Barcelona centrífuga

(publicat al suplement Què Fem? de La Vanguardia. 24 d’agost)
(foto dels antiearis del Carmel de Miquel i Ana)

La vida a Barcelona, a qualsevol ciutat, seria insuportable si haguéssim de fer cap de setmana rere cap de setmana la rutina del turista. Imaginin-s’ho: tots els dissabtes fets uns Sísifs, obligats a recórrer la ciutat interminablement de dalt a baix: de la Barceloneta al Born, del Born a Ciutat Vella, de les Rambles al Passeig de Gràcia, de la Vila de Gràcia al Parc Güell i sant tornem-hi cap al mar. Quan toca anar a fer canyes o a dinar fora el diumenge, absorbits per la força centrípeta d’aquest eix central i amb clucales als ulls com cavalls de càrrega, sovint la gent dels barris som injustos amb el que tenim a prop.
Per la gent dels barris és temptador pensar que per “sortir” cal anar lluny, agafar el metro i baixar al centre; potser perquè l’efecte de festa és més gran, com quan una o dues generacions enrere vestir-se de diumenge tenia sentit. Potser és que així revivim la sensació de “baixar a ciutat” de la gent de poble i juguem a mantenir antigues formes de vida, pseudo-rurals, des del nostre pis d’urbanita perifèric. Per altra banda, si hem quedat per dinar amb algun cosí que no viu a prop nostre, s’acostuma a imposar el terreny neutral, el mig camí, la força cap a dins. Simple qüestió de distàncies i d’equanimitat. El problema aquí és que moltes vegades la gent d’Hostafrancs no té ni idea del que passa a Vilapicina i els de Vilapicina no han posat mai el peu a Hostafrancs.
Però si bé és cert que hi ha bones raons, físiques, geogràfiques, per buscar l’oci al centre, n’hi ha d’altres que ben mirat potser no tenen fonament. Des de quan són pitjors els restaurants als barris? No hi ha lloc on prendre un còctel fora del Passeig Sant Joan o més enllà de Plaça Espanya? Si anem amb tant delit a Gràcia o al Raval potser també és per allò de l’oferta i la demanda, perquè pensem que amb tants locals i tanta gent, per probabilitat i amb els ulls tancats, trobarem abans que al nostre barri una vetllada agradable. El problema de la probabilitat és que a vegades el dau cau de la cara que no toca i acabem tornant a casa pensant que potser ens podríem haver quedat al bar de sota de casa.
En qualsevol cas, Barcelona no cap ni a les guies, ni als plans d’actuació de l’Ajuntament ni als suplements de cap de setmana, i sigui per la raó que sigui, tothom s’acaba rebel·lant un dia o altre contra la força centrípeta de la ciutat. Fins i tot la gent que viu al mig de tot plegat. Sempre hi ha una estranya força que fa que explorem llocs desconeguts, que baixem a parades de metro ignotes o que senzillament tombem la cantonada i ens fiquem al primer local que trobem. Llavors ens tornem més barcelonins.
A continuació us proposem, si no els coneixeu ja, alguns d’aquests llocs amb força centrífuga, sovint amb caràcter d’institució al seu barri i, en qualsevol cas, mereixedors d’esment.

A Torre Baró

Amb un nom noble, procedent d’una torre del segle XVI que es va enderrocar el 1714, s’aixeca un dels barris més septentrionals de Barcelona, a tocar de Montcada i Santa Coloma. Un barri autoconstruït i per tant obrer, aixecat a mitjans de segle passat per les treballadores i els treballadors procedents de la immigració a un dels extrems de la muntanya de Collserola. Això fa que encara avui sigui un barri perfecte per passar un diumenge al matí, tot passejant a la recerca de l’actual Castell, que no és res més que un hotel a mig construir a la banda del turó que mira al mar. El que havia de ser l’edifici central d’una zona residencial previsiblement luxosa ha esdevingut avui un recinte fantasma, salvatge, i per tant a l’abast de qualsevol que s’hi acosti. Pendent encara d’una reforma que potser no arriba mai, el turó on descansa avui el Castell ens ofereix una vista que les víctimes del centre potser encara no han gaudit.
L’arribada més o menys recent de les línies 3 i 11 del metro no només han unit una mica més la gent del barri a la resta de la ciutat; també ha posat a l’abast de la resta una zona abans remota.

El Cordero
A pocs metres del castell, hi ha una altra mansió amagada entre pins, aquesta sí ben activa perquè allotja un restaurant per banquets, festes i dinars nombrosos. La trobem plena com un ou, els dies de festa, de famílies celebrant qualsevol cosa; menjant calçots en època de calçotades, o peix i carn a la brasa en qualsevol altra ocasió. Un lloc molt de diumenge, que un dia va deixar enrere les estovalles a quadres vermells i blancs per prendre una sofisticació en les formes que potser als clients no els cal. Ara fins i tot ofereixen carta de còctels, terrasses senyorials amb noms diversos i una carpa discoteca oberta pels valents. El lloc també es fa dir El Mirador de Barcelona però l’esperit del restaurant, la veritable raó per pujar, està en el seu altre nom: El Cordero. Riudecanyes, 5. Tel. 93 353 34 19. <M> L3 Trinitat Nova

La Maña
Si els peus ens porten a l’altra cara del turó, on les cases d’autoconstrucció s’escampen com bolets blancs, potser trobarem un lloc petit on beure el primer quinto i menjar la primera oliva abans d’anar a dinar.  La Maña, també conegut per Pocholo pel nom de l’amo, serveix tapa amb la beguda i racions de qualitat. La única taula que hi ha a la terrassa suggereix que l’ús primordial del local és a l’interior, a la barra, entre els veïns del barri. Però si tenim sort i seiem fora, ens adonarem que estem enfilats en un creuament de carrers des del que la vista es perd en el Vallès i arriba al Montseny. Als nostres peus, la Meridiana, la cimentera Asland i el Besós. Castell d’Argençola, 41. 93 276 23 04. <M> L11 Torre Baró – Vallbona

A la muntanya del Carmel

Molt a prop del Parc Güell, just darrera, on deixa de ser-ho i es perd la força d’atracció de Gaudí, comença un barri tan obrer com el de Torre Baró, on els carrers, com allà, són escarpats i difícils. Potser el Carmel té més renom gràcies a Juan Marsé i a la inevitable proximitat al parc modernista, però mai ha estat un barri de moda. D’ençà que arriba la línia 5 del metro -després d’una construcció accidentada, amb esvoranc, pròpia de segles pretèrits- hi ha menys excuses per no fer-hi una volta.

La Creueta del Coll i el Parc del Carmel
La part superior del Parc Güell és de fet el Parc del Carmel, un dels dos espais verds de la zona junt amb el de la Creueta del Coll. En aquest darrer podem passar-hi un bon matí de cap de setmana amb nens gràcies al llac-piscina que obre, això sí, només  a l’estiu. Caldrà que ens esperem un parell de mesos. A més, si ja és un privilegi gaudir d’una zona de bany al mig d’un parc frondós com el de la Creueta, encara és més sorprenent fer-ho a pocs metres de l’Elogi de l’aigua, una espectacular escultura d’Eduardo Chillida que penja sobre un dels extrems del llac. Passeig Mare de Déu del Coll, 77. <M> L5 El Coll – La Teixonera

Bar Delicias
Per dinar, la nostra fita aquí és una vertadera institució del barri, del districte, per ser justos de la ciutat sencera. El Bar Delicias, construït en un forat excavat en una roca, és la porta d’entrada al barri des de la Carretera del Carmel i un recurs habitual, no ja pels veïns, que busquen allà el seu subministrament de pollastres a l’ast dominicals, sinó per gairebé tothom que hi hagi estat algun cop. Aquest dinar de tapes, entaulats amb alegria, que dilueix el sentit de la tapa entesa com a complement a una canya presa a peu dret, adquireix al Delicias tota la seva dimensió. Grans racions de braves i patates amb allioli, bons pinxos i bons musclos, pebrots del Padrón i un final espectacular amb postres casolanes de xocolata ens fan entendre perquè hem hagut de trucar per reservar. Si ens hi presentem d’hora potser tenim sort, però trucar, sobre tot si anem en família, no costa res. Carretera del Carmel, 106. Busos: 92, 24 <M> L5 El Carmel

Bateries antiaèries del Turó de la Rovira
Havent dinat podem pair l’àpat abundós pujant, xino-xano, el Turó de la Rovira pel carrer Mühlberg. A només cinc minuts del Delicias trobem un espai, ara urbanitzat i museïtzat per l’ajuntament, que combina unes sorprenents vistes de la ciutat en 360 graus amb la lliçó d’història. Són unes defenses antiaèries construïdes el maig de 1938 per defensar la ciutat del setge feixista; avui ja no hi ha canons, però es mantenen les estructures on s’hi allotjaven. Durant la postguerra, aquella base, lluny de les mirades del poder polític i econòmic, va ser aprofitada per desenes de famílies que hi van construir barraques. Aquell barri es va desallotjar el 1984 i fins ara les bateries han estat espai de jocs pels nens i nenes de la zona, punt de trobada per joves quan cau la tarda i meta de passejants amb aires d’alpinista esforçat, vinguin del Carmel o del Guinardó.
Insistim en que a més de les explicacions als plafons instal·lats recentment, val la pena gaudir del vent, de la relativa solitud i de la contemplació de Barcelona des d’un dels punts, potser el més alt, on un dia va ser defensada.
Turó de la Rovira. Des del carrer Mühlberg o des del Parc del Guinardó

 Abans i després del Barça

Sembla ser que al voltant del Camp Nou hi viu gent, que hi ha vida, que no tot l’oci ni tota l’activitat gira entorn el club. Abans fins i tot hi havia una franquícia de la mítica discoteca eivissenca Pachá. Avui, a la part superior del Camp, la UB i la UPC omplen la Diagonal, Gregorio Marañón i els carrers adjunts d’activitat universitària entre setmana, de manera que aquells carrers tan freds es mouen amb Barça o sense.
Allà, a l’extrem sud de Barcelona, a tocar de L’Hospitalet i de la B-23, hi ha activitat i activitat de cap de setmana. Tant si a l’agenda tenim anar a veure un partit com si no, podem agafar el metro, baixar a Collblanc o a Zona Universitària i no morir-nos d’avorriment.

Frankfurt Pedralbes
Entre setmana ple de gent de les universitats de l’entorn; de nit i els caps de setmana, ple de gent d’arreu que pensa que amb un cop de cotxe o moto tenen a l’abast un dels frankfurts més carismàtics de Barcelona. Potser si voltéssim per la ciutat trobaríem deu o dotze establiments comparables, on podríem trobar els mateixos bratswurts, la mateixa mostassa i la mateixa salsa Viandox, fins i tot la mateixa barra a tocar dels cuiners. Però com diem el Pedralbes té el carisma, el nom, i una tradició de clients motoritzats que arriben, mengen groves i malaguenyes a velocitats futuristes i se’n van a seguir la nit a molts quilòmetres per hora. Potser és el lloc, el que el fa atractiu; el fet de que quan cau la nit el Pedralbes està aïllat al mig del no-res. Tant és: fins i tot pels que anem en transport públic per la vida, anar-hi a sopar abans de seguir la nit, uns centenars de metres enllà, és sempre un plaer. Carrer de Jordi Girona, 4. 93 203 30 88. <M> L3 Zona Universitària

Bowling Pedralbes
Poc abans d’arribar al Camp Nou, baixant per Gregorio Marañón, ens trobem amb la bolera imprescindible de Barcelona, la bolera que prendria com a model el germà de Barney Gumble si n’hagués de muntar una de nou. Divendres i dissabte obre fins que tanquen els bars, i això permet dues coses: que el local s’ompli de crits i de grupets amb ganes de gresca que substitueixen la barra per la bitlla i que els professionals, semiprofessionals i aficionats a aquest joc no hagin d’anar a dormir d’hora i puguin passar les nits fent allò que de debò volen.
Una sala plena de taules de billar i un bar agradable on tant ens poden servir un pica-pica per dotze com un cubata de Larios poden rematar una nit perfecta i, això sí, fora dels nostres estàndards de nit. Av. Doctor Marañón, 11.  93 333  03 52. <M> L3 Zona Universitària


Pub Lunatic
Si sortim una mica abans de la bolera, o si enlloc de jugar a bitlles optem per una alternativa més habitual, al carrer Regent Mendieta, a només cinc minuts del costat inferior del Camp Nou, trobem un altre clàssic de la zona, un pub de tota la vida, amb porta anodina, interior acollidor i un públic fidel que li han garantit vint-i-cinc anys de trajectòria. Abans de que comencés la febrada del còctel a Barcelona, el Lunatic ja tenia la seva carta, perquè sempre ha fet molt de senyor tenir una carta de còctels que oferir als teus clients selectes. Mai no ha estat el mateix prendre’s un Dry Martini que un Bacardí amb Coca-Cola en got de tub.
Però el que fa destacable el Lunatic és que els caps de setmana esdevé un d’aquests llocs amb escenari on senyors amb guitarra i micròfon animen la concurrència amb cançons composades per ells, i acudits o monòlegs, en funció de l’ambició de cada un. A rebuf del que es feia al Llantiol i a les portes de que els artistes sortin al programa de televisió pertinent.
Sigui com sigui el cantautor-humorista en qüestió, el Lunatic es un dels bars de referència als voltants del Camp Nou, si volem passar una nit lluny dels llocs de costum. Regent Mendieta, 38. 93 333 1172. <M> L5 Collblanc.

Una nit a Horta

Tornem a l’altra banda de Barcelona, a la zona nord. Darrera la muntanya del Carmel i als peus del Turó de la Peira hi ha un d’aquests barris de Barcelona que, com Gràcia, Les Corts o Sarrià, manté la fisonomia dels pobles perquè fins no fa massa encara ho era. Fins 1904, per ser exactes. Fins fa tres dies Horta era el final de la Línia 5 i un tenia la sensació de que no estava ben bé a la ciutat, de que efectivament acabava d’arribar a un poble. Per tot plegat, no pot ser que allà no hi hagi una vida nocturna pròpia, que no trobem activitats de cap de setmana als voltants de la Plaça Eivissa. Proposem una sortida nocturna, que començarem no al barri d’Horta, sinó una mica abans, al passeig Maragall, amb l’objectiu de fer competir dos dels millors llocs per menjar entrepans a Barcelona: el Marc’s i, ja a Horta, el Quimet. Tothom sap que aquest tipus de rivalitat són saludables.

Marc’s Entrepans
Ens ho prendrem com si fóssim esforçats viatgers i el Marc’s, un hostal a mig camí; soparem un entrepà ràpid i seguirem la ruta fins el final del viatge. És un lloc que ha atret durant tres generacions gent dels barris de voltant, amics i amics d’amics, amb una concepte tan senzill com ficar menjar dins d’un tros de pa. Els productes estrella probablement són l’hamburguesa Kamasutra i el JL, amb llom, patè, ou i formatge, però el José i l’Esther es preocupen regularment d’innovar i així la carta va creixent a mesura que passen els anys. En conseqüència les nits de cap de setmana els cotxes s’acumulen a les voreres del Passeig Maragall i la clientela s’amuntega a les barres i als tamborets, normalment a partir de dos quarts de nou. És recomanable, si volem tranquil·litat, fer l’entrepà una mica abans. No marxem al sarau d’Horta, això sí, sense tastar abans el pastís de formatge amb aranyons  de la Conxita.
Pg Maragall, 140.  93 340 21 90. <M> L5 /L4 Maragall.

Quimet d’Horta
Naturalment parlar d’entrepans en un viatge a Horta i no esmentar el Quimet seria injust per tothom. Allà parlen de xapates, de les que –diuen- són les millors de la ciutat. El concepte d’entrepà és clàssic, però la varietat fa feredat, i regnen entre tota l’oferta el Poderós, de bacon, i el Complet, de botifarra de Solsona. El Quimet, però, és també un bon lloc per fer un cafè amb llet a la tarda, un quinto al vespre i una copa havent sopat. Fins i tot si hi anem sols, passarem l’estona absorbits per l’espectacular col·lecció d’ampolles de whisky que, vagi vostè a saber per què, guarda amb cura el propietari.

Fundat l’any 1927 per Quimet Carlús va ser conegut durant molt de temps pel Juanito, un lloro vingut del Brasil, que animava la concurrència i imitava els tranvies. Des del 1955 és propietat de la família Jalmar i ha estat seu de l’Ajedrez Alfil Club”, del club de futbol Unió Atlètica d’Horta i de la Unió Ciclista d’Horta. El Quimet és, així doncs, un dels centres neuràlgics del seu barri, on es respira l’aire de casino de poble, malgrat inaugurar-se vint-i-tres anys després de que la ciutat es cruspís Horta. Pl. d’Eivissa, 10. 933.581.916. http://quimethorta.com. <M> L5 Horta

Louise Se Va
Fa no massa el barri d’Horta tenia la seva pròpia discoteca, la seva pròpia sala de rock, única a la seva espècie pels orígens i per la localització, a la plaça Bacardí a tocar del passeig Maragall. Els mals temps l’han fet tancar, però el vertader Louise Se Va, l’establiment que es va fer un nom al barri, continua obert, oferint menjar ràpid i alcohol, bones cares i música diversa. Una carta extensa on cada amanida i cada entrepà té el nom d’una de les bandes que poden sonar mentre esperem que ens serveixin. Un Creedence amb tonyina, pernil, cogombre i maionesa, i de fons Have you ever seen the rain. A tocar del Quimet i competint en qualitat, el Louise Se Va de tota la vida convida a fer una cervesa o a repetir sopar amb un dels serveis més ràpids i simpàtics de la zona. Sota els neons de l’entrada i la decoració adient a l’esperit melòman del lloc, un espera que algun dia les cambreres vinguin a prendre nota amb patins.   Esperem també que quan vinguin temps millors el Louise Se Va de Bacardí, la sala de concerts, ball i suor, torni a animar les nits d’Horta. De moment, el seu germà gran obre fins tard i omple de rock la plaça Eivissa. . Plaça de Bacardí, s/n. http://www.louiseseva.com

Altres nuclis

Fins ara hem pensat en tot moment en Barcelona, per molt lluny del centre que estiguin Torre Baró o Collblanc, però hi ha nuclis fora dels límits de la ciutat que també ens porten cap a l’exterior. No ens trobem ja a Barcelona, tot i que el poder d’atracció sobre els barcelonins també es fa sentir. Posem aquí L’Hospitalet o El Prat de Llobregat d’exemple, però no són les úniques ciutats que ofereixen alternatives als caps de setmana al centre.
Per molts veïns de L’Hospitalet i El Prat quedar-se als seus municipis no és només una qüestió de confort o de mandra; ens diuen que hi ha també un cert sentiment identitari, d’amor propi davant l’absurd de sortir per llocs de Barcelona fins a cert punt alienants. Senzillament la gent d’allà hi va, i tot això que diem de la centrifugadora els sona idiota. Però als que vivim més a prop de les Rambles, esclafats per la marca Barcelona, fer només dues parades de metro més i visitar les ciutats veïnes de tant en tant ens alleuja.

A L’Hospitalet
Proposem aquí un recorregut nocturn habitual pels veïns de la ciutat: comença amb bar de tapes per sopar, segueix amb bar de copes i acaba a la sala de concerts i discoteca per excel·lència de la ciutat. Ens trobem en primer lloc als Hermanos López, a Riera de la Creu 77, amb servei de luxe i una selecció excel·lent de plats per picar i embotits i pernils extremenys. Probablement ens trobarem aquí amb algunes cares desconegudes que poc a poc ens aniran resultant familiars, que ens anirem trobant al llarg de la nit perquè hauran decidit fer el nostre mateix recorregut.
Parem a continuació al “depo”, al Depósito Legal, al carrer Santa Anna 14, una extraordinària institució cultural de la ciutat, amb vint-i-cinc anys d’història, coneguda i reconeguda fora de les fronteres de L’Hospitalet. A més de ser una sala oberta a gairebé qualsevol tipus d’expressió artística, s’encarrega d’organitzar La plaça Odissea a Barcelona i ha col·laborat amb el Let’s Festival. Sense dubte la música a L’Hospitalet passa pel Depo i a nosaltres, com a visitants, també ens convé fer-ho.
Acabem la nit a la Salamandra, la sala doble a l’Avinguda Carrilet, que a més de muntar enguany el Let’s Festival per setè any consecutiu, obre les portes als concerts i a la festa cada cap de setmana per duplicat: si la 2 s’anuncia com la sala indie, la 1 afirma no tancar-se a estils o etiquetes. En qualsevol cas, per 8 euros amb copa inclosa i de mitjanit a les sis, a Salamandra tancarem el nostre recorregut ballant.

Al Prat
El Prat guanya molts punts a l’estiu per la raó evident de que té unes platges envejables. Sota el vol baix dels avions que van i venen, els veïns de la ciutat han recuperat la seva platja gràcies a la depuradora que neteja les aigües del Llobregat. El parc del Litoral la separa de l’aeroport i la fa un lloc on és fàcil oblidar-se de que només uns quilòmetres al nord hi ha el Port de Barcelona. Tot i que encara no és temps de bany i tovallola, recomanem fervorosament el passeig en bicicleta del Prat a la platja vorejant l’aeroport. Gràcies als miradors d’avions construïts al costat de la mateixa carretera podem gaudir del curiós paisatge que ofereix el xoc, a voltes harmònic, de natura i aeronàutica.
De nou al centre de la ciutat, podem fer un vermut molt saludable al bar del Centre Artesà, al carrer Centre 31. Trobem aquí un edifici construït el 1919 com a seu d’aquesta entitat cultural i recreativa. De nit, quan el temps acompanya, és obligat sortir a prendre la copa als jardins que l’envolten.

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s

A %d blogueros les gusta esto: