Abracadabra

(versió d’un article publicat al suplement Què Fem? de La Vanguardia. 24 de febrer)

La màgia torna als escenaris de Barcelona gràcies a espais com El Rei de la Màgia o La Seca – Espai Brossa. Prestidigitadors, mentalistes i experts de la física recreativa omplen la ciutat d’impossibles

L’1 de febrer de 1933 l’Apolo obre les seves portes al misteriós xinès Fu-Manchú. És el primer cop que aquest mag de fama mundial, també anomenat Doctor Dimoni, trepitja Barcelona i l’expectació a la ciutat per les seves arts és gran. Davant l’espant d’un públic ple d’ànimes impressionables, el prestidigitador executa La triple fuga o Del no-res… un goril·la, meravelles que provoquen l’ovació de la sala. Probablement ja hi era entre el públic un jove mag badaloní que atrapat pel sortilegi de Fu-Manchú decidirà convertir-se en xinès. Joan Forns esdevé Ling-Fú i més tard, després de la guerra, encantarà, ja com a Li-Chang, milers d’espectadors d’arreu d’Europa. Potser aquell dimecres també va anar a l’Apolo Josep Maria Ferrándiz que ràpidament va enllestir el seu número com a Chang-Fu i acompanyat de la seva dona Teresa inicià una fructuosa carrera màgica que es va completar el dia que van obrir plegats a la Plaça del Teatre la reputada botiga Magicus.

Va haver un cert boom de l’exotisme xinès. Però la fascinació oriental tan ben aprofitada a escena per molts mags catalans de l’època, amb túniques de colors i fums de misteris llunyans, ha estat només una de les màscares amb les que la nostra màgia ha esclatat al llarg dels darrers dos segles. Des que Jean Eugène Robert-Houdin -de qui heretà el nom el sensacional Houdini- dignifiqués l’il·lusionisme i el fes pujar dalt de l’escenari a mitjans del XIX, Barcelona l’ha aplaudit amb fervor, com ho ha fet amb gairebé totes les arts escèniques. Per això la sort dels mags, artistes d’escena encara que facin màgia de prop, ha anat de la mà de la de les sales de festes i els teatres. Avui, Barcelona és una ciutat amb centenars d’il·lusionistes amagats darrera de telons i portes falses, disposats a fer valer davant el públic els seus secrets, hereus d’una tradició secular a Catalunya. Avui, vuitanta anys després de que Fu-Manchú es mengés el Paral·lel, trobem a la nostra ciutat escoles de màgia a cada cantonada, associacions d’il·lusionisme totalment actives, botigues consolidades i amb renom i, sobre tot, un bon circuit d’espais on deixar-se meravellar per aquests misteriosos venedors de fum. Heus aquí una petita guia amb alguns d’aquests llocs.

El Rei de la Màgia
Abans d’adquirir la botiga del carrer Princesa, Josep M. Martínez i Rosa M. Llop portaven des de 1977 fent espectacles arreu amb La capsa màgica, la seva pròpia companyia, amb la que havien arribat a dirigir el mític Li-Chang dalt de l’escenari. Fa nou anys i davant la manca de sales on poder desenvolupar les seves arts, Martínez i Llop decideixen ampliar El Rei de la Màgia i obren a pocs metres de la botiga, al carrer de l’Oli, una petita sala que recorden amb nostàlgia. Però el lloc se’ls feia petit. Tot just fa un any fan un salt endavant i adquireixen al carrer Jonqueres un enorme espai dedicat íntegrament a la màgia, que combina museu i dos escenaris i que ha deixat bocabadats els mags d’arreu del món que hi han estat. Senzillament no existeixen massa espais com aquest.
El passat divendres 10, el campió mundial Marc Oberon va fer un espectacle que combinava màgia, mentalisme i grans il·lusions. Va ser una visita llampec però demostra que El Rei de la Màgia s’ha compromès a portar amb regularitat alguns dels referents mundials de l’il·lusionisme a Barcelona. Aquest mes, de dissabte a diumenge, podrem veure  a més l’espectacle de La capsa màgica a l’escenari gran i un show de màgia de prop al bar, amb en Gerard Roca.
C/ Jonqueres 15. http://www.elreydelamagia.com

Leer más de esta entrada

Anuncios

La Rotonda en perill

(desglossament del reportatge Modernismes a l’ombra
publicat al suplement Què Fem? de La Vanguardia. 20 de gener)
(Foto: Nicola Lucchi)

Tibidabo (4)Hi ha un altre modernisme fora del perímetre de l’Eixample: el de les grans mansions camí del Tibidabo, construïdes a principis del segle XX a la conquesta dels turons. Al voltant de la luxosa Avinguda Tibidabo sorgeix una nova urbanització que comença on avui hi ha la plaça Kennedy i un dels edificis modernistes més significatius d’aquella ciutat-jardí. La famosa Rotonda, seu del’hotel Metropolitan durant molts anys, hospital en decadència més tard, avui està en perill, tal i com denuncien veïns, experts i la plataforma en defensa de l’edifici. Segons el col·lectiu en defensa de la Rotonda, els propietaris actuals de la finca, Núñez y Navarro, estan permetent que es degradi per facilitar una reforma que serveix només als interessos econòmics del grup sense tenir en compte l’essència de l’edifici. Així, el Pla Urbanístic Especial aprovat per l’Ajuntament obre la porta a que s’alteri de tal manera que deixarà de ser l’edifici que és, malgrat se’n conservi la façana en un exercici de maquillatge inútil.

Construïda per Adolf Ruiz Casamitjana i ampliada pel reconegudíssim Sagnier, es va posar de moda gràcies a un article de Dalí a la revista Minotaure, on afirmava que l’Art Nouveau era fonamentalment Gaudí, el metro de París i La Rotonda. Fins els anys 60 va ser un hotel ple de celebritats, moment en que va començar la seva decadència fins el moment actual.

El col·lectiu en defensa de l’edifici, amb un perfil que s’allunya dels moviments veïnals d’arrel obrera, amb membres destacats de l’aristocràcia i la vella burgesia barcelonina, vol evitar la intervenció de l’interès privat i reclamen a l’Ajuntament que s’aturi la reforma, de la mateixa manera que es va aturar la de la Casa Golferichs, a finals dels 70. En aquest cas, els propietaris també eren Núñez y Navarro.

(Més informació)

 Converses sobre el modernisme

Carles Enrich, arquitecte i professor de la URV
Creus que es cuida el modernisme a Barcelona?
Penso que el modernisme es ven des de l’ajuntament com a imatge de ciutat, sobretot de cara al turisme. A mi m’interessen molt més els interiors dels edificis modernistes i les solucions estructurals que no pas els elements ornamentals. És una pena que uns edificis molt ben construïts en el seu moment es mutilin incorporant un nou ús, quan hauria de ser feina dels arquitectes adaptar el nou ús a les estructures existents, feina dels promotors entendre-ho i feina de l’ajuntament preservar aquest patrimoni. Com a exemple, tenim el cas dels bancs-fanals del Passeig de Gracia. Aquests 32 bancs tenien un sentit el 1906 no tant com a objecte sinó per la seva funció. Ara, en aquests bancs no hi seu ningú perquè han quedat aïllats enmig d’entrades de pàrking, motos aparcades, parades d’autobús, etc.

Mireia Freixa, catedràtica d’Història de l’Art de la UB
Què pot passar amb la Rotonda?
El propietari de qualsevol edifici està obligat a preservar el patrimoni per llei, la integritat de l’edifici, i ara el que s’està fent és deixar que es degradi. Està passant el pitjor que pot passar. Amb l’excusa de la crisi ens estem empassant coses que no ens hauríem empassat mai.
Creus que es cuida el modernisme a Barcelona?
Es cuida molt més del que es cuidava, i a més la ciutat té un orgull del que és. I s’ha de dir que la Ruta del Modernisme, la campanya de l’Institut Municipal de Paisatge Urbà, han servit moltíssim per sensibilitzar i dignificar el modernisme. Estem parlant d’un patrimoni tan extens que només es pot preservar quan els propietaris tinguin consciència del que tenen.

Antoni Ramon, professor d’Història de l’Arquitectura de la UPC
Què en penses de la reforma de la Rotonda?
Que a l’arquitectura s’hi pot intervenir és cert, però una cosa és intervenir i l’altra és mutilar. Em fa l’efecte que amb la Rotonda la intervenció està fora de mesura. Sovint el motor econòmic ha prevalgut per damunt del patrimoni arquitectònic.
El món dona voltes i voltes. A les golfes de la Casa Milà hi havia uns apartaments moderns, dels anys seixanta, molt interessants, de l’arquitecte Barba Corsini, que ara ens hem carregat pe completar el projecte museogràfic de la Pedrera. En aquest cas, la valoració del modernisme i la rendibilitat econòmica han destruït allò que a la vegada s’havia carregat l’arquitectura de Gaudí. Potser va ser una animalada carregar-se els anys seixanta aquells interiors, però una vegada fet, aquells apartaments tenen un valor.

Els fantasmes de la Barcelona modernista

(desglossament del reportatge Modernismes a l’ombra
publicat al suplement Què Fem? de La Vanguardia. 20 de gener)
(Foto: Casa Trinxet)

Avui el Modernisme és abans que res una etiqueta, un dels atributs fonamentals de la marca Barcelona, molt més una font de valor que un estil arquitectònic o una corrent artística. Com diu l’Antoni Ramon, professor d’Història de l’Arquitectura a la UPC, “ara hi ha una part de l’arquitectura modernista que s’ha revaloritzat i per tant la tenim més en compte. En això el mercat és molt important.”  Es preserva allò que té o pot tenir valor econòmic per la ciutat o pels agents privats. La conseqüència és que al llarg del segle XX i en la primera dècada del XXI hem perdut alguns edificis de finals del XIX que potser no hauríem d’haver perdut segons criteris no estrictament econòmics. En destaquem alguns que avui serien, sense dubte, motiu de visita i fascinació. Tal vegada puguem jugar, tot passejant, a recordar allò que ja no hi és, a imaginar fantasmes.

El Colon
Presidint la plaça Catalunya des de dalt, on avui hi ha l’edifici del Banc Espanyol de Crèdit, hi va haver un magnífic Hotel, projectat per Enric Sagnier i enderrocat l’any 1942 després d’haver servit de quarter general del PSUC durant la guerra. El Colon, però, va ser abans un cafè dissenyat per Francesc Rogent, amb espectaculars vidrieres que cobrien tant la façana de la plaça com la del Passeig de Gràcia. Amb un espai per més d’un miler de persones, de seguida va arrelar a com a vertadera institució barcelonina, esdevenint centre de reunió i tertúlia d’intel•lectuals i de la més o menys alta societat.
(Cantonada Plaça Catalunya / Passeig de Gràcia)

El Reial Club Marítim
L’octubre de 1912 comencen les obres de la seu del Club Marítim de Barcelona dirigides per Sagnier, en substitució del projecte d’Eduard Ferrés, que va guanyar el concurs en un primer moment però que va ser descartat per l’elevat cost que suposava pels socis. L’edifici era de planta octogonal i volia estar a mig camí, en paraules del mateix Sagnier, d’un casino, un vaixell i un far. Amb una terrassa balcó giratòria, una original cúpula i un pinacle al capdamunt que evocava la figura del far, servia de restaurant, sala de festes, biblioteca i gimnàs pel club selecte. La torre del telefèric va fer petita la seva glòria original i el creixement del port va ferir de mort aquest inusual edifici modernista que va acabar desapareixent l’any 1959.
(World Trade Center)

La Casa Trinxet
L’any 1967 la Barcelona porciolista enderroca la Casa Trinxet i Núñez y Navarro edifica al solar un bloc d’oficines.  Obra de Puig i Cadafalch, enllestida el 1904, va pertànyer a Avel•lí Trinxet. Amb estructura de domus romana, amb tres plantes al voltant d’un pati interior, va ser decorada amb profusió, amb murals i vitralls del nebot del propietari, Joaquim Mir i Trinxet; decoració interior de Gaspar Homar i escultures de Eusebi Arnau i Josep Llimona. L’any 39, aquesta mansió particular, construïda a un espai on avui  es fa difícil imaginar res similar, el primer ajuntament franquista hi va instal•lar una escola per a noies. Tres dècades després desapareix del mapa, amb la ferma oposició de la intel•lectualitat barcelonina, que proposava com a ús alternatiu allotjar-hi el museu del modernisme. L’edifici de Núñez y Navarro que hi ha en el seu lloc és obra de Joan Margarit, pare del poeta.
(Còrsega, 268. Amb Balmes)

Sala Mercè
A La Rambla, pujant a mà dreta, poc per sobre de l’antic Sepu, on ara hi ha una botiga Nike, Gaudí va construir i decorar una sala de cinema pionera a Barcelona per encàrrec del pintor Lluís Graner. Després d’un viatge als Estats Units, Graner va quedar meravellat amb la màgia del cinematògraf i la projecció i va voler fer un espai comparable a un parc d’atraccions, amb una taquilla falsa on rebia al visitant un dimoni blau autòmat que deia a la gent “Mortals que rieu de mi, tots vindreu a mi”. Era una sala subterrània, una cova propera a l’esoterisme. Probablement amb aquesta intenció Graner va pensar en Gaudí, el místic. Un cop va desaparèixer la Mercè hi va haver el Cinema Atlántico i actualment hi ha obert un passatge comercial que porta directament a la Plaça de la Vila de Madrid. Segueix sent un lloc estrany.
(Rambla dels Estudis, 122)

Gran Salón Cine Doré
Al número 4 de la Rambla de Catalunya, a tocar de l’antic Hotel Colón, on avui hi ha la sala City Hall, va obrir el 25 de desembre de 1908 el Gran Salón Doré. El 1910 els escenògrafs Moragas i Alarma restauren la façana amb estil “modernista”. Una altra reforma l’any 12 completarà aquesta nova imatge exterior de l’edifici, amb garlandes i escultures a la part superior.
(Rambla de Catalunya, 4)

La Casa Llorach
A la parta alta de la ciutat, al carrer Muntaner per sobre de Travessera de Gràcia, hi havia una altra mansió de Puig i Cadafalch, que va ser enderrocada els anys trenta. Encarregada per Concepció Dolsa, vídua de Llorach, fou construïda entre 1903 i 1904. Amb sostres inclinats i un jardí que donava al carrer, era un edifici d’inspiració alpina.
(Muntaner, 265)

Modernismes a l’ombra

(versió d’un article publicat al suplement Què Fem? de La Vanguardia. 20 de gener.
Foto de Mateo Malisani)

Umbracle de la Ciutadella, de Josep Fontseré i Mestre Una ruta alternativa a l’arquitectura barcelonina de finals del XIX i principis del XX

El barceloní surt al carrer, va a l’Eixample a fer un encàrrec o ha quedat prop de La Rambla, i se n’oblida, com és ben normal, d’aturar-se a mirar, amb la convicció de que badar és un privilegi reservat als milions de turistes que paguen per fer-ho. Només potser un matí de dissabte avorrit o si alguna institució munta una exposició recomanada arreu, ens parem a pensar en les raons de l’èxit mundial del modernisme barceloní i intentem gaudir d’allò que tenim a tocar, dues cantonades enllà. Si hem perdut la pràctica, a més, el més probable és que qualsevol visitant japonès tingui més idea sobre l’obra de Gaudí, de Domènech i Muntaner o de Puig i Cadafalch, que nosaltres mateixos, que portem dècades guanyant-nos aquí les garrofes i malvivint sense saber massa res, més enllà de que dalt de tot de Gràcia hi ha un parc que es diu Güell i que prop del Michael Collins, el pub irlandès, hi ha un monument en construcció consagrat a la Sagrada Família. Com que això no pot ser de cap de les maneres i cal dominar la ciutat abans que ella ens domini a nosaltres, proposem avui una passejada pel modernisme barceloní de segona lectura, per la ruta a l’ombra dels monuments estel•lars.

Els origens d’una ciutat

Escoltem Mireia Freixa, catedràtica d’Història de l’Art de la UB, que ens explica perquè Barcelona és plena d’edificis d’aquests que avui anomenem modernistes, construïts a finals del XIX i començaments del XX. En plena eufòria industrial i colonial, abans de la pèrdua de Cuba, la burgesia local va començar a invertir a marxes forçades en l’expansió urbana de la ciutat per adaptar-la als nous gustos i, sobre tot, a la nova capacitat de despesa. L’Eixample, una operació política, urbanística, i especulativa amb la que es pretenia convertir la nostra ciutat de províncies en la París del sud, va fer que els nous rics de la Barcelona industrial comencessin a invertir en immobles. Un canvi d’ordenança municipal l’any 1891 beneeix aquest desenvolupament, permet el creixement i liberalitza les normes urbanístiques. Apareix així tota una nova economia al voltant de la construcció que es tradueix en noves pràctiques a l’arquitectura i a les arts decoratives, amb noms com Rigal i Granells als vitralls, Escofet als paviments o Pujol i Bausis a la ceràmica. Al cap i a la fi, en un plegat d’estils que configuren  la ciutat de l’època. Sense l’Eixample, doncs, no es pot entendre això que avui anomenem -simplificant una mica- modernisme barceloní. Leer más de esta entrada

Ratas de casino. Un día en la casa del jugador

(publicado originalmente en el número 88 de Playboy. Diciembre de 2011)
(Fotos: Greg Grossmeier; Cabezadeturco)

La conclusión, quizá la menos obvia, es que son lugares acogedores para la mayoría de los que pasan allí días enteros. Tienen que serlo. Nadie gastaría media vida en un casino si además de saciar sus ansias de apuesta no se sintiera también en cierto modo a cubierto del terrible mundo exterior. Al fin y al cabo para eso sirve cualquier juego, para olvidar todo lo demás, el paro aberrante, que la deuda pública está a punto de llegar al colapso, que los bancos ya no conceden créditos y que el juego de azar más perverso de todos, el de la especulación bursátil, se nos ha ido definitivamente de las manos. Probablemente sin pensarlo, el legislador actuó para preservar esa exótica paz y decidió, mediante Real Decreto de 1977, que no se otorgarían licencias en municipios de más de trescientos mil habitantes. Tiempo después las concesionarias de algunos casinos, como el de Barcelona -entonces en Sant Pere de Ribas- o el de Zaragoza -entonces en Alfajarín-, no creyeron que dicha limitación fuera necesaria para garantizar el buen estado de ánimo de sus clientes y pidieron a los gobiernos autonómicos, que a la postre son los que detentan las competencias en esta materia, que les hicieran un huequecillo más grande algo más cerca de la civilización. Y lo lograron por razones que desconocemos, y de las afueras se acercaron al casco urbano y hoy tenemos casinos en pleno centro de ciudades tan necesitadas de azar como Barcelona o Bilbao.

Probablemente es esta la razón por la que la fauna que puebla las salas rompe hoy con el tópico de los viejos millonarios repulsivos acompañados por rubias recauchutadas que les dan suerte. Como en muchos estereotipos algo de verdad hay, porque siempre habrá ricos muy ricos que vayan a jugarse los cuartos al blackjack, pero la proximidad de las ruletas al pollo de a pie, a la parada de metro y al bar de tapas de la esquina, dibuja un nuevo paisaje. Y uno se da cuenta entonces de que está haciendo cola para entrar, como en una discoteca de barrio, y al pedirnos la empleada el DNI pensamos más en nuestras escapadas nocturnas con diecimuchos recién cumplidos que en aquel mundo de lujo y boato que nos vendió Hollywood. Este formalismo desvela las grietas en un mundo de libertad y ocio absoluto que el Estado ayuda a tapar: las personas con serios problemas de juego, los adictos, no entran. La legislación les llama autoprohibidos, puesto que son ellos o sus familiares los que piden entrar en el registro que les mantendrá fuera de la sala. En 2010 la lista en Catalunya ascendía a once mil personas; seis veces más que quince años atrás, lo cual no significa que haya ido en aumento la ludopatía sino afortunadamente su reconocimiento.

Es lunes. Pasamos las compuertas de control justo tras un treintañero chino que parece tener prisa por entrar. Y entra solo, decidido, no espera ningún tipo de sorpresa, de la misma forma que uno no las quiere cuando entra de noche al portal de su casa o a la oficina de buena mañana. Si no fuera tan acelerado se le olería el tedio entre el fajo de billetes de su cartera, que entran y salen monótonamente cuatro tardes a la semana. Lo perdemos de vista cuando desaparece escaleras abajo, directo a la sala grande. En la planta superior solo hay tragaperras, centenares de ellas, alineadas como lavadoras en un hipermercado, que compiten por distinguirse las unas de las otras ante el cliente con dibujitos y ruidos diversos. La clientela, sin embargo, no parece muy preocupada por si el jackpot lo dan cinco piratas en línea, cinco limones o la familia completa de El Rey León. Mujeres y hombres ojerosos que en su mayoría ya han pasado los sesenta se repanchingan como pueden en los taburetes, en disposición de enfrentarse durante jornadas completas al azar de las máquinas. De lejos, se les ve como a los grises oficinistas neoyorquinos perdidos en el mar de mesas de la compañía de seguros de El apartamento. También para perderse entre las tragaperras hace falta identificación al entrar, por cierto, lo cual fue caballo de batalla de los casinos que al discutir la norma con la Administración no entendían la diferencia entre este espacio y una sala de recreativos cualquiera o, demonios, un bar. Por si acaso, debió pensar el legislador, por si acaso. Leer más de esta entrada

Editorial Virus. Veinte años contagiando antagonismo

(versión de un artículo publicado en Diagonal el 8 de diciembre de 2011)

La pionera editorial Virus cumple su vigésimo aniversario rodeada de proyectos afines

Nada más entrar, el almacén. Subvirtiendo la distribución de una editorial comercial cualquiera, nada más entrar al local de Virus, en pleno barrio chino de Barcelona, uno se encuentra con las cajas, con centenares de ejemplares de libros en su interior. Más allá, las mesas, donde nos recibe una de las personas de este colectivo de seis para contarnos cómo se organizan, con qué criterios publican los títulos que publican, cómo lo han hecho para resistir veinte años de entorno ideológico hostil como editorial y distribuidora independiente, alternativa, antagonista.

Cuando Virus echó a andar en 1991 sencillamente se encontraron un campo yermo. Era gente vinculada a los centros sociales, a los ateneos populares, al movimiento libertario, que ya tenía experiencia en el ámbito de la edición y la distribución. Desde El Lokal montaban mesas en conciertos y eventos de todo tipo, y repartían fanzines, casetes, chapas, pegatinas, por toda la península. Publicaban contenidos desde revistas como La lletra A o la antimilitarista La puça i el general. Pero, de libro, poco. Cayeron en la cuenta de que había mucha cultura de artículo, gracias sobre todo a la cantidad y calidad de revistas, fanzines y panfletos en circulación, pero muy poca de libro, con lo que ello comportaba las más de las veces de poca profundización en el discurso. Hacía falta pues una iniciativa que facilitara el acceso a textos complicados de leer en nuestro país; había que potenciar en definitiva la lectura de un cierto tipo de libros que en aquel entonces, sencillamente, ni se editaban ni se distribuían.

Y empezaron a editar y a distribuir. Y poco a poco fueron contagiando a su entorno, con ensayos sobre ecologismo, feminismo, críticas a la escuela y a la cárcel, biografías de mujeres y hombres anarquistas olvidados por cualquier tipo de historiografía. Y la colección Memoria, que recupera las luchas de la Segunda República, la Guerra Civil y la posguerra, con la intención de combatir precisamente toda mitología, tanto de la izquierda como del mismo anarquismo, con libros que han sido muy críticos también con la historia oficial de la CNT. La biografía del guerrillero Sabaté, escrita por el historiador y militante Antonio Téllez fallecido en 2005, fue el primero de sus libros, que ahora recuperan y traducen al catalán para celebrar sus dos décadas de acción.   Leer más de esta entrada

En la OTAN, de entrada y hasta el fondo

(versión de un artículo publicado en Diagonal el 27 de octubre de 2011)
(foto de Emilio del Prado)

base militar de rotaEl Gobierno en funciones cede Rota a la Armada de Estados Unidos

A mes y medio de acabar mandato y un día después de disolver las Cortes, José Luis Rodríguez  Zapatero, el presidente del Gobierno que mayores desencuentros diplomáticos ha tenido con la Casa Blanca, aparecía ante las cámaras junto al secretario general de la OTAN y el secretario de Defensa estadounidense para anunciar el despliegue en territorio español del escudo antimisiles heredero del que ideó Bush. O lo que es lo mismo, anunciaba la colaboración directa con el programa militar con el que Estados Unidos enfoca el siglo XXI.

Este despliegue  se concreta, como afirmó en la rueda de prensa el ya presidente en funciones, en “un total de 4 buques estadounidenses dotados con el sistema Aegis que tendrán su base en Rota”. Dicho puerto gaditano pasa así a ser enclave esencial de la estrategia militar atlántica para las próximas décadas. Cuatro barcos americanos perfectamente operativos atracarán en aguas españolas y pondrán directamente a Rota en el mapa de futuros conflictos.
Leer más de esta entrada

A %d blogueros les gusta esto: