Sant Andreu per pixapins

(publicat al suplement Què Fem? de La Vanguardia.
22 de febrer
)

El 20 d’abril de 1897 la Reina regent Maria Cristina signa el Decret d’Agregació pel qual passen a formar part de Barcelona les viles de Sant Gervasi de Cassoles, Les Corts, Sant Martí de Provençals i Sant Andreu del Palomar. No a tot arreu s’accepta la unificació de bon grat i és a Sant Andreu on es crea ben aviat la Junta Desagregacionista contrària al Decret i on d’una forma més clara es fa palès un moviment contra el centralisme del cap i casal. Tot i la derrota davant el poder administratiu, aquest barri manté d’ençà una identitat vilatana més o menys combativa, ben pròpia i diferenciada de la Barcelona que un dia la va absorbir. Sia per això que ja hem dit, pel fet d’estar gairebé al límit de la ciutat a tocar de Sant Adrià del Besós, pel seu teixit urbà o pel seu caràcter eminentment obrer i lluitador, el cas és que pocs barris es conserven com Sant Andreu, tant d’esquenes a la resta de la ciutat.

Per això mateix té un curiós sentit dedicar un reportatge sencer a aquest antic municipi. Perquè els diumengers i els pixapins de la Barcelona antiga, que els fa por creuar la Meridiana i que amb prou feines associen Sant Andreu a La Maquinista o l’antiga telenovel·la de tv3, s’animin a agafar la renfe fins una de les dues parades que té la vila i voltin pels seus carrers. Del Nus de la Trinitat al Parc de la Pegaso i de les vies del tren a la freda Meridiana, entre casetes baixes i una antiga fàbrica tèxtil reconvertida per l’ajuntament en centre d’art contemporani, heus aquí algunes propostes per passar un cap de setmana de diumenger a Sant Andreu. 
Leer más de esta entrada

Quatre dècades i dos-cents gèneres. Minusa Club

Minusa_BCN_370(publicat al suplement Què Fem? de La Vanguardia. 1 de febrer)

Com qui no vol la cosa i tocats ja per una dotzena de copes de cava, vam arribar la nit de cap d’any a un local al carrer València on s’aplegava, entre d’altres, un grup nombrós de rockers, entre tupés, camises de jugar a bitlles i espectaculars vestits de pin-up. A l’entrada una parella giravoltava a ritme d’alguna cosa similar a Dick Dale. Al fons, al llarg d’una nit que es va fer curta, van punxar tres dj que ja havien passat anteriorment per la sala: Chino Crazylegs, Augie Burr i Oscar Guindilla, del duo Boopin’ the Blues, que també punxa de tant en tant a Sidecar. Del Minusa,  ampli, còmode i decorat amb elegància barroca, ja ens n’havien parlat anteriorment. Pels concerts dels Orbison Brothers, projecte paral·lel de dos membres de Tarantula, o per festes com les de cap d’any. Festes on mana el rock clàssic, la música dels cinquanta i el tatuatge. Les celebren un cop al més amb el nom de Sinners’ inn. Ara preparen també una festa redneck, amb banda hillbilly de violí, guitarra, banjo i barrets del sud.

Però la Carmen no es vol encasellar. No vol fer del Minusa un bar exclusivament de rockers. La Carmen és la regent del local i el va muntar fa sis anys amb tota la música que duia a la motxilla, una muntanya de gèneres, èpoques i bandes, on predominava l’electrònica. Amb el pas de les setmanes es va adonar que tal i com havia decorat el lloc, amb els horaris que abastava i l’espai del que disposava, potser calia evolucionar cap a altres sons més propis d’un bar musical. I com que la Carmen és una persona de gust eclèctic no li va costar gens ni mica.

Avui les nits del Minusa, a banda d’alguna sessió més convencionals de pop indie, cobreixen quatre dècades de música des dels cinquanta, amb l’exotica o el swing, fins els vuitanta, amb festes post-punk o -llarga vida a Ryan Paris- sessions d’Italo disco. La Carmen confessa amb un cert to de culpa, com qui passa drogues o sacrifica gallines. “M’agrada molt l’Italo disco”. I evidentment no és ni molt menys la única a Barcelona, però això fet i fet és secundari. Les nits que pot esdevé dj Mina i llavors explota la seva discoteca. Ens parla també de misterioses festes steampunk on els aficionats al cosplay i a la disfressa demostren el seu virtuosisme teixint i construint ginys retrofuturistes. Leer más de esta entrada

Cuando el agresor acusa de agresión

(artículo publicado en Diagonal el 22 de enero de 2013)


Cuatro mossos denunciados por brutalidad acusan de agresiones a la persona que los denunció
Tras aquél simbólico “que se jodan” que se escuchó en el Congreso el pasado 13 de julio, la gente salió por enésima vez a la calle ahogada por la crisis y harta de políticas, cuando menos, inanes. En Barcelona, Sergi García, técnico audiovisual en paro, lanzó dos huevos contra la sede del PP y visiblemente emocionado, según varios testigos, insultó a los policías que guardaban el lugar y les exhortó a que cambiaran de bando. Tres horas más tarde, a varias calles de allí, García se disponía a coger el metro para volver a casa cuando, según su relato, un grupo de mossos le asaltó y le propinó una paliza. Le llevaron a comisaría entre insultos y allí le retuvieron casi dos días, sin poder hablar con nadie, sin poder contarle a su familia dónde estaba ni lo que había sucedido. Nada más salir denunció a los agentes que le habían maltratado y humillado.

Medio año después Sergi está acusado de romper el espejo retrovisor de una furgoneta policial, de lanzar un bote de pintura contra la sede del PP, de resistencia a la autoridad, de amenazar de muerte a los mossos y, por supuesto, de mentir. Quizá siguiendo la máxima de que la mejor defensa es un buen ataque, la policía presentó una denuncia contra Sergi que el juzgado de instrucción hizo prosperar. El mismo juez sobreseyó su denuncia por agresiones.

El factor testigos
Hoy Sergi ha interpuesto dos recursos a la Audiencia Provincial contra el sobreseimiento de su propia denuncia y contra la sentencia que le imputaba toda aquella sarta de delitos. En su favor un cúmulo de testigos que niegan que fuera él el que lanzara la pintura ni el que rompiera el retrovisor del vehículo. De hecho, el recurso afirma que uno de estos testigos “pudo ver que el espejo del furgón policial fue roto por el golpe de un agente”. En su favor también el hecho de que fuera detenido cuando ya habían pasado tres horas de los hechos y a varios centenares de metros de la manifestación, y no en el mismo momento de las supuestas agresiones.

Respecto a la falta de pruebas para incriminar a los agentes, el recurso cita un informe médico que enumera las heridas y contusiones de Sergi y que según las declaraciones de los mossos se produjeron al introducirlo en el furgón policial. Ello aparte de las consecuencias psicológicas de la experiencia, por las que aún hoy recibe tratamiento. Según el recurso, en realidad “todos los hechos acreditadamente falsos que se pretenden imputar en el atestado policial no pueden sino tener un sentido: encubrir una actuación policial desviada”.

La policía y el efecto Streisand

El caso de Sergi García consiguió una notable efervescencia en la red gracias a un vídeo que grabó con la ayuda de la plataforma Rereguarda en Moviment poco después de los hechos y en el que, al borde del llanto, explicaba con pelos y señales su experiencia desde que lanzó los huevos hasta que salió de comisaría. En el vídeo aparece el rostro descubierto del caporal al que Sergi acusaba de agresiones, en unas imágenes tomadas el mismo día 13. Aunque ya había corrido por distintas webs y redes sociales, los mossos denunciaron a estos sitios para que desapareciera, y así ocurrió durante unos días… Hasta que se dieron en las narices con el efecto Streisand. Tal y como le sucedió a la actriz neoyorquina cuando denunció a un fotógrafo que colgó una imagen de su mansión, el intento de ocultación del vídeo fue contraproducente puesto que lo único que consiguieron fue una mayor publicidad del caso y una mayor difusión del documento. Hoy el vídeo aún puede verse.

Artèries de barri

(versió d’una article publicat al suplement Què Fem? de La Vanguardia. 16 de novembre)

Això de les artèries o les venes és una metàfora que frega el tòpic però que ens ve al pèl pel tema d’aquest reportatge, per parlar de carrers que condueixen l’oci i la vida dels barris millor que la resta, com la sang d’un individu qualsevol. Un no entén ben bé perquè però el sarau a les ciutats sempre s’acaba aglutinant en zones més o menys compactes, en contra de la norma que el sentit comú atribueix al lliure mercat i que fa pensar que si s’ha de muntar un negoci millor fer-ho lluny de la competència. En el cas dels bars està vist que és al contrari, que la festa crida la festa i que posats a adquirir un traspàs millor fer-ho al carrer Ferran que a la Creu de Pedralbes. Al diccionari català-cursi cursi-català això surt com a “sinèrgies”.

Parlem de carrers que ves a saber per què esdevenen centre cívic i comercial d’un barri i que serveixen de referent a la gent de fora quan pensa en sortir per la zona. Dreceres mentals i, fins a cert punt, símbol de l’oci d’un lloc. La seva gràcia és que un cop hi ets no cal buscar-ne d’altres per passar una tard o una nit de dissabte, perquè aglutinen tot el que el cos demana i perquè al borratxo només li cal caminar dues portes enllà per trobar la següent barra, quan a partir de certa hora la cosa es posa difícil. Evoquen a Barcelona la festa de viles més petites, on la nit comença i acaba a un sol carrer, on ningú té dubtes d’on s’acabarà trobant amb els amics, sense whatsapp ni cita prèvia.

Desconeixem les raons per les que això passa. En alguns casos vindrà de lluny i els annals del barri parlaran ja de la vida a la via segles enrere, gràcies a una particular distribució urbana; en altres casos, l’Ajuntament afavorirà o obstaculitzarà el que passi amb plans i llicències; en altres, no es podrà si no atribuir a una certa generació espontània vinculada al lliure mercat. Tant és. Són allà i la gent s’hi aplega. Fa uns anys eren morts i d’aquí a un temps potser només hi queden teranyines, però de moment hi passa la sang. Fixem-nos en els més cèntrics.

Blai al Poble-sec
Ser peatonal a un barri obrer entre Montjuic i el Paral·lel dona molts punts per consolidar-se com a referent, no només del veïnat del Poble-sec, sinó de qualsevol barcelonina o barceloní de cap de setmana. Malgrat molts dels bars i comerços que avui omplen les seves voreres són ben recents, aquest doble carrer que ara es diu Blai, ara es diu Blesa sembla que porta dècades sent la rambla de la contrada. Amb un posat oblic, comença a la muntanya i cau torçat al Paral·lel, la gran avinguda, que el mira amb un pèl d’enveja, quan tots sabem que sense ella Blai no seria res.

Entre balls agafats llatins, converses en àrab i  Manolo Da Costa imitant a Machín va passant el cap de setmana i el vermut de migdia i la tapa nocturna són un continu a les terrasses de Blai, que ocupen tot el seu ample i campen a plaer perquè no hi passen els cotxes.

Gran Bodega Saltó
Els Accidents polipoètics en glossen les gestes, allunyats com estan de la poesia intimista i propers com són al recital de bar. La Bodega Saltó fa molt per ells, a mig camí del poema i el txa-txa-txa, amb els braços oberts a la moguda cultural que entra necessàriament filtrada per les enormes bótes de vi a la porta. La Saltó la reobren el 2002 la Lídia i El Tigre, amb ganes de festa, i converteixen una bodega de tota la vida en una bodega de tota la vida i alguna cosa més. Encarreguen a l’artista Steven Forster que decori el local i tot respectant el vell el deixa nou a força de color, titelles i tigres de mentida. Avui, com que segueixen servint vermut d’aixeta i aperitius freds i muntadets de pernil d’aglà que estan més bons que sis quilos de llamàntol,  hi van els avis del barri, i alguns que han mort en aquests deus anys se’ls recorda amb fotos a les parets. Per allò de l’esperit lúdico-cultural, uns versos escrits a la barra conviuen amb música de Boney M, o amb la música dels setanta que li surt dels nassos punxar els divendres al Tigre. Allò que atrau també als nous habitants del barri i a gent com el Pepe, lector de El Víbora de tota la vida.
La Saltó és el nou local més vell de Blai, tot i que no està a Blai sino a Blesa, que fa de pròleg de l’altre carrer, i deixa clar amb autoritat com conviuen el nou bar de Barcelona amb la vida de barri i la festa major.
Blesa 36. De dill. a dj. de 19 a 2, dv. i dss de 19 a 3, i dg de 12 a 24. http://bodegasalto.net.

Leer más de esta entrada

Barcelona centrífuga

(publicat al suplement Què Fem? de La Vanguardia. 24 d’agost)
(foto dels antiearis del Carmel de Miquel i Ana)

La vida a Barcelona, a qualsevol ciutat, seria insuportable si haguéssim de fer cap de setmana rere cap de setmana la rutina del turista. Imaginin-s’ho: tots els dissabtes fets uns Sísifs, obligats a recórrer la ciutat interminablement de dalt a baix: de la Barceloneta al Born, del Born a Ciutat Vella, de les Rambles al Passeig de Gràcia, de la Vila de Gràcia al Parc Güell i sant tornem-hi cap al mar. Quan toca anar a fer canyes o a dinar fora el diumenge, absorbits per la força centrípeta d’aquest eix central i amb clucales als ulls com cavalls de càrrega, sovint la gent dels barris som injustos amb el que tenim a prop.
Per la gent dels barris és temptador pensar que per “sortir” cal anar lluny, agafar el metro i baixar al centre; potser perquè l’efecte de festa és més gran, com quan una o dues generacions enrere vestir-se de diumenge tenia sentit. Potser és que així revivim la sensació de “baixar a ciutat” de la gent de poble i juguem a mantenir antigues formes de vida, pseudo-rurals, des del nostre pis d’urbanita perifèric. Per altra banda, si hem quedat per dinar amb algun cosí que no viu a prop nostre, s’acostuma a imposar el terreny neutral, el mig camí, la força cap a dins. Simple qüestió de distàncies i d’equanimitat. El problema aquí és que moltes vegades la gent d’Hostafrancs no té ni idea del que passa a Vilapicina i els de Vilapicina no han posat mai el peu a Hostafrancs.
Però si bé és cert que hi ha bones raons, físiques, geogràfiques, per buscar l’oci al centre, n’hi ha d’altres que ben mirat potser no tenen fonament. Des de quan són pitjors els restaurants als barris? No hi ha lloc on prendre un còctel fora del Passeig Sant Joan o més enllà de Plaça Espanya? Si anem amb tant delit a Gràcia o al Raval potser també és per allò de l’oferta i la demanda, perquè pensem que amb tants locals i tanta gent, per probabilitat i amb els ulls tancats, trobarem abans que al nostre barri una vetllada agradable. El problema de la probabilitat és que a vegades el dau cau de la cara que no toca i acabem tornant a casa pensant que potser ens podríem haver quedat al bar de sota de casa.
En qualsevol cas, Barcelona no cap ni a les guies, ni als plans d’actuació de l’Ajuntament ni als suplements de cap de setmana, i sigui per la raó que sigui, tothom s’acaba rebel·lant un dia o altre contra la força centrípeta de la ciutat. Fins i tot la gent que viu al mig de tot plegat. Sempre hi ha una estranya força que fa que explorem llocs desconeguts, que baixem a parades de metro ignotes o que senzillament tombem la cantonada i ens fiquem al primer local que trobem. Llavors ens tornem més barcelonins.
A continuació us proposem, si no els coneixeu ja, alguns d’aquests llocs amb força centrífuga, sovint amb caràcter d’institució al seu barri i, en qualsevol cas, mereixedors d’esment.

A Torre Baró

Amb un nom noble, procedent d’una torre del segle XVI que es va enderrocar el 1714, s’aixeca un dels barris més septentrionals de Barcelona, a tocar de Montcada i Santa Coloma. Un barri autoconstruït i per tant obrer, aixecat a mitjans de segle passat per les treballadores i els treballadors procedents de la immigració a un dels extrems de la muntanya de Collserola. Això fa que encara avui sigui un barri perfecte per passar un diumenge al matí, tot passejant a la recerca de l’actual Castell, que no és res més que un hotel a mig construir a la banda del turó que mira al mar. El que havia de ser l’edifici central d’una zona residencial previsiblement luxosa ha esdevingut avui un recinte fantasma, salvatge, i per tant a l’abast de qualsevol que s’hi acosti. Pendent encara d’una reforma que potser no arriba mai, el turó on descansa avui el Castell ens ofereix una vista que les víctimes del centre potser encara no han gaudit.
L’arribada més o menys recent de les línies 3 i 11 del metro no només han unit una mica més la gent del barri a la resta de la ciutat; també ha posat a l’abast de la resta una zona abans remota.

El Cordero
A pocs metres del castell, hi ha una altra mansió amagada entre pins, aquesta sí ben activa perquè allotja un restaurant per banquets, festes i dinars nombrosos. La trobem plena com un ou, els dies de festa, de famílies celebrant qualsevol cosa; menjant calçots en època de calçotades, o peix i carn a la brasa en qualsevol altra ocasió. Un lloc molt de diumenge, que un dia va deixar enrere les estovalles a quadres vermells i blancs per prendre una sofisticació en les formes que potser als clients no els cal. Ara fins i tot ofereixen carta de còctels, terrasses senyorials amb noms diversos i una carpa discoteca oberta pels valents. El lloc també es fa dir El Mirador de Barcelona però l’esperit del restaurant, la veritable raó per pujar, està en el seu altre nom: El Cordero. Riudecanyes, 5. Tel. 93 353 34 19. <M> L3 Trinitat Nova
Leer más de esta entrada

Una vida más allá del Imserso y la petanca

(versión de un artículo publicado en Diagonal el 4 de julio de 2012.
Foto: Robert Bonet)

Los Iaioflautas se han convertido en uno de los grupos salidos del 15-M con mayor visibilidad
“¿Dónde están los jóvenes?”, se preguntaban hace meses. Con algo de abuelos Cebolleta de la lucha política, aunque poco nostálgicos porque seguían al pie del cañón, un grupo de veteranos militantes observaban la decadente espiral político-económica en la que estaba sumida el país y se preguntaban, quizá abusando del tópico del joven pasota, dónde estaba toda aquella gente que de algún modo tenía que hacer reventar las costuras del sistema. Entonces –discúlpese la mitificación- explotó el 15-M. Y tal y como nos cuenta Felipe Aranguren, portavoz de los Iaioflautas barceloneses, aquél grupo de veteranos arqueó las cejas, abrió mucho los ojos y se sintió deudor del nuevo movimiento en las plazas.

Aquel grupo de catorce personas, en su mayoría procedentes de Comisiones Obreras y del movimiento comunista, entendieron que había que subirse al carro y esta vez se preguntaron por qué no hacer un movimiento dentro de aquel movimiento en red. La idea era dar un toque de atención a la gente mayor, a todos aquellos que quizá no se veían en la tesitura de encender la máquina pero que una vez en marcha sabían que ellos también eran sujetos del cambio social. “Hay una vida más allá del Imserso y la petanca”, argumenta Aranguren, y por eso crearon los Iaioflautas, para romper también con la inactividad política de la gente jubilada. Y hoy le dan las gracias a Esperanza Aguirre, que se salió un día más por peteneras y soltó aquello de que el 15M no era más que un grupo de perroflautas. De la brillante ocurrencia adoptaron ellos con sorna el nombre y, de paso, le dieron al asunto una pátina de cachondeo.

Desde octubre del año pasado el grupo de Iaioflautas de Barcelona ha logrado aglutinar a un centenar de personas que acuden con regularidad a las acciones y las asambleas. Por ello, según su portavoz, no se definen ideológicamente de forma explícita. Renuncian, más por pasiva que por activa, un poco por dejación, a un posicionamiento ideológico fuerte, en el sentido de que no consideran que sea su misión como Iaioflautas el defender un proyecto determinado a largo plazo. Pueblan sus filas gente de tradición comunista, anarquista o de perfil tirando a socialdemócrata; gente mayor hasta las narices, “con un germen anti-banca”, que aunque renuncien en sus asambleas y acciones a la ideología no renuncian en absoluto al análisis crítico. “Sin salir del sistema, porque no queremos asustar”. Leer más de esta entrada

El palau secret del Paral·lel

(desglossament del reportatge Abracadabra publicat
al suplement Què Fem? de La Vanguardia. 24 de febrer)
(Foto: Jordi Play)

Miquel Aneas guarda a El Capricho una de les millors col·leccions d’objectes màgics del país

Cal enviar un correu; posar-nos en contacte directament amb ell, guardià de la clau, perquè el Miquel Aneas accedeixi a deixar-nos entrar al seu tresor del Paral·lel. Un espai fora del temps, on els ulls dels millors mags de la història ens vigilen des de cartells antics i retrats signats. Al fons una taula per la cartomàgia, sota prestatges plens de ginys sinistres; amagat darrera una porta un petit teatre dins una sala que sembla impossible que el pugui allotjar. I darrera nostra la presència del Miquel que ens explica el perquè de tot plegat.

Tot el que veiem en realitat no fa més de vuit anys que està com ho veiem ara. Abans, tota la seva col·lecció s’amagava a calaixos que acumulaven pols a casa seva. Un bon dia va decidir fer-ho lluir i va voler-ho fer al lloc amagat del Paral·lel on va néixer fa tants anys. Aquest il·lusionista aficionat, però amb alts coneixements dels arcans màgics a l’abast de pocs, obre la porta a qui li demana  sota promesa estricta de no comunicar el lloc exacte del seu palau secret. No ens hem atrevit a trair-la.

De la col·lecció de quatre mil cinc-centes peces destaquen les 94 capses de màgia, de les quals vint-i-cinc són anteriors a 1950. N’hi ha cinc de mitjans del XIX: meravelles a l’abast de tothom de l’època de Robert-Houdin. Ens mostra també un armari ple de baralles de cartes, en total mil dues-centes, tot i reconèixer que altres col·leccionistes n’acumulen més. D’un prestatge treu finalment un volum inquietant, datat l’any 1733. És una primera edició del primer manual de màgia editat en castellà: Engaños a ojos vista de Pablo Minguet y Trol, que va tenir la precaució de no parlar de màgia al títol, no fos cas que la Inquisició hi posés pegues.

Quan ens n’adonem, el Miquel i el seu amic Manel, membres tots dos de l’associació Mags Màgics, ens han assegut a taula i comencen a moure cartes, a desafiar les lleis de la natura i la percepció. Sortim del palau ves a saber quan. Potser han passat dues hores, potser sis anys.

El Capricho. Per visitar-lo cal enviar un correu electrònic a maneas@elcapricho.org

Alguns grans mags de la història

Jean Eugène Robert-Houdin (1805-1871)
Considerat el pare de la màgia moderna, gairebé tothom li reconeix haver estat el primer en portar el seu art als escenaris i popularitzar la figura del mag vestit amb roba formal com el públic, lluny d’artificis estètics.

Fructuós Canonge i Francesch (1824-1890)
Anomenat el Merlí Espanyol va arribar a actuar al Gran Teatre del Liceu i, en una alatra ocasió, davant la reina Isabel II. Va fer gires arreu del món i va esdevenir mundialment famós i aclamat a Barcelona.

Dai Vernon (1894- 1992)
És conegut pels mags com El professor per haver millorat nombrosos jocs clàssics i per haver-ne creat d’altres reproduïts a l’actualitat per gairebé tothom

Arturo de Ascanio (1929-1997)
És considerat el pare de la cartomàgia espanyola, una de les disciplines màgiques en les que destaca mundialment el país. Molts mags d’arreu d’Espanya, alguns de tan important com Juan Tamariz, el consideren el seu mestre.

Wenceslau Ciuró (1895- 1978)
Aficionat a l’il·lusionisme des de ben petit, es va ordenar sacerdot amb 22 anys i començà llavors a exhibir públicament les seves arts màgiques. És l’autor d’un dels llibre de referència al nostre país: Prestidigitación al alcance de todos

Abracadabra

(versió d’un article publicat al suplement Què Fem? de La Vanguardia. 24 de febrer)

La màgia torna als escenaris de Barcelona gràcies a espais com El Rei de la Màgia o La Seca – Espai Brossa. Prestidigitadors, mentalistes i experts de la física recreativa omplen la ciutat d’impossibles

L’1 de febrer de 1933 l’Apolo obre les seves portes al misteriós xinès Fu-Manchú. És el primer cop que aquest mag de fama mundial, també anomenat Doctor Dimoni, trepitja Barcelona i l’expectació a la ciutat per les seves arts és gran. Davant l’espant d’un públic ple d’ànimes impressionables, el prestidigitador executa La triple fuga o Del no-res… un goril·la, meravelles que provoquen l’ovació de la sala. Probablement ja hi era entre el públic un jove mag badaloní que atrapat pel sortilegi de Fu-Manchú decidirà convertir-se en xinès. Joan Forns esdevé Ling-Fú i més tard, després de la guerra, encantarà, ja com a Li-Chang, milers d’espectadors d’arreu d’Europa. Potser aquell dimecres també va anar a l’Apolo Josep Maria Ferrándiz que ràpidament va enllestir el seu número com a Chang-Fu i acompanyat de la seva dona Teresa inicià una fructuosa carrera màgica que es va completar el dia que van obrir plegats a la Plaça del Teatre la reputada botiga Magicus.

Va haver un cert boom de l’exotisme xinès. Però la fascinació oriental tan ben aprofitada a escena per molts mags catalans de l’època, amb túniques de colors i fums de misteris llunyans, ha estat només una de les màscares amb les que la nostra màgia ha esclatat al llarg dels darrers dos segles. Des que Jean Eugène Robert-Houdin -de qui heretà el nom el sensacional Houdini- dignifiqués l’il·lusionisme i el fes pujar dalt de l’escenari a mitjans del XIX, Barcelona l’ha aplaudit amb fervor, com ho ha fet amb gairebé totes les arts escèniques. Per això la sort dels mags, artistes d’escena encara que facin màgia de prop, ha anat de la mà de la de les sales de festes i els teatres. Avui, Barcelona és una ciutat amb centenars d’il·lusionistes amagats darrera de telons i portes falses, disposats a fer valer davant el públic els seus secrets, hereus d’una tradició secular a Catalunya. Avui, vuitanta anys després de que Fu-Manchú es mengés el Paral·lel, trobem a la nostra ciutat escoles de màgia a cada cantonada, associacions d’il·lusionisme totalment actives, botigues consolidades i amb renom i, sobre tot, un bon circuit d’espais on deixar-se meravellar per aquests misteriosos venedors de fum. Heus aquí una petita guia amb alguns d’aquests llocs.

El Rei de la Màgia
Abans d’adquirir la botiga del carrer Princesa, Josep M. Martínez i Rosa M. Llop portaven des de 1977 fent espectacles arreu amb La capsa màgica, la seva pròpia companyia, amb la que havien arribat a dirigir el mític Li-Chang dalt de l’escenari. Fa nou anys i davant la manca de sales on poder desenvolupar les seves arts, Martínez i Llop decideixen ampliar El Rei de la Màgia i obren a pocs metres de la botiga, al carrer de l’Oli, una petita sala que recorden amb nostàlgia. Però el lloc se’ls feia petit. Tot just fa un any fan un salt endavant i adquireixen al carrer Jonqueres un enorme espai dedicat íntegrament a la màgia, que combina museu i dos escenaris i que ha deixat bocabadats els mags d’arreu del món que hi han estat. Senzillament no existeixen massa espais com aquest.
El passat divendres 10, el campió mundial Marc Oberon va fer un espectacle que combinava màgia, mentalisme i grans il·lusions. Va ser una visita llampec però demostra que El Rei de la Màgia s’ha compromès a portar amb regularitat alguns dels referents mundials de l’il·lusionisme a Barcelona. Aquest mes, de dissabte a diumenge, podrem veure  a més l’espectacle de La capsa màgica a l’escenari gran i un show de màgia de prop al bar, amb en Gerard Roca.
C/ Jonqueres 15. http://www.elreydelamagia.com

Leer más de esta entrada

La Rotonda en perill

(desglossament del reportatge Modernismes a l’ombra
publicat al suplement Què Fem? de La Vanguardia. 20 de gener)
(Foto: Nicola Lucchi)

Tibidabo (4)Hi ha un altre modernisme fora del perímetre de l’Eixample: el de les grans mansions camí del Tibidabo, construïdes a principis del segle XX a la conquesta dels turons. Al voltant de la luxosa Avinguda Tibidabo sorgeix una nova urbanització que comença on avui hi ha la plaça Kennedy i un dels edificis modernistes més significatius d’aquella ciutat-jardí. La famosa Rotonda, seu del’hotel Metropolitan durant molts anys, hospital en decadència més tard, avui està en perill, tal i com denuncien veïns, experts i la plataforma en defensa de l’edifici. Segons el col·lectiu en defensa de la Rotonda, els propietaris actuals de la finca, Núñez y Navarro, estan permetent que es degradi per facilitar una reforma que serveix només als interessos econòmics del grup sense tenir en compte l’essència de l’edifici. Així, el Pla Urbanístic Especial aprovat per l’Ajuntament obre la porta a que s’alteri de tal manera que deixarà de ser l’edifici que és, malgrat se’n conservi la façana en un exercici de maquillatge inútil.

Construïda per Adolf Ruiz Casamitjana i ampliada pel reconegudíssim Sagnier, es va posar de moda gràcies a un article de Dalí a la revista Minotaure, on afirmava que l’Art Nouveau era fonamentalment Gaudí, el metro de París i La Rotonda. Fins els anys 60 va ser un hotel ple de celebritats, moment en que va començar la seva decadència fins el moment actual.

El col·lectiu en defensa de l’edifici, amb un perfil que s’allunya dels moviments veïnals d’arrel obrera, amb membres destacats de l’aristocràcia i la vella burgesia barcelonina, vol evitar la intervenció de l’interès privat i reclamen a l’Ajuntament que s’aturi la reforma, de la mateixa manera que es va aturar la de la Casa Golferichs, a finals dels 70. En aquest cas, els propietaris també eren Núñez y Navarro.

(Més informació)

 Converses sobre el modernisme

Carles Enrich, arquitecte i professor de la URV
Creus que es cuida el modernisme a Barcelona?
Penso que el modernisme es ven des de l’ajuntament com a imatge de ciutat, sobretot de cara al turisme. A mi m’interessen molt més els interiors dels edificis modernistes i les solucions estructurals que no pas els elements ornamentals. És una pena que uns edificis molt ben construïts en el seu moment es mutilin incorporant un nou ús, quan hauria de ser feina dels arquitectes adaptar el nou ús a les estructures existents, feina dels promotors entendre-ho i feina de l’ajuntament preservar aquest patrimoni. Com a exemple, tenim el cas dels bancs-fanals del Passeig de Gracia. Aquests 32 bancs tenien un sentit el 1906 no tant com a objecte sinó per la seva funció. Ara, en aquests bancs no hi seu ningú perquè han quedat aïllats enmig d’entrades de pàrking, motos aparcades, parades d’autobús, etc.

Mireia Freixa, catedràtica d’Història de l’Art de la UB
Què pot passar amb la Rotonda?
El propietari de qualsevol edifici està obligat a preservar el patrimoni per llei, la integritat de l’edifici, i ara el que s’està fent és deixar que es degradi. Està passant el pitjor que pot passar. Amb l’excusa de la crisi ens estem empassant coses que no ens hauríem empassat mai.
Creus que es cuida el modernisme a Barcelona?
Es cuida molt més del que es cuidava, i a més la ciutat té un orgull del que és. I s’ha de dir que la Ruta del Modernisme, la campanya de l’Institut Municipal de Paisatge Urbà, han servit moltíssim per sensibilitzar i dignificar el modernisme. Estem parlant d’un patrimoni tan extens que només es pot preservar quan els propietaris tinguin consciència del que tenen.

Antoni Ramon, professor d’Història de l’Arquitectura de la UPC
Què en penses de la reforma de la Rotonda?
Que a l’arquitectura s’hi pot intervenir és cert, però una cosa és intervenir i l’altra és mutilar. Em fa l’efecte que amb la Rotonda la intervenció està fora de mesura. Sovint el motor econòmic ha prevalgut per damunt del patrimoni arquitectònic.
El món dona voltes i voltes. A les golfes de la Casa Milà hi havia uns apartaments moderns, dels anys seixanta, molt interessants, de l’arquitecte Barba Corsini, que ara ens hem carregat pe completar el projecte museogràfic de la Pedrera. En aquest cas, la valoració del modernisme i la rendibilitat econòmica han destruït allò que a la vegada s’havia carregat l’arquitectura de Gaudí. Potser va ser una animalada carregar-se els anys seixanta aquells interiors, però una vegada fet, aquells apartaments tenen un valor.

Els fantasmes de la Barcelona modernista

(desglossament del reportatge Modernismes a l’ombra
publicat al suplement Què Fem? de La Vanguardia. 20 de gener)
(Foto: Casa Trinxet)

Avui el Modernisme és abans que res una etiqueta, un dels atributs fonamentals de la marca Barcelona, molt més una font de valor que un estil arquitectònic o una corrent artística. Com diu l’Antoni Ramon, professor d’Història de l’Arquitectura a la UPC, “ara hi ha una part de l’arquitectura modernista que s’ha revaloritzat i per tant la tenim més en compte. En això el mercat és molt important.”  Es preserva allò que té o pot tenir valor econòmic per la ciutat o pels agents privats. La conseqüència és que al llarg del segle XX i en la primera dècada del XXI hem perdut alguns edificis de finals del XIX que potser no hauríem d’haver perdut segons criteris no estrictament econòmics. En destaquem alguns que avui serien, sense dubte, motiu de visita i fascinació. Tal vegada puguem jugar, tot passejant, a recordar allò que ja no hi és, a imaginar fantasmes.

El Colon
Presidint la plaça Catalunya des de dalt, on avui hi ha l’edifici del Banc Espanyol de Crèdit, hi va haver un magnífic Hotel, projectat per Enric Sagnier i enderrocat l’any 1942 després d’haver servit de quarter general del PSUC durant la guerra. El Colon, però, va ser abans un cafè dissenyat per Francesc Rogent, amb espectaculars vidrieres que cobrien tant la façana de la plaça com la del Passeig de Gràcia. Amb un espai per més d’un miler de persones, de seguida va arrelar a com a vertadera institució barcelonina, esdevenint centre de reunió i tertúlia d’intel•lectuals i de la més o menys alta societat.
(Cantonada Plaça Catalunya / Passeig de Gràcia)

El Reial Club Marítim
L’octubre de 1912 comencen les obres de la seu del Club Marítim de Barcelona dirigides per Sagnier, en substitució del projecte d’Eduard Ferrés, que va guanyar el concurs en un primer moment però que va ser descartat per l’elevat cost que suposava pels socis. L’edifici era de planta octogonal i volia estar a mig camí, en paraules del mateix Sagnier, d’un casino, un vaixell i un far. Amb una terrassa balcó giratòria, una original cúpula i un pinacle al capdamunt que evocava la figura del far, servia de restaurant, sala de festes, biblioteca i gimnàs pel club selecte. La torre del telefèric va fer petita la seva glòria original i el creixement del port va ferir de mort aquest inusual edifici modernista que va acabar desapareixent l’any 1959.
(World Trade Center)

La Casa Trinxet
L’any 1967 la Barcelona porciolista enderroca la Casa Trinxet i Núñez y Navarro edifica al solar un bloc d’oficines.  Obra de Puig i Cadafalch, enllestida el 1904, va pertànyer a Avel•lí Trinxet. Amb estructura de domus romana, amb tres plantes al voltant d’un pati interior, va ser decorada amb profusió, amb murals i vitralls del nebot del propietari, Joaquim Mir i Trinxet; decoració interior de Gaspar Homar i escultures de Eusebi Arnau i Josep Llimona. L’any 39, aquesta mansió particular, construïda a un espai on avui  es fa difícil imaginar res similar, el primer ajuntament franquista hi va instal•lar una escola per a noies. Tres dècades després desapareix del mapa, amb la ferma oposició de la intel•lectualitat barcelonina, que proposava com a ús alternatiu allotjar-hi el museu del modernisme. L’edifici de Núñez y Navarro que hi ha en el seu lloc és obra de Joan Margarit, pare del poeta.
(Còrsega, 268. Amb Balmes)

Sala Mercè
A La Rambla, pujant a mà dreta, poc per sobre de l’antic Sepu, on ara hi ha una botiga Nike, Gaudí va construir i decorar una sala de cinema pionera a Barcelona per encàrrec del pintor Lluís Graner. Després d’un viatge als Estats Units, Graner va quedar meravellat amb la màgia del cinematògraf i la projecció i va voler fer un espai comparable a un parc d’atraccions, amb una taquilla falsa on rebia al visitant un dimoni blau autòmat que deia a la gent “Mortals que rieu de mi, tots vindreu a mi”. Era una sala subterrània, una cova propera a l’esoterisme. Probablement amb aquesta intenció Graner va pensar en Gaudí, el místic. Un cop va desaparèixer la Mercè hi va haver el Cinema Atlántico i actualment hi ha obert un passatge comercial que porta directament a la Plaça de la Vila de Madrid. Segueix sent un lloc estrany.
(Rambla dels Estudis, 122)

Gran Salón Cine Doré
Al número 4 de la Rambla de Catalunya, a tocar de l’antic Hotel Colón, on avui hi ha la sala City Hall, va obrir el 25 de desembre de 1908 el Gran Salón Doré. El 1910 els escenògrafs Moragas i Alarma restauren la façana amb estil “modernista”. Una altra reforma l’any 12 completarà aquesta nova imatge exterior de l’edifici, amb garlandes i escultures a la part superior.
(Rambla de Catalunya, 4)

La Casa Llorach
A la parta alta de la ciutat, al carrer Muntaner per sobre de Travessera de Gràcia, hi havia una altra mansió de Puig i Cadafalch, que va ser enderrocada els anys trenta. Encarregada per Concepció Dolsa, vídua de Llorach, fou construïda entre 1903 i 1904. Amb sostres inclinats i un jardí que donava al carrer, era un edifici d’inspiració alpina.
(Muntaner, 265)

A %d blogueros les gusta esto: