Sant Andreu per pixapins

(publicat al suplement Què Fem? de La Vanguardia.
22 de febrer
)

El 20 d’abril de 1897 la Reina regent Maria Cristina signa el Decret d’Agregació pel qual passen a formar part de Barcelona les viles de Sant Gervasi de Cassoles, Les Corts, Sant Martí de Provençals i Sant Andreu del Palomar. No a tot arreu s’accepta la unificació de bon grat i és a Sant Andreu on es crea ben aviat la Junta Desagregacionista contrària al Decret i on d’una forma més clara es fa palès un moviment contra el centralisme del cap i casal. Tot i la derrota davant el poder administratiu, aquest barri manté d’ençà una identitat vilatana més o menys combativa, ben pròpia i diferenciada de la Barcelona que un dia la va absorbir. Sia per això que ja hem dit, pel fet d’estar gairebé al límit de la ciutat a tocar de Sant Adrià del Besós, pel seu teixit urbà o pel seu caràcter eminentment obrer i lluitador, el cas és que pocs barris es conserven com Sant Andreu, tant d’esquenes a la resta de la ciutat.

Per això mateix té un curiós sentit dedicar un reportatge sencer a aquest antic municipi. Perquè els diumengers i els pixapins de la Barcelona antiga, que els fa por creuar la Meridiana i que amb prou feines associen Sant Andreu a La Maquinista o l’antiga telenovel·la de tv3, s’animin a agafar la renfe fins una de les dues parades que té la vila i voltin pels seus carrers. Del Nus de la Trinitat al Parc de la Pegaso i de les vies del tren a la freda Meridiana, entre casetes baixes i una antiga fàbrica tèxtil reconvertida per l’ajuntament en centre d’art contemporani, heus aquí algunes propostes per passar un cap de setmana de diumenger a Sant Andreu. 

Un matí a la plaça del Mercat

Si acceptem el joc i arribem en tren a Sant Andreu Comtal, ens trobarem amb una sorprenent plaça de l’estació, aïllada i plàcida, amb un parell de bars amb terrassa per fer un dels cafès amb llet més assossegats de la ciutat. Som darrera de l’església de Sant Andreu del Palomar, reconstruïda a finals del XIX amb estil neogòtic però que es remunta al segle X com la mateixa vila, de la que tenim notícies des de l’any 992.

Deixem enrere la plaça Orfila, la seu del districte i la parada de metro i arribem des del carrer Gran a la plaça del mercat de Sant Andreu, que avui rep el nom de plaça Mercadal per evitar confusions amb tantes altres places de mercat a Barcelona. Sense dubte els porxos que envolten l’edifici central són el seu element més característic, els que li donen aires de bullici i tràfec comercial fins i tot quan res és obert. Ens diuen que els nous temps es noten i que no hi ha les gentades d’anys enrere. Llavors el mercat de Sant Andreu era un dels pocs al nord de la ciutat i venia gent de Verdum, de la Sagrera, del Singuerlín, fins que la ciutat va canviar i cada barri se’n va fer el seu. Anar a comprar en cotxe també és un costum que ha anat en contra de la vida a la plaça, però ara que molts comencen a valorar el menjar de proximitat i a mirar amb rebuig la fruita en safata i plàstic, potser el Mercat de Sant Andreu torna a agafar embranzida.

Fruites i verdures Tugas
Provoca una agradable sorpresa, quan caminem sota els porxos del mercat, descobrir en girar una cantonada enormes cabassos plens d’hortalisses de temporada que, sense que calgui ser un expert en agricultura ecològica, destaquen pel seu bon aspecte. Els Tugas porten molts anys baixant a Sant Andreu les collites del seus terrenys a Viladecans, a Gavà, a Sant Climent de Llobregat. El que va començar fa mig segle com una parada al carrer és avui una botiga de referència per tothom qui defensa les virtuts de l’agricultura ecològica, i no només a Sant Andreu. Els Tugas serveixen a altres botigues a Gràcia, al Guinardó, a Valldoreix i a alguns restaurants quilòmetre zero.

Al barri la botiga és coneguda pel nom de l’oncle, el Climent, que va dur el negoci fins fa no massa de la mà del pare de les propietàries. Ha estat recentment que han fet ecològics els seus cultius, però ja són tres les generacions de Tugas que han cultivat l’hort de Sant Climent, oferint fruita de temporada a preus ben raonables.

Plaça Mercadal, 22. 933 453 548. agridetalltugas@mixmail.com. http://www.sant-andreu.com/com-1/tugas/default.htm

Chocolat
Al final del carrer Mercat, que puja des de Gran de Sant Andreu, hi ha una botigueta amb aparadors llaminers especialitzada en bombons, que ja porta vuit anys al barri. L’amo coneix bé la xocolata i s’encarrega de portar a Sant Andreu productes selectes i excentricitats de cacau. Serveixen bombons de gintonic, bombons de vinagre de Mòdena i, per si algú no en té prou, bombons salats de patates fregides. El lector es podrà imaginar que si això són els extrems també hi ha un sortit de productes de tota la vida amb els que quedar la mar de bé quan vulguem fer un regal. Com que por molts que n’hi hagi, només amb bombons és difícil omplir una botiga, a Chocolat també venen tes. Gairebé cent varietats.

Plaça Mercadal, 40.  932 745 767.

Rabasseda
Fa quaranta-cinc anys que el Rabasseda para taula. És un dels restaurants més reconeguts de la vila i fa ja tres generacions que volta per Sant Andreu, des de que l’avi del Narcís l’obrí al carrer Sant Adrià, a tocar del carrer Gran. Amb les obres del metro que com recorden els cronistes van deixar el poble tot capgirat, el Rabasseda va haver d’emigrar uns metres enllà. Sortosament la seva segona versió va trobar davant el mercat una llar immillorable, humil i sense cursileries.

Serveixen cuina catalana, amb gènere del dia que la Bene i el Narcís compren a les parades de davant. La seva especialitat és el bacallà, que dessala el Narcís personalment i que fa que els que en sàpiguen ho valorin com cal. Ens diuen que un sector de la clientela, no necessàriament andreuenca, ve especialment a menjar aquest peix cuinat de fins a cinc formes diferents  segons recepta tradicional.

Com que obren a dos quarts de nou hom pot anar-hi a esmorzar i a afartar-se de bon matí. Això sí, no obren a la nit, excepte reserves per a grups. A tot això, els preus, clar, no són com per anar-hi a menjar cada dia, entre altres coses perquè no fan menú, però ben mirat, si tenim en compte la qualitat del que mengem no el podem considerar pas un restaurant car. Per 30 euros ens afartarem en un dels restaurants més emblemàtics de la vila.

Plaça Mercadal, 1. 933 300 303. Preu mitjà: 20-30€

Sortim de la plaça del mercat per l’esquerra, pel passatge interior que porta cap al carrer Rubén Darío, i que és un dels espais més enigmàtics de la zona. Amb olor a Encants i anys setanta, on més que botiguers sembla que ens atenguin firaires, on la ressonància del bulevard fa que la Lambada de J-Lo que surt d’una ràdio amagada soni més estranya que mai. On la merceria té una petita tele perquè la dependenta no s’avorreixi quan cau la tarda i on el Ràpid Carla decora els prestatges amb gàbies d’ocells cantaires i un càntir antediluvià. Un tram de la passejada ben curiós, i tant.


Dinar al laberint

A banda del Rabasseda, quan ens entri gana tenim un grapat de llocs per triar. Són restaurants de cuina mediterrània, o d’entrepans i tapes fetes amb més o menys gràcia. Curiosament, les petites joies andreuenques s’estenen pels carrerons i eviten la Rambla, que malgrat les seves virtuts en potència no ha aconseguit encara ser l’eix principal del barri pel que fa al menjar i el beure. Amb la taverna de Can Roca i el Versalles, institucions de la forquilla i la canya, el carrer Gran de Sant Andreu té molts més números per guanyar el títol d’eix central de l’àpat andreuenc tot i que avui cercarem entre carrerons pel laberint de cases baixes del barri.

Casa Arana
Sense anar més lluny, gairebé a la porta contigua al Versalles pujant pel carrer Pons i Gallarza, un petit local li fa la competència amb cerveses artesanes, cassoletes i tapes de gamma alta. Van obrir fa dos anys i mig i com que treballen amb bons productes s’escarrassen en ensenyar el gènere. Les conserves de Cambados, sense anar més lluny, que no són llaunes qualsevol. O les croquetes de llamàntol, o els caramels de foie i poma que ens sorprenen a la carta. Com a alternativa a aquestes tapes, sempre podem demanar les cassoletes de fricandó o de bacallà a la llauna. Per veure, a banda del vi de bota, compten amb una acurada selecció d’ampolles i, com no, també amb cerveses artesanes, de les que sempre n’hi ha tres o quatre catalanes. Al fons del local a mà dreta trobem un petit reservat amb portes corredisses on els caps de setmana podem aïllar-nos de la resta amb els amics i sopar com si estiguem a casa.

Pons i Gallarza, 5. Tlf. 933 46 95 61. Diumenge migdia i dilluns tancat. Tapa de braves: 4€

Rellirós
Obert des de l’octubre de 2009 al carrer Llengüadoc, darrera la Rambla de Fabra i Puig, el Rellirós fa el dinar als treballadors i a la gent gran durant la setmana i a famílies amb nens els caps de setmana. Majoritàriament aquesta és la clientela de la Mireia i el Jordi, la d’un barri com Sant Andreu on és fàcil que tothom es conegui i on, de fet, no hi ha molts restaurants on escollir. El Rellirós ha omplert feliçment un espai per la seva gent amb una idea que a primer cop d’ull, per la carta i la decoració en gris, ens podria remetre a un restaurant qualsevol del carrer Aribau ple d’arquitectes amb pressa. Però el wok, les amanides de favetes o el confit d’ànec amb salsa de figues han quallat la mar de bé a la vila de Sant Andreu i avui, per tretze euros amb cinquanta els dies de cada dia, i vint-i-tres i mig els caps de setmana podem menjar plats decorats amb rajolins de vinagre caramel·litzat com els que mengen els executius a la ciutat.

Llenguadoc 63. Tlf  933 114 775. De dm a dg de 13 a 16. Reserves només els caps de setmana. www.relliros.cat. Menú de cap de setmana: 23,5€

Freak&Do
L’Isaac té ganes de fer moltes coses, de que el seu no sigui un restaurat del que la gent marxi pensant només en el menjar. Per això, a banda d’una bona carta de cuina mediterrània “posada al dia”, amb oferta vegetariana i plats originals, a banda del menú de cap de setmana amb tres plats, al Freak&Do divendres ve un mag que acompanya els comensals amb trucs entre plat i plat. Per això els dissabtes de nou a deu una guitarra i una veu femenina fan l’acompanyament musical a la sala, com als antics restaurant de categoria. Per això també l’Isaac ens diu que les parets del restaurant són obertes als artistes que hi vulguin exposar. El Freak&Do, doncs, vol ser una referència a la vila, no tant pel menjar com per tot el que hi passa dins. La conseqüència és un públic majoritàriament familiar i jove que va celebrar amb la casa el seu primer aniversari, com si el d’un amic es tractés.

A l’esquerra del local una barra rep la clientela que ja s’ha pres els cafès i no vol sortir a una altra banda a fer la copa. Amb tamborets, amb música com als bars de nit i amb gent que potser ha sopat a casa però que sap que el Freak&Do, quan la cuina se’n va a dormir, també hi admet gent de festa. Un lloc on estar-s’hi hores. De fet també serveixen esmorzars.

Ruben Darío, 25. Tlf. 933 469 676. http://www.sant-andreu.com/com-2/freak&do/index.html. Menú de cap de setmana: 14,5€

La Divina
Hi arribem perquè algú de Sant Andreu ens el compara amb La Esquinica, ens diu que és un bon lloc per fer tapes al barri sense haver de creuar la Meridiana; quan hi arribem és ple de gent mirant el Barça. Primera diferència amb aquella institució gastronòmica de Vilapicina: a La Divina la gent no ve només a menjar tapes. Tot i això, podem seure. Demanem un variadet i ens porten unes braves destacables, una sèpia al punt i una carn de pintxo d’alt nivell. Tot en cassoletes de ceràmica i cobrint unes torrades que potser s’amaguen per fer embalum però que s’agraeixen. És un lloc petit, on també fan menús però on sense dubte destaquen les tapes, les de tota la vida, ben fetes i amb personalitat.

Sòcrates 62. Tlf.  667 253 318. Dm a dv de 9 a 23, dss i dg de 10 a 23. Preu mitjà: 10€-12€. Tapa de braves: 3,85€

 

Una tarda a l’antiga fàbrica

Va ser el gran centre industrial de la vila durant els segles XIX i XX i la seva importància cabdal reflectida encara avui tant en el nom de la rambla com en el del gran complex cultural construït per l’ajuntament on abans hi havia la fàbrica. La Fabra i Coats va obrir les portes l’any 1839 com a fàbrica de filatures  a mans d’un industrial anomenat Ferran Puig i Gibert. Canviarà de nom a Filatures Fabra quan el propietari es casi amb la filla d’un dels seus clients, en Camil Fabra. Posteriorment, ja al segle XX, la companyia es fusiona amb la escocesa J&P Coats i esdevé “Compañía Anónima de Hilaturas Fabra y Coats”. Un dels descendents del fundador, Ferran Fabra i Puig arribarà a ser alcalde de Barcelona, de la ciutat que anys enrere va absorbir la vila per decret reial.

Tot i així, per Sant Andreu la Fabra i Coats no és tan la història dels propietaris com la dels tres mil treballadors, gairebé tots andreuencs, que van arribar a treballar als seus tallers. Que –potser amb La Maquinista- fos un dels principals motors econòmics de Sant Andreu va fer que se la conegués popularment com a Can Mamella. Per la seva proximitat al Rec Comtal, durant els primers anys també se la va anomenar el Vapor del Rec.

Avui, amb un sector tèxtil català que evidentment ja no és el que era, l’antic monstre industrial es manté com a record del que va ser, amb dos grans centres culturals de recent creació a l’encreuament del que avui són els carrers Segre i Sant Adrià, oberts al públic com no pot ser d’altra manera.

Biblioteca Ignasi Iglesias – Can Fabra
La biblioteca pública Ignasi Iglesias existeix des de l’any 1935, quan va ser impulsada pels veïns de Sant Andreu i allotjada a la segona planta de la seu del districte. L’any 2002, però, amb la reforma d’una de les naus de l’antiga fàbrica de filatures, es trasllada a l’enorme edifici on és ara, plena de llum, amb quatre plantes i un total de sis mil metres quadrats, i més de cent trenta mil documents.

Val la pena destacar que Can Fabra és la biblioteca barcelonina amb un fons més important de còmic, amb més de vint mil volums. Compta amb donacions del Centre National de la Bande Dessinée et de l’Image i de FICOMIC, entitat organitzadora del Saló Internacional del Còmic de Barcelona. Val la pena deixar-s’hi caure amb una mica de temps, no només per gaudir de la seva ingent col·lecció: també s’hi han celebrat tallers, xerrades d’alguns autors d’historieta consagrats i presentacions de novetats.

Segre, 24-32. Tlf. 93 3600550.  Dv de 10 a 21, dss de 10 a 14 i de 16 a 21. Dg de 11 a 14. http://w3.bcn.cat/V51/Home/V51HomeLinkPl/0,3989,171934075_173107348_2,00.html

Fabrica de creació
A l’altra banda del carrer Sant Adrià, un enorme recinte fabril que encara conserva l’aire de la Barcelona industrial, allotja des del setembre passat un espai de creació de quatre plantes i cinc mil metres quadrats, que han d’acabar sent dotze mil. Aquest projecte impulsat per l’Institut de Cultura de Barcelona és el node central de la xarxa d’equipaments Fàbriques de Creació de Barcelona. No és un museu i es fa estrany parlar de visita però aquest laboratori obert al públic mereix que creuem la porta i ensumem tot el que allà passa i el que ha d’acabar passant. Que esbrinem els projectes de les creadores i els creadors residents, dels vint col·lectius residents, i que hi participem en la mesura que puguem participar. Així, per exemple, la mostra –per dir-li d’alguna manera- “Això no és una exposició d’art, tampoc”, que fins el 27 de gener ha presentat performances d’artistes com Antonio Gagliano, Laia Estruch o Tamara Kuselman. O el magatzem de joguines dels Reis Mags, que la fàbrica va acollir el passat Nadal gràcies a l’artista Xevi Bayona.

Sant Adrià, 20. Tlf. 932 566 152. http://fabraicoats.bcn.cat/ Horaris de funcionament dels espais: De dll a dv de 9 a 22.30h i dss de 10 a 21

Vinti 9
Quan sortim de l’antiga Fabra i Coats, de camí a la plaça Orfila, podem descansar a l’abric d’una tassa de xocolata calenta al carrer Doctor Balarí Jovany, a la xurreria Vinti 9. Com si acabéssim de sortir de la Sala Parés al carrer Petritxol amb ganes de berenar, però sense cues emprenyadores. A un local potser sense l’encant de les antigues granges, més funcional, també més lluminós i potser més familiar. El parc de Can Fabra que té a tocar afavoreix que s’ompli de nenes i nens, de mares, pares i iaies; i ve molt de gust rememorar temps preterits, quan érem més baixets i més impertinents, i demanar nostàlgics un dònut i un cacaolat. Si ja hem passat la fase de tenir fills, doncs no hi haurà massa a rememorar: vigilarem que el nostre nen no emprenyi els de la taula del costat i sortirem del Vinti 9, amb el cafè amb llet a mig beure, tan estressats com hi hem entrat.

Doctor Balari Jovany, 29. Tlf. 93 002 52 46.

De nit als voltants del carrer Coroleu

I cau la nit a Sant Andreu i, per ser sincers, el carrer no es transmuta en un paradís noctàmbul. El que no es pot pretendre és que el barri mantingui durant el dia l’essència i la identitat d’un poble d’esquenes a Barcelona i que a partir de mitjanit competeixi en gresca amb Amsterdam, Nova York o Shangai. Sant Andreu és un lloc tranquil, acollidor, de carrers estrets i casetes baixes.

Tot i així, a tot arreu hi ha gent que beu, que se’n va a dormir tard i que els caps de setmana no veu la llum del sol, i la nostra vila també ha de satisfer aquest perfil de veí. Als voltants del carrer Coroleu tres locals li donen refugi.

La Lira
Abans d’anar a fer copes potser cal mirar el futbol o menjar una hamburguesa contundent per fer un pèl de coixí. L’emblema del carrer Coroleu i una de les fites de la història del barri és la Societat Cultural i Esportiva La Lira, un lloc tan emblemàtic i tan històric que als seus fonaments s’hi amaga un refugi antiaeri construït pels veïns durant la Guerra Civil. Avui a La Lira, a banda de l’Orfeó, del grup de teatre o del club de rol, hi ha un bar on s’hi aplega cada setmana gran part de la societat civil andreuenca, en bona mesura catalanista i d’esquerres. Al bar que avui regenta el Fermí no se n’amaguen: al fons del local llueix una enorme estelada, al tauler d’anuncis els moviments socials hi anuncien les seves convocatòries i sobre les ampolles de whisky pengen tres o quatres exemplars a la venda del setmanari Directa. Com al casino de qualsevol poble a La Lira viu Sant Andreu quan no treballa, i els de fora podem anar a sopar i a fer unes canyes, i entendre una mica millor què s’hi cou.
A la carta hamburgueses de les de sempre i algunes especials com la Mc Foie, amb foie gras, enciam, ceba caramelitzada i brie.  També entrepans especials com l’Indignat amb botifarra negra, bacó i ous o el Xarnego amb truita de patates i escalivada. A preus raonables. En podem dir populars.

Coroleu, 15. Tlf. 933 465 854. Canya: 1,25€; copa: 5€. Preu mig de l’entrepà: 4€. De 19 a 1h

La Cocteleria de Sant Andreu
Avui gràcies a en Thierry a Sant Andreu també hi ha una cocteleria. Elegant, fosca com totes les cocteleries però més de carrer i més bandarra que el Boadas o el Dry Martini, on vas a parar. El que havia de ser bar de vins i formatges va esdevenir, per joia dels noctàmbuls, un bar de còctels en constatar-se que la gent hi anava després de sopar. I va deixar de dir-se El Cor de la Vinya per ser, senzillament, la Cocteleria de Sant Andreu. A tot això en Thierry hi va afegir la música en directe. Setmana rere setmana, cada diumenge, la gent de la vila pot gaudir de concerts de jazz a un espai nocturn que ja voldrien per ells tots els barris de Barcelona.

Coroleu, 6. De dm a dj i dg, de 21.30 a 2; dv i dss, de 21.30 a 3. http://santandreucoctels.blogspot.com.es . Preu del còctel: 6€

La Menta
Una altra opció per prendre copes a la zona és La Menta, un petit bar al carrer Neopàtria on menjar unes tapes, prendre un te, o passar directament a les canyes i els gintònics en funció del nostre estat d’ànim. Aquí, com a qualsevol bar andreuenc que es vanti de ser-ho, els caps de setmana posen el futbol. Aquí, com a qualsevol bar barceloní que pretengui semblar-ho, hi ha un prestatge amb una pila de ginebres.

Hi ha dards, hi ha wifi,  sona la música que li agrada a l’amo al volum que toca perquè la gent pugui parlar, i sovint hi ha petites exposicions de pintura o fotografia. És en definitiva un bon lloc per adoptar com a bar propi si un és del barri i vol caure sense pensar-s’ho massa al lloc de sempre.

Neopàtria, 43. http://www.lamentasantandreu.es. Dc de 19 a 00, dj de 19 a 2, dv i dss de 19 a 3. Dg obert si hi ha futbol.

Sala Versalles
Potser no cal insistir-hi massa perquè el Versalles és el Zurich de la vila de Sant Andreu, el bar central, la veritable seu del districte, potser la institució amb més poder real del barri.  Però fet i fet, sí, quan un no sap on més pot anar, pot acabar la nit al Versalles. Un dels elements que el fan més original, producte de la penúltima reforma, la que van fer els anteriors propietaris, és la sala del soterrani on, a més de prendre uns cubates, s’hi pot ballar i allargar la vetllada com a enlloc més s’hi pot fer. Avui la planta inferior del Versalles és el que més s’assembla a una discoteca a la vila. Tanmateix, malgrat l’estira i arronsa, el bar tanca a les tres.

Gran de Sant Andreu, 255. http://www.versalles.cat/ Dv i dss de 22.30 a 2.30.


La Casa Bloc

I a pocs minuts del casc antic, caminant pel passeig Torras i Bages cap a la parada de metro homònima, ens trobem com si res una emblemàtica mostra de l’arquitectura racionalista, construïda per membres del GATCPAC i promoguda per la Generalitat republicana com a grup de vivendes obreres. Amb la seva planta en forma de 2 o de S invertida i la seva senzillesa, la Casa Bloc és probablement el monument històric més destacat de Sant Andreu i té molt a veure, en realitat, amb el caràcter del barri.  Simbolitza aquest impuls de l’arquitectura al servei de les classes populars amb petites vivendes funcionals i espais centrals compartits.

Es va construir entre 1932 i 1936, segons projecte de Sert, Clavé i Subirana i això vol dir que tot i que les obres es van iniciar durant la Segona República sota impuls del Comissariat de la Casa Obrera, no va ser fins que es va acabar la guerra que la Diputació franquista les va finalitzar. Enlloc de les famílies obreres per qui havia estat projectat l’edifici, s’hi van acabar allotjant famílies de militars i posteriorment de policies nacionals. Tot alterant l’esperit obert de la planta original, que planejava dues places on tothom hi tenia accés, s’hi va construir un afegit que va ser conegut popularment com a Bloc Fantasma i que tancava un d’aquests espais. L’any 2008, amb la rehabilitació de l’edifici, es va enderrocar aquest bloc i avui ha recuperat la forma original.

El febrer de 2012 es va obrir al públic, a més, una de les vivendes restaurades tal i com havia estat planificada als anys 30, decorada amb simplicitat amb mobiliari de l’època. La gestiona Disseny Hub Barcelona i com que no és ben bé un museu, cal trucar per demanar visita guiada. De tota manera, si hi hem arribat desprevinguts, des de la cantonada de Torras i Bages amb Almirall Proixida, buscant bé l’angle, podem copsar l’interior del menjador.

La visita és guiada i cal reserva prèvia. Tf. 93 256 34 63. http://www.dhub-bcn.cat

Anuncios

One Response to Sant Andreu per pixapins

  1. Panarra says:

    Sants i Gracia també es van annexionar a Barcelona el 20 d’abril de 1897

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s

A %d blogueros les gusta esto: