La Xavala. Ensenyant cuixa

(publicat al suplement Què Fem? de La Vanguardia. 24 d’agost)
(Foto de Joan Colom
)

A la cruïlla del Paral·lel amb Nou de la Rambla, antiga Conde del Asalto, diu el cronista Ángel Zúñiga que antigament els que estaven al cas la coneixien com el Penyal perquè, com pel de Gibraltar, passaven per la seva duana tots els navegants de la mala i la bona vida. Per sort, seixanta anys més tard les coses no semblen haver canviat massa en aquest sentit i la mala vida encara campa saludable entre el Bagdad i el Cafè Español, entre l’Apolo i el Rincón del Artista. Al bell mig de tot plegat, oberta al públic de pas i ensenyant descaradament la cuixa, ens trobem amb La Xavala; de barra fàcil i cubata ràpid, un pèl esquerpa i acollidora a la seva manera.

Una porta oberta sempre de bat a bat, tot vidre, lliga l’interior amb l’exterior més que no pas els separa; uneix el sarau de Nou de la Rambla amb aquest bar amb vocació de raval, conflictiu com el carrer en el millor sentit de la paraula. Gairebé només una barra, i arraconats un futbolí i dues taules que sonen a coartada per poder dir que allò en realitat no és ben bé el que sembla: un mirador privilegiat per viure copa en mà i sempre de peu el que es veu al Paral·lel. Perquè tot el que es viu al Penyal es veu en algun moment o altre a La Xavala. L’alè de vici del Bagdad, sense anar més lluny, arriba embafador des de just davant.

Per aquí passen en algun moment o altre els guiris més working-class del Regne Unit, els veïns avorrits de casa seva i les hordes de criatures de discoteca que, tal i com estan els preus dels cubates, prefereixen fer parada una estoneta a La Xavala abans d’entrar per alegrar-se la sang a preu de saldo. Sense massa premeditació, però, totes aquestes variants contemporànies de l’antic mariner de mala vida s’hi acaben quedant unes copes més del compte, i els tres euros i mig del gin-tonic de Larios generen converses inesperades, tertúlies sense sentit en idiomes pseudo-inventats. A força de mojitos tirats de preu, el que per infraestructura i sentit comú seria un bar de pas, acaba esdevenint una mostra ben digna de l’espai públic mediterrani. I l’endemà ens en recordarem ressacosos de la nostra pobra cosineta, a la que vam deixar miserablement plantada a l’Apolo.

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s

A %d blogueros les gusta esto: