Sant Andreu per pixapins

(publicat al suplement Què Fem? de La Vanguardia.
22 de febrer
)

El 20 d’abril de 1897 la Reina regent Maria Cristina signa el Decret d’Agregació pel qual passen a formar part de Barcelona les viles de Sant Gervasi de Cassoles, Les Corts, Sant Martí de Provençals i Sant Andreu del Palomar. No a tot arreu s’accepta la unificació de bon grat i és a Sant Andreu on es crea ben aviat la Junta Desagregacionista contrària al Decret i on d’una forma més clara es fa palès un moviment contra el centralisme del cap i casal. Tot i la derrota davant el poder administratiu, aquest barri manté d’ençà una identitat vilatana més o menys combativa, ben pròpia i diferenciada de la Barcelona que un dia la va absorbir. Sia per això que ja hem dit, pel fet d’estar gairebé al límit de la ciutat a tocar de Sant Adrià del Besós, pel seu teixit urbà o pel seu caràcter eminentment obrer i lluitador, el cas és que pocs barris es conserven com Sant Andreu, tant d’esquenes a la resta de la ciutat.

Per això mateix té un curiós sentit dedicar un reportatge sencer a aquest antic municipi. Perquè els diumengers i els pixapins de la Barcelona antiga, que els fa por creuar la Meridiana i que amb prou feines associen Sant Andreu a La Maquinista o l’antiga telenovel·la de tv3, s’animin a agafar la renfe fins una de les dues parades que té la vila i voltin pels seus carrers. Del Nus de la Trinitat al Parc de la Pegaso i de les vies del tren a la freda Meridiana, entre casetes baixes i una antiga fàbrica tèxtil reconvertida per l’ajuntament en centre d’art contemporani, heus aquí algunes propostes per passar un cap de setmana de diumenger a Sant Andreu. 
Leer más de esta entrada

Quatre dècades i dos-cents gèneres. Minusa Club

Minusa_BCN_370(publicat al suplement Què Fem? de La Vanguardia. 1 de febrer)

Com qui no vol la cosa i tocats ja per una dotzena de copes de cava, vam arribar la nit de cap d’any a un local al carrer València on s’aplegava, entre d’altres, un grup nombrós de rockers, entre tupés, camises de jugar a bitlles i espectaculars vestits de pin-up. A l’entrada una parella giravoltava a ritme d’alguna cosa similar a Dick Dale. Al fons, al llarg d’una nit que es va fer curta, van punxar tres dj que ja havien passat anteriorment per la sala: Chino Crazylegs, Augie Burr i Oscar Guindilla, del duo Boopin’ the Blues, que també punxa de tant en tant a Sidecar. Del Minusa,  ampli, còmode i decorat amb elegància barroca, ja ens n’havien parlat anteriorment. Pels concerts dels Orbison Brothers, projecte paral·lel de dos membres de Tarantula, o per festes com les de cap d’any. Festes on mana el rock clàssic, la música dels cinquanta i el tatuatge. Les celebren un cop al més amb el nom de Sinners’ inn. Ara preparen també una festa redneck, amb banda hillbilly de violí, guitarra, banjo i barrets del sud.

Però la Carmen no es vol encasellar. No vol fer del Minusa un bar exclusivament de rockers. La Carmen és la regent del local i el va muntar fa sis anys amb tota la música que duia a la motxilla, una muntanya de gèneres, èpoques i bandes, on predominava l’electrònica. Amb el pas de les setmanes es va adonar que tal i com havia decorat el lloc, amb els horaris que abastava i l’espai del que disposava, potser calia evolucionar cap a altres sons més propis d’un bar musical. I com que la Carmen és una persona de gust eclèctic no li va costar gens ni mica.

Avui les nits del Minusa, a banda d’alguna sessió més convencionals de pop indie, cobreixen quatre dècades de música des dels cinquanta, amb l’exotica o el swing, fins els vuitanta, amb festes post-punk o -llarga vida a Ryan Paris- sessions d’Italo disco. La Carmen confessa amb un cert to de culpa, com qui passa drogues o sacrifica gallines. “M’agrada molt l’Italo disco”. I evidentment no és ni molt menys la única a Barcelona, però això fet i fet és secundari. Les nits que pot esdevé dj Mina i llavors explota la seva discoteca. Ens parla també de misterioses festes steampunk on els aficionats al cosplay i a la disfressa demostren el seu virtuosisme teixint i construint ginys retrofuturistes. Leer más de esta entrada

Cuando el agresor acusa de agresión

(artículo publicado en Diagonal el 22 de enero de 2013)


Cuatro mossos denunciados por brutalidad acusan de agresiones a la persona que los denunció
Tras aquél simbólico “que se jodan” que se escuchó en el Congreso el pasado 13 de julio, la gente salió por enésima vez a la calle ahogada por la crisis y harta de políticas, cuando menos, inanes. En Barcelona, Sergi García, técnico audiovisual en paro, lanzó dos huevos contra la sede del PP y visiblemente emocionado, según varios testigos, insultó a los policías que guardaban el lugar y les exhortó a que cambiaran de bando. Tres horas más tarde, a varias calles de allí, García se disponía a coger el metro para volver a casa cuando, según su relato, un grupo de mossos le asaltó y le propinó una paliza. Le llevaron a comisaría entre insultos y allí le retuvieron casi dos días, sin poder hablar con nadie, sin poder contarle a su familia dónde estaba ni lo que había sucedido. Nada más salir denunció a los agentes que le habían maltratado y humillado.

Medio año después Sergi está acusado de romper el espejo retrovisor de una furgoneta policial, de lanzar un bote de pintura contra la sede del PP, de resistencia a la autoridad, de amenazar de muerte a los mossos y, por supuesto, de mentir. Quizá siguiendo la máxima de que la mejor defensa es un buen ataque, la policía presentó una denuncia contra Sergi que el juzgado de instrucción hizo prosperar. El mismo juez sobreseyó su denuncia por agresiones.

El factor testigos
Hoy Sergi ha interpuesto dos recursos a la Audiencia Provincial contra el sobreseimiento de su propia denuncia y contra la sentencia que le imputaba toda aquella sarta de delitos. En su favor un cúmulo de testigos que niegan que fuera él el que lanzara la pintura ni el que rompiera el retrovisor del vehículo. De hecho, el recurso afirma que uno de estos testigos “pudo ver que el espejo del furgón policial fue roto por el golpe de un agente”. En su favor también el hecho de que fuera detenido cuando ya habían pasado tres horas de los hechos y a varios centenares de metros de la manifestación, y no en el mismo momento de las supuestas agresiones.

Respecto a la falta de pruebas para incriminar a los agentes, el recurso cita un informe médico que enumera las heridas y contusiones de Sergi y que según las declaraciones de los mossos se produjeron al introducirlo en el furgón policial. Ello aparte de las consecuencias psicológicas de la experiencia, por las que aún hoy recibe tratamiento. Según el recurso, en realidad “todos los hechos acreditadamente falsos que se pretenden imputar en el atestado policial no pueden sino tener un sentido: encubrir una actuación policial desviada”.

La policía y el efecto Streisand

El caso de Sergi García consiguió una notable efervescencia en la red gracias a un vídeo que grabó con la ayuda de la plataforma Rereguarda en Moviment poco después de los hechos y en el que, al borde del llanto, explicaba con pelos y señales su experiencia desde que lanzó los huevos hasta que salió de comisaría. En el vídeo aparece el rostro descubierto del caporal al que Sergi acusaba de agresiones, en unas imágenes tomadas el mismo día 13. Aunque ya había corrido por distintas webs y redes sociales, los mossos denunciaron a estos sitios para que desapareciera, y así ocurrió durante unos días… Hasta que se dieron en las narices con el efecto Streisand. Tal y como le sucedió a la actriz neoyorquina cuando denunció a un fotógrafo que colgó una imagen de su mansión, el intento de ocultación del vídeo fue contraproducente puesto que lo único que consiguieron fue una mayor publicidad del caso y una mayor difusión del documento. Hoy el vídeo aún puede verse.

Artèries de barri

(versió d’una article publicat al suplement Què Fem? de La Vanguardia. 16 de novembre)

Això de les artèries o les venes és una metàfora que frega el tòpic però que ens ve al pèl pel tema d’aquest reportatge, per parlar de carrers que condueixen l’oci i la vida dels barris millor que la resta, com la sang d’un individu qualsevol. Un no entén ben bé perquè però el sarau a les ciutats sempre s’acaba aglutinant en zones més o menys compactes, en contra de la norma que el sentit comú atribueix al lliure mercat i que fa pensar que si s’ha de muntar un negoci millor fer-ho lluny de la competència. En el cas dels bars està vist que és al contrari, que la festa crida la festa i que posats a adquirir un traspàs millor fer-ho al carrer Ferran que a la Creu de Pedralbes. Al diccionari català-cursi cursi-català això surt com a “sinèrgies”.

Parlem de carrers que ves a saber per què esdevenen centre cívic i comercial d’un barri i que serveixen de referent a la gent de fora quan pensa en sortir per la zona. Dreceres mentals i, fins a cert punt, símbol de l’oci d’un lloc. La seva gràcia és que un cop hi ets no cal buscar-ne d’altres per passar una tard o una nit de dissabte, perquè aglutinen tot el que el cos demana i perquè al borratxo només li cal caminar dues portes enllà per trobar la següent barra, quan a partir de certa hora la cosa es posa difícil. Evoquen a Barcelona la festa de viles més petites, on la nit comença i acaba a un sol carrer, on ningú té dubtes d’on s’acabarà trobant amb els amics, sense whatsapp ni cita prèvia.

Desconeixem les raons per les que això passa. En alguns casos vindrà de lluny i els annals del barri parlaran ja de la vida a la via segles enrere, gràcies a una particular distribució urbana; en altres casos, l’Ajuntament afavorirà o obstaculitzarà el que passi amb plans i llicències; en altres, no es podrà si no atribuir a una certa generació espontània vinculada al lliure mercat. Tant és. Són allà i la gent s’hi aplega. Fa uns anys eren morts i d’aquí a un temps potser només hi queden teranyines, però de moment hi passa la sang. Fixem-nos en els més cèntrics.

Blai al Poble-sec
Ser peatonal a un barri obrer entre Montjuic i el Paral·lel dona molts punts per consolidar-se com a referent, no només del veïnat del Poble-sec, sinó de qualsevol barcelonina o barceloní de cap de setmana. Malgrat molts dels bars i comerços que avui omplen les seves voreres són ben recents, aquest doble carrer que ara es diu Blai, ara es diu Blesa sembla que porta dècades sent la rambla de la contrada. Amb un posat oblic, comença a la muntanya i cau torçat al Paral·lel, la gran avinguda, que el mira amb un pèl d’enveja, quan tots sabem que sense ella Blai no seria res.

Entre balls agafats llatins, converses en àrab i  Manolo Da Costa imitant a Machín va passant el cap de setmana i el vermut de migdia i la tapa nocturna són un continu a les terrasses de Blai, que ocupen tot el seu ample i campen a plaer perquè no hi passen els cotxes.

Gran Bodega Saltó
Els Accidents polipoètics en glossen les gestes, allunyats com estan de la poesia intimista i propers com són al recital de bar. La Bodega Saltó fa molt per ells, a mig camí del poema i el txa-txa-txa, amb els braços oberts a la moguda cultural que entra necessàriament filtrada per les enormes bótes de vi a la porta. La Saltó la reobren el 2002 la Lídia i El Tigre, amb ganes de festa, i converteixen una bodega de tota la vida en una bodega de tota la vida i alguna cosa més. Encarreguen a l’artista Steven Forster que decori el local i tot respectant el vell el deixa nou a força de color, titelles i tigres de mentida. Avui, com que segueixen servint vermut d’aixeta i aperitius freds i muntadets de pernil d’aglà que estan més bons que sis quilos de llamàntol,  hi van els avis del barri, i alguns que han mort en aquests deus anys se’ls recorda amb fotos a les parets. Per allò de l’esperit lúdico-cultural, uns versos escrits a la barra conviuen amb música de Boney M, o amb la música dels setanta que li surt dels nassos punxar els divendres al Tigre. Allò que atrau també als nous habitants del barri i a gent com el Pepe, lector de El Víbora de tota la vida.
La Saltó és el nou local més vell de Blai, tot i que no està a Blai sino a Blesa, que fa de pròleg de l’altre carrer, i deixa clar amb autoritat com conviuen el nou bar de Barcelona amb la vida de barri i la festa major.
Blesa 36. De dill. a dj. de 19 a 2, dv. i dss de 19 a 3, i dg de 12 a 24. http://bodegasalto.net.

Leer más de esta entrada

Barcelona centrífuga

(publicat al suplement Què Fem? de La Vanguardia. 24 d’agost)
(foto dels antiearis del Carmel de Miquel i Ana)

La vida a Barcelona, a qualsevol ciutat, seria insuportable si haguéssim de fer cap de setmana rere cap de setmana la rutina del turista. Imaginin-s’ho: tots els dissabtes fets uns Sísifs, obligats a recórrer la ciutat interminablement de dalt a baix: de la Barceloneta al Born, del Born a Ciutat Vella, de les Rambles al Passeig de Gràcia, de la Vila de Gràcia al Parc Güell i sant tornem-hi cap al mar. Quan toca anar a fer canyes o a dinar fora el diumenge, absorbits per la força centrípeta d’aquest eix central i amb clucales als ulls com cavalls de càrrega, sovint la gent dels barris som injustos amb el que tenim a prop.
Per la gent dels barris és temptador pensar que per “sortir” cal anar lluny, agafar el metro i baixar al centre; potser perquè l’efecte de festa és més gran, com quan una o dues generacions enrere vestir-se de diumenge tenia sentit. Potser és que així revivim la sensació de “baixar a ciutat” de la gent de poble i juguem a mantenir antigues formes de vida, pseudo-rurals, des del nostre pis d’urbanita perifèric. Per altra banda, si hem quedat per dinar amb algun cosí que no viu a prop nostre, s’acostuma a imposar el terreny neutral, el mig camí, la força cap a dins. Simple qüestió de distàncies i d’equanimitat. El problema aquí és que moltes vegades la gent d’Hostafrancs no té ni idea del que passa a Vilapicina i els de Vilapicina no han posat mai el peu a Hostafrancs.
Però si bé és cert que hi ha bones raons, físiques, geogràfiques, per buscar l’oci al centre, n’hi ha d’altres que ben mirat potser no tenen fonament. Des de quan són pitjors els restaurants als barris? No hi ha lloc on prendre un còctel fora del Passeig Sant Joan o més enllà de Plaça Espanya? Si anem amb tant delit a Gràcia o al Raval potser també és per allò de l’oferta i la demanda, perquè pensem que amb tants locals i tanta gent, per probabilitat i amb els ulls tancats, trobarem abans que al nostre barri una vetllada agradable. El problema de la probabilitat és que a vegades el dau cau de la cara que no toca i acabem tornant a casa pensant que potser ens podríem haver quedat al bar de sota de casa.
En qualsevol cas, Barcelona no cap ni a les guies, ni als plans d’actuació de l’Ajuntament ni als suplements de cap de setmana, i sigui per la raó que sigui, tothom s’acaba rebel·lant un dia o altre contra la força centrípeta de la ciutat. Fins i tot la gent que viu al mig de tot plegat. Sempre hi ha una estranya força que fa que explorem llocs desconeguts, que baixem a parades de metro ignotes o que senzillament tombem la cantonada i ens fiquem al primer local que trobem. Llavors ens tornem més barcelonins.
A continuació us proposem, si no els coneixeu ja, alguns d’aquests llocs amb força centrífuga, sovint amb caràcter d’institució al seu barri i, en qualsevol cas, mereixedors d’esment.

A Torre Baró

Amb un nom noble, procedent d’una torre del segle XVI que es va enderrocar el 1714, s’aixeca un dels barris més septentrionals de Barcelona, a tocar de Montcada i Santa Coloma. Un barri autoconstruït i per tant obrer, aixecat a mitjans de segle passat per les treballadores i els treballadors procedents de la immigració a un dels extrems de la muntanya de Collserola. Això fa que encara avui sigui un barri perfecte per passar un diumenge al matí, tot passejant a la recerca de l’actual Castell, que no és res més que un hotel a mig construir a la banda del turó que mira al mar. El que havia de ser l’edifici central d’una zona residencial previsiblement luxosa ha esdevingut avui un recinte fantasma, salvatge, i per tant a l’abast de qualsevol que s’hi acosti. Pendent encara d’una reforma que potser no arriba mai, el turó on descansa avui el Castell ens ofereix una vista que les víctimes del centre potser encara no han gaudit.
L’arribada més o menys recent de les línies 3 i 11 del metro no només han unit una mica més la gent del barri a la resta de la ciutat; també ha posat a l’abast de la resta una zona abans remota.

El Cordero
A pocs metres del castell, hi ha una altra mansió amagada entre pins, aquesta sí ben activa perquè allotja un restaurant per banquets, festes i dinars nombrosos. La trobem plena com un ou, els dies de festa, de famílies celebrant qualsevol cosa; menjant calçots en època de calçotades, o peix i carn a la brasa en qualsevol altra ocasió. Un lloc molt de diumenge, que un dia va deixar enrere les estovalles a quadres vermells i blancs per prendre una sofisticació en les formes que potser als clients no els cal. Ara fins i tot ofereixen carta de còctels, terrasses senyorials amb noms diversos i una carpa discoteca oberta pels valents. El lloc també es fa dir El Mirador de Barcelona però l’esperit del restaurant, la veritable raó per pujar, està en el seu altre nom: El Cordero. Riudecanyes, 5. Tel. 93 353 34 19. <M> L3 Trinitat Nova
Leer más de esta entrada

Una vida más allá del Imserso y la petanca

(versión de un artículo publicado en Diagonal el 4 de julio de 2012.
Foto: Robert Bonet)

Los Iaioflautas se han convertido en uno de los grupos salidos del 15-M con mayor visibilidad
“¿Dónde están los jóvenes?”, se preguntaban hace meses. Con algo de abuelos Cebolleta de la lucha política, aunque poco nostálgicos porque seguían al pie del cañón, un grupo de veteranos militantes observaban la decadente espiral político-económica en la que estaba sumida el país y se preguntaban, quizá abusando del tópico del joven pasota, dónde estaba toda aquella gente que de algún modo tenía que hacer reventar las costuras del sistema. Entonces –discúlpese la mitificación- explotó el 15-M. Y tal y como nos cuenta Felipe Aranguren, portavoz de los Iaioflautas barceloneses, aquél grupo de veteranos arqueó las cejas, abrió mucho los ojos y se sintió deudor del nuevo movimiento en las plazas.

Aquel grupo de catorce personas, en su mayoría procedentes de Comisiones Obreras y del movimiento comunista, entendieron que había que subirse al carro y esta vez se preguntaron por qué no hacer un movimiento dentro de aquel movimiento en red. La idea era dar un toque de atención a la gente mayor, a todos aquellos que quizá no se veían en la tesitura de encender la máquina pero que una vez en marcha sabían que ellos también eran sujetos del cambio social. “Hay una vida más allá del Imserso y la petanca”, argumenta Aranguren, y por eso crearon los Iaioflautas, para romper también con la inactividad política de la gente jubilada. Y hoy le dan las gracias a Esperanza Aguirre, que se salió un día más por peteneras y soltó aquello de que el 15M no era más que un grupo de perroflautas. De la brillante ocurrencia adoptaron ellos con sorna el nombre y, de paso, le dieron al asunto una pátina de cachondeo.

Desde octubre del año pasado el grupo de Iaioflautas de Barcelona ha logrado aglutinar a un centenar de personas que acuden con regularidad a las acciones y las asambleas. Por ello, según su portavoz, no se definen ideológicamente de forma explícita. Renuncian, más por pasiva que por activa, un poco por dejación, a un posicionamiento ideológico fuerte, en el sentido de que no consideran que sea su misión como Iaioflautas el defender un proyecto determinado a largo plazo. Pueblan sus filas gente de tradición comunista, anarquista o de perfil tirando a socialdemócrata; gente mayor hasta las narices, “con un germen anti-banca”, que aunque renuncien en sus asambleas y acciones a la ideología no renuncian en absoluto al análisis crítico. “Sin salir del sistema, porque no queremos asustar”. Leer más de esta entrada

El palau secret del Paral·lel

(desglossament del reportatge Abracadabra publicat
al suplement Què Fem? de La Vanguardia. 24 de febrer)
(Foto: Jordi Play)

Miquel Aneas guarda a El Capricho una de les millors col·leccions d’objectes màgics del país

Cal enviar un correu; posar-nos en contacte directament amb ell, guardià de la clau, perquè el Miquel Aneas accedeixi a deixar-nos entrar al seu tresor del Paral·lel. Un espai fora del temps, on els ulls dels millors mags de la història ens vigilen des de cartells antics i retrats signats. Al fons una taula per la cartomàgia, sota prestatges plens de ginys sinistres; amagat darrera una porta un petit teatre dins una sala que sembla impossible que el pugui allotjar. I darrera nostra la presència del Miquel que ens explica el perquè de tot plegat.

Tot el que veiem en realitat no fa més de vuit anys que està com ho veiem ara. Abans, tota la seva col·lecció s’amagava a calaixos que acumulaven pols a casa seva. Un bon dia va decidir fer-ho lluir i va voler-ho fer al lloc amagat del Paral·lel on va néixer fa tants anys. Aquest il·lusionista aficionat, però amb alts coneixements dels arcans màgics a l’abast de pocs, obre la porta a qui li demana  sota promesa estricta de no comunicar el lloc exacte del seu palau secret. No ens hem atrevit a trair-la.

De la col·lecció de quatre mil cinc-centes peces destaquen les 94 capses de màgia, de les quals vint-i-cinc són anteriors a 1950. N’hi ha cinc de mitjans del XIX: meravelles a l’abast de tothom de l’època de Robert-Houdin. Ens mostra també un armari ple de baralles de cartes, en total mil dues-centes, tot i reconèixer que altres col·leccionistes n’acumulen més. D’un prestatge treu finalment un volum inquietant, datat l’any 1733. És una primera edició del primer manual de màgia editat en castellà: Engaños a ojos vista de Pablo Minguet y Trol, que va tenir la precaució de no parlar de màgia al títol, no fos cas que la Inquisició hi posés pegues.

Quan ens n’adonem, el Miquel i el seu amic Manel, membres tots dos de l’associació Mags Màgics, ens han assegut a taula i comencen a moure cartes, a desafiar les lleis de la natura i la percepció. Sortim del palau ves a saber quan. Potser han passat dues hores, potser sis anys.

El Capricho. Per visitar-lo cal enviar un correu electrònic a maneas@elcapricho.org

Alguns grans mags de la història

Jean Eugène Robert-Houdin (1805-1871)
Considerat el pare de la màgia moderna, gairebé tothom li reconeix haver estat el primer en portar el seu art als escenaris i popularitzar la figura del mag vestit amb roba formal com el públic, lluny d’artificis estètics.

Fructuós Canonge i Francesch (1824-1890)
Anomenat el Merlí Espanyol va arribar a actuar al Gran Teatre del Liceu i, en una alatra ocasió, davant la reina Isabel II. Va fer gires arreu del món i va esdevenir mundialment famós i aclamat a Barcelona.

Dai Vernon (1894- 1992)
És conegut pels mags com El professor per haver millorat nombrosos jocs clàssics i per haver-ne creat d’altres reproduïts a l’actualitat per gairebé tothom

Arturo de Ascanio (1929-1997)
És considerat el pare de la cartomàgia espanyola, una de les disciplines màgiques en les que destaca mundialment el país. Molts mags d’arreu d’Espanya, alguns de tan important com Juan Tamariz, el consideren el seu mestre.

Wenceslau Ciuró (1895- 1978)
Aficionat a l’il·lusionisme des de ben petit, es va ordenar sacerdot amb 22 anys i començà llavors a exhibir públicament les seves arts màgiques. És l’autor d’un dels llibre de referència al nostre país: Prestidigitación al alcance de todos

A %d blogueros les gusta esto: