Destaca el pati interior, lluminós i de forma excèntrica, del que es mantenen elements modernistes com les baranes de les passarel•les i els paviments hidràulics. Encara el regenta la família dels fundadors, la tercera generació, i manté la pau del convent agustí, amb aires tranquils de pensió. Tot i així, preguntant a la porta, no haurem de tenir massa problema per entrar a veure l’interior.
(Hotel Espanya. Sant Pau, 9-11. Hotel Peninsular. Sant Pau, 34)

Preservant-ne els usos
A banda dels hotels, hi ha altres edificis públics de finals del XIX que mantenen l’ús pel que van ser concebuts en bona mesura perquè no han patit la pressió econòmica derivada de la massificació turística. Són els que fan que el modernisme barceloní visqui encara perfectament integrat a la vida de la ciutat i potser la raó per la que ens n’oblidem sovint. No estan amagats, quan caminem per l’Eixample ens envolten arreu, però val la pena que en destaquem i en fem visibles un parell a mode d’exemple. En primer lloc una botiga de queviures, un negoci d’altres temps entre mercadonas i caprabos, a un xamfrà qualsevol de la Dreta de l’Eixample. És Queviures Múrria, que va obrir a Llúria amb València el 1898 amb el nom de La Puríssima, manllevat de l’església que hi ha només uns metres més a baix, com a torrador de cafè i fàbrica de neules. Més tard va evolucionar al “colmado” que coneixem avui, regentat encara per la família Múrria, i on encara podem comprar delicadeses de gourmet, foie, pernil, formatges, vins, xocolates i conserves i altres productes per anar fent. Destaquen els anuncis en vidre de moscatell i Anís del Mono, còpia del famós cartell de Ramon Casas.  Cal reconèixer que malgrat no sigui un exponent habitual del modernisme barceloní, destaca com a botiga de queviures i és probablement la més destacada del seu gènere, amb permís dels Forcada del carrer Mallorca, dels Quilez del carrer Aragó o dels Lafuente de Ferran.
(Queviures Múrria. Roger de Llúria, 85, amb València)

Un altre edifici que conserva l’ús, i que esdevé excepcional a Barcelona precisament pel que serveix, és l’Umbracle de la Ciutadella, un dels edificis del parc projectat per l’arquitecte Josep Fontseré i Mestre l’any 1883, junt amb l’Hivernacle i l’antic Museu de Zoologia, recentment traslladat al Fòrum. És una estructura de maó, fusta i metall que acull un jardí selvàtic, fora de lloc a una ciutat tan mediterrània, assolellada i poc donada a les plantes del Tròpic; un refugi de la xafogor els mesos d’estiu i un espai ocult i poc transitat on amagar-se de l’agressiu món urbà. L’obra utilitza pocs elements per resoldre l’estructura, amb tres voltes que cobreixen del sol amb un enllistonat de fusta. Els dos accessos als laterals són dos enormes panys d’obra vista que ajuden a suportar l’estructura metàl•lica. El resultat  és notable en la seva simplicitat, lluny de les complicacions accessòries o estructurals que acostumem a atribuir al modernisme. De moment, l’Umbracle manté l’ús original i permet als barcelonins gaudir d’un oasi monsònic els diumenges d’agost a la tarda.
(Umbracle. Parc de la Ciutadella)

Un altre punt de vista
Sovint el problema no és tant l’obra en sí com la forma que tenim de mirar-la. Sovint el principal problema del modernisme per nosaltres, barcelonines i barcelonins descuidats, és que no sabem mirar i posem l’ull on ens manen les fotografies promocionals i la postal. Però seguint el consell de l’arquitecte Carles Enrich,  proposem una nova forma de mirar dos edificis de Gaudí a punt de ser avorrits de tan emblemàtics: la Casa Batlló i la Casa Milà, la Pedrera. Proposem mirar la part posterior, les entranyes de dos edificis de l’Eixample orientats com tots a l’exterior, amb la façana ben maquillada per admirar amb el vianant, però igualment destacables pel darrera. En paraules del mateix Enrich, l’Eixample “permet una tipologia arquitectònica on els habitatges presenten dues cares amb orientacions ben diferents i realitats oposades: el carrer i el pati interior. La façana del carrer acostuma a tenir un aire més senyorial i es caracteritza per una ornamentació més marcada. Les façanes interiors, en canvi, són molt més riques i lliures, permeten una relació més directa amb l’exterior, ofereixen sovint la possibilitat de prolongar les estances mitjançant balcons o galeries que conviden a gaudir del clima mediterrani”. Així doncs, cal fer una ullada també a la façana interior. Afortunadament no cal ser veí d’aquelles dues illes daurades; n’hi ha prou amb deixar-se caure per dos comerços emblemàtics. Si entrem a Vinçon i pugem a la terrassa del primer pis gaudirem d’una vista esplèndida de la Pedrera interior, igual d’excèntrica que per fora. Per fer el mateix amb la Casa Batlló farem veure que necessitem cargols, plàstic o un tornavís i entrarem a Servei Estació, al carrer Aragó, a la recerca del pati interior de la Mansana de la Discòrdia. Ens trobarem en aquest cas amb estructures de ferro i llargues vidrieres que composen una façana posterior més preocupada per la llum i per la seva utilitat que la principal.
(Vinçon. Passeig de Gràcia, 96. Servei Estació. Aragó, 270-272)

Alguns edificis de l’època molt menys cèlebres van voler superar aquesta dualitat construint façanes exteriors amb els mateixos criteris d’aprofitament de la llum amb que es construïen les interiors, amb estructures metàl•liques i grans finestrals. És el cas de l’edifici d’habitatges del número 4 del carrer Doctor Dou, una via estreta com totes les de Ciutat Vella on l’arquitecte Ramón Soriano va voler aprofitar el xamfrà amb una solució innovadora i pràctica.
(Habitatges del c/Doctor Dou, 4)

On encara hi viu gent
Hi ha també una arquitectura modernista destacable al servei encara del veïns de Barcelona, edificis on encara hi viu gent i on per entrar només cal picar al timbre i fer-nos passar per carters. Un dels grans blocs de pisos de l’època és l’obra destacada d’Antoni Maria Gallissà, la Casa Llopis Bofill, construïda el 1903 amb aires arabitzants i la influència de Domènech i Muntaner. Ple de detalls d’interès, en podem destacar els esgrafiats a la façana de Jujol, la planta baixa, les tribunes i els balcons, i els grans arcs dels locals que avui allotgen una farmàcia i -com no podia ser d’altra manera a Barcelona- un bar.
Un altre dels edificis d’habitatges destacables de l’època cedeix els baixos precisament al Museu del Modernisme Català, on temps enrere hi va haver una oficina comercial de la Fabra i Coats i més tard, des dels anys vuitanta del segle XX, la galeria Gothsland. El bloc el va encarregar Joan Josep Bertrand a l’omnipresent Enric Sagnier i va ser edificat el 1904. Els pisos els ocupen avui llogaters de classes mitjanes i és d’interès sobre tot pel museu. Aquest sorgeix d’una col•lecció privada, la dels propietaris de la Gothsland, amb 350 obres de 42 autors, entre pintures, escultures, mobles i arts decoratives. És, per tant, una bona visita en una ruta com la que proposem avui.
(Casa Llopis Bofill. València, 339, amb Bailen. Museu del Modernisme Català. Balmes, 48)

Més referències
La Ruta del Modernisme, amb 115 obres proposades per l’Ajuntament, ens pot ajudar a completar aquesta passejada, més enllà dels tres edificis clàssics de Gaudí i Domènech.
Es poden consultar les localitzacions i petites referències a cada una d’elles a la web http://www.rutadelmodernisme.com

Anuncios

2 Responses to Modernismes a l’ombra

  1. Pingback: La Rotonda en perill « Adrián Crespo

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s

A %d blogueros les gusta esto: