La Llei Òmnibus o el Dia de l’Orgull Liberal

Artur Mas, amb amics del Facebook al bar Zuric de Barcelona (foto Clàudia Trujillo).(publicat originalment al blog de l’Assemblea de Sant Andreu del Palomar)
(foto: Convergència i Unió)

Ningú no pot dir que un milió dos-cents mil vots no són bona font de legitimitat a l’hora d’emprendre reformes polítiques a Catalunya. Malgrat no haver arribat als 68 escons, Artur Mas se’n va al llit cada nit pensant en la seva millor vetllada al Majestic i recorda la victòria quan pensa en la contrareforma en marxa. Malgrat no tenir majoria absoluta, veure cada matí les cares de les diputades i diputats del PP de ben segur que el reconforta i el fa pensar en un país que s’adiu amb l’aparició exultant de la Mà Invisible del mercat, que sense dubte reactivarà l’economia pel seu màgic efecte desregulador.

L’Avantprojecte de llei de simplificació, d’agilitat i reestructuració administrativa i de promoció econòmica –o Llei Òmnibus, com s’acostuma a presentar en públic- és, set mesos després de la victòria electoral, el cop a la taula d’aquells que portaven anys clamant pel Dia de l’Orgull Liberal i per l’adveniment del thatcherisme a la Terra Catalana. Un paquet ràpid, elegant, i de fàcil muntatge, on, com el mateix títol de l’avantprojecte reconeix, es mesclen la reestructuració administrativa amb la promoció econòmica, entenent per aquesta fonamentalment l’eliminació de restriccions a l’activitat empresarial. Si aquesta norma l’hagués presentat un Govern que s’autodenominés d’esquerres hom podria creure que no hi havia més remei; amb l’historial discursiu recent de la direcció de CDC, cal interpretar-la com una sortida de l’armari ideològica. Una demostració de múscul liberal que a més es fa de cop i volta, amb molta pressa, molt d’acord amb l’esperit dels temps.

Leer más de esta entrada

Cuatro violentos, cuatro violencias

(foto: Albert Gea. Reuters)

Avui, molts liberals, quan s’encaren als esclats violents com el recent pillatge als suburbis de París, i pregunten als pocs partidaris de l’esquerra que encara desitgen una transformació social radical “¿No sou vosaltres qui heu fet això?, ¿És això el que voleu?”, els hauríem de respondre, com ho va fer Picasso: “No, sou vosaltres qui ho heu fet! Aquests són els veritables resultats de la vostra política!”
Slavoj Zizek. Violència

Por 15 pesetas, ordene de más a menos violentos los siguientes hechos:

a) Disparar una pelota de goma a un manifestante
b) Rociar con espray la gabardina de la diputada Tura
c) Gritar y obstaculizar el paso a la diputada Geli
d) Desahuciar a un parado estructural

A la vista de las reacciones a lo sucedido ayer a las puertas de la Ciutadella, diría que plantear el debate en estos términos, jugar con este acertijillo de tres al cuarto, es casi, casi, lo verdaderamente revolucionario.

Para algunos de nosotros es cada día más evidente que si existe una violencia subjetiva, que es incómoda, sucia y muy poco elegante, existe también otra, llámele objetiva, llámele sistémica, llámele económica, que si bien es menos pintoresca acaba teniendo peores consecuencias. Para la mayoría sin embargo, y ahí está el quid de la cuestión, esto de la violencia sistémica es una entelequia perroflautil, porque parece evidente que la violencia solo lo es cuando el agente de la misma se mancha las manos. Y un policía con la porra ensangrentada o un energúmeno lanzando botellines de agua es más de lo que puede soportar cualquier hijo de vecino mientras se come las lentejas ante el telediario. Ya pueden soltar más tarde que el Parlament prefiere cargarse el sistema sanitario catalán a plantarse ante los acreedores de la deuda pública, que el hijo de vecino desaprobará con contundencia, porque lo primero es lo primero, esas imágenes de escaramuzas callejeras tan poco elegantes cuando uno está mordiendo una morcilla. Luego ya si le da un ataque de colesterol y tiene que pagar asistencia privada, pues es un poco lo de menos.

Leer más de esta entrada

Cómo cambiar una plaza de sitio

(artículo publicado originalmente en Kolhosp)

Acampada Barcelona - Kolhosp.com
Foto (cc): Gerard Avila

Espontánea, se dice. Ésta fue una protesta espontánea, como si la espontaneidad fuese siempre sinónimo de pureza y lo contrario de maquiavelismo. Si bien las acampadas no fueron planeadas por ninguna organización o plataforma no podemos decir que salieran de la nada como setas. Al contrario: una movilización para el 15 de mayo, trabajada desde hacía varias semanas en internet, mediante twitter y facebook, por vaya usted a saber quién, con el nombre de Democracia Real Ya, se unía a lo que los sospechosos habituales, los movimientos sociales y las organizaciones políticas de izquierda de toda la vida, llevaban años reclamando. Y de ese melting pot sale una manifestación muy digna, más bonita que un San Luís, que motiva a algunas y algunos a seguir con la protesta acampados en la Puerta del Sol, luego también en la Plaza Catalunya.

Leer más de esta entrada

Residents o nacionals

(publicat originalment a La Mañana, el juny de 2009)

Tot i que podria fer-ho, no cal negar les fronteres ni posar en dubte que el Dret actuï efectivament com a eina de limitació de Poder per tal de defensar que els estrangers residents a Espanya han de poder votar. Cal trencar amb el criteri de nacionalitat com a requisit per l’adquisició dels drets polítics i començar a pensar només en termes de residència. Per què cal ser espanyol per poder decidir qui i com es legislarà a Espanya, quan tots –nadius i residents- en resultarem afectats?

Segons la Constitució espanyola, en consonància amb les normatives de la resta de països d’Europa occidental, només els espanyols tenen dret a votar, excepció feta de les eleccions municipals on n’hi ha prou amb ser estranger resident …sempre que el país d’origen permeti el vot als espanyols. Més enllà de l’arbitrarietat i la confortable irresponsabilitat que suposa deixar la pilota dels drets del nostre país a la teulada d’altres, la condició de reciprocitat és precisament això, una condició, que al capdavall desvirtua un dret que pels que el gaudeixen és incondicional.Galician immigrants, Québec, ca. 1911 / Immigrants galiciens, Québec, vers 1911

Però què passa amb les altres eleccions? És cert que per nacionalitzar-se i poder votar no cal ja ser fill de gallecs o haver nascut a Càceres; un estranger podria aconseguir la nacionalitat per residència acreditant que els darrers deu anys –cinc, si és llatinoamericà- ha viscut a Espanya. Malgrat tot, a aquest resident, que paga impostos i té uns deures amb la seva comunitat pel sol fet de viure-hi, no li hauria de caldre el tràmit de nacionalitzar-se per poder decidir qui el governarà. Amb el criteri de residència n’hi hauria d’haver prou i a poder ser sense massa anys acreditats: quan abans se senti integrat, millor. Algú podria preguntar quina diferència pràctica hi ha entre una cosa i l’altra, repetir-nos que en realitat ser espanyol no costa tant, que és només cosa d’anys. Però no és una qüestió de grau sinó de concepte.

En un context global d’identitats volubles és cada cop més absurd que aquells que tenen uns deures amb la societat no puguin gaudir dels drets polítics dels seus conciutadans si no passen l’obstacle de la nacionalitat. Al cap i a la fi, potser estan més interessats que els nascuts aquí en participar electoralment. Potser fins i tot fan baixar les tan temudes xifres d’abstenció i els dilluns postelectorals ningú s’hauria de lamentar. Com diu el professor Rafael de Asís, la nacionalitat no és una raó moral que justifiqui la diferenciació, ni negativa ni positiva.

(foto: Library and Archives/Bibliothèque et Archives Canada)

A %d blogueros les gusta esto: