Graf o el Salón del Cómic cuando era joven

Imagen(publicado originalmente en el blog de Dame la voz)

El pasado sábado 13 de abril coincidía con el Salón del Cómic de Barcelona un acontecimiento paralelo, que materializa en nuestra misma ciudad una forma distinta de entender los festivales de cómic. Graf, mini-Salón dedicado al cómic de autor e independiente, reunió a una serie de editoriales, iniciativas y personas más o menos críticas con todo lo que supone ese hermano mayor. Es un festival joven sin las servidumbres derivadas del tamaño, la edad y los compromisos que tiene el otro.

Desde que tengo uso de razón y memoria las polémicas en torno al Salón del Cómic han venido siendo habituales. Aunque todos volvemos un año tras otro por ser el principal acontecimiento del mundo del cómic en nuestro país, le criticamos al Salón por un lado su excesiva orientación a lo comercial y por otro que las historietas queden en demasiadas ocasiones relegadas a un lugar secundario. El Salón como hipermercado y el Salón como feria del videojuego, de Star Wars o de cualquier otro fenómeno cultural que atraiga a visitantes a los que el cómic se la repampinfle.

Supongo que hay que hacer un esfuerzo por entender a los organizadores. Respecto a lo del aspecto ultra-comercial del Salón entiendo que tiene que ver con la naturaleza de Ficomic, que aunque se defina como una entidad sin ánimo de lucro, al fin y al cabo representa a editores, distribuidores y libreros. Como las cifras del negocio son las que son, entiendo que quieran aprovechar el Salón para vender lo que no venden en semanas. Respecto a que la feria se vaya por peteneras y abra sus puertas a cosas que no son la historieta, es de suponer que se hace con la mejor voluntad del mundo; con la de conseguir que niños y mayores que no suelen leer cómics se dejen caer por el Salón atraídos por zombies y robots y que con un poco de suerte se les despierte el gusanillo viñetero al salir.

Entendiendo todo ello, creo que es muy saludable que se celebre un  festival paralelo como Graf, que da un toque de atención a Ficomic y a los lectores en general, al recuperar las esencias de aquellos míticos primeros Salones de los ochenta, volcados apasionadamente en la historieta, de los que tanto nos han hablado nuestros mayores.

El feeling que va arribar a Gràcia. Elsa Bar

Elsa está satisfecha con la actuación de La Portillo(publicat al suplement Què Fem? de La Vanguardia. 12 d’abril. Foto de Mirta Portillo)

La cantant Elsa Rivero debuta l’any 1963 a l’Hotel Habana Libre, antic Hilton de la capital cubana, de la mà d’Angelito Díaz, guitarrista i trovador . Són representants d’allò que es va anomenar feeling, gènere de cançó cubana molt influenciat per la música nordamericana, on destaquen Cesar Portillo de la Luz, Rosendo Ruíz o Omara Portuondo. L’Elsa, amb una veu feta pel bolero, recorre durant tres dècades els clubs de l’illa interpretant Contigo aprendí, Tú, mi delirio o Lágrimas negras. Al Club21, al Sherezade, al Parisien de l’Hotel Nacional, al llegendari Tropicana. Van ser anys de molta activitat i actuacions importants com la de la nit d’inauguració del Racó del Feeling, al club Pico Blanco de l’Hotel Saint John’s. Destaca també la seva etapa acompanyant els Armónicos de Felipe Dulzaides, un dels grans impulsors del jazz a Cuba.

Santiago, La Habana, Varadero, fins que l’any 1994, aprofitant una visita a la Barcelona post-olímpica, l’Elsa Rivero decideix no tornar més i s’estableix a la nostra ciutat intentant dedicar-se al mateix que la va fer una petita celebritat a Cuba. I amb el seu repertori de boleros i de cançó romàntica canta acompanyada del popular Lucky Guri o de la també pianista Lázara Cachao. Omple l’Antilla del carrer Aragó, el Seven Crowns del carrer París i canta al gloriós restaurant La Oca de Francesc Macià, avui desaparegut.

Però a finals dels noranta canvia de torn i decideix muntar-se ella el seu propi negoci. Obre amb dos socis procedents de la música cubana La Paladar del Son, un restaurant de sabor antillà que l’unirà indissolublement a Gràcia. No passen ni dos anys que l’Elsa s’independitza dels seus socis i inaugura a Torrent de l’Olla el bar del que parlem avui, el bar de l’Elsa Rivero, un bar que només es pot explicar des de la biografia.

El cau de la cantant
Perquè l’Elsa Bar, des del cartell de l’entrada fins el racó més amagat darrera la barra, és l’Elsa Rivero, i els que hi entrin ho han de saber. De fet això s’entén de seguida que ens recolzem a la barra i descobrim les parets plenes: de fotografies seves amb amigues i amics de Catalunya i Cuba, de cartells de la seva època anterior i amb un retrat de Martí presidint el local. Més que nostàlgia es respira respecte a la trajectòria i a les persones que la cantant s’ha anat trobant pel camí.  Hem entrat a casa seva, al seu cau estret decorat casolanament, on ens rep com si ens conegués de fa cinquanta anys, com si fóssim els seus nebots o antics amants amb els que va fer les paus. L’Elsa, que després de quaranta anys de carrera professional va trobar el seu forat a Gràcia, demostra taules amb el públic i bonhomia sent maternal amb tothom, siguin clients o proveïdors i ves a saber si també amb la guàrdia urbana quan com a tot arreu entra al bar a tocar el crostó. Sovint convida els clients a xupitos abans de que marxin, però en el que potser és un excés de sentiment maternal els hi pregunta si condueixen, no sigui que després haguem de patir desgràcies. Ens pot xocar si dels bars busquem asèpsia i anonimat, però de seguida veurem que l’Elsa ens entén molt bé, i que si no volem sarau o hi hem anat només a fer una canya amb la parella, no es ficarà on no la demanen. Empatia pròpia d’una cantant de feeling cubà.

El que farà és anar on té el sucre, la llima i el rom i preparar els mojitos que aparentment són l’especialitat de la casa. La gent comenta que són dels millors que han tastat a la ciutat, tot i que alguna veu ens diu que no sempre la clava. Podem acreditar que val la pena tastar-los, però suposem que a un bar tan descaradament personal com aquest dependrà molt de l’estat d’ànim d’ella. Sigui com sigui darrera del combinat tampoc no hi ha mans asèptiques.

Nits de Barça i cançó
Al fons, la catifa, el sofà, els coixins i un enorme monitor dilueixen el bar/espai públic en una saleta d’estar/espai domèstic envernissada de blaugrana amb una bandera que penja de la paret dreta. Les nits de partit, qualsevol nit que toqui, fins i tot les de descans dominical, l’Elsa obre la porta de casa seva i el local s’omple d’amistats culers. Aquí la cantant demostra una passió que no té res a veure amb Cuba, malgrat que se’ns fa difícil imaginar-la, en la seva elegància de diva rossa de la cançó melòdica, deixant-se la laringe en un gol al Reial Madrid.

L’Elsa Rivero debuta l’any 63 a L’Havana i a Barcelona comença la seva segona etapa el 1994. Vint anys després la cantant regenta un bar on ara sí fa el que li dona la gana en la mesura que l’Ajuntament la deixi. És per això que “quan l’ambient és propici” i sempre si té l’estat d’ànim adequat, si respira el feeling pertinent, tanca el local cantant un dels seus vells boleros. Diu que només ho fa quan els clients li demanen perquè en el fons és discreta. Però quan es deixa anar, el cau de l’Elsa es transmuta en el Pico Blanco  de l’Hotel Saint John’s, en un petit Tropicana, i només trobem a faltar el piano que anys enrere va haver de jubilar del local.

Elsa Bar. Torrent de l’Olla, 78. BCN. Metro: Joanic (L4) Diagonal (L3, L5). De dm a dj de 20.30 a 2. Caps de setmana, de 20.30 a 3. Mitjana: 2€; mojito: 6€.

Bohèmia a la força. Bar Absenta

(publicat al suplement Què Fem? de La Vanguardia. 28 de març)

449px-Valentino_Rossi_2010_QatarLa Maite es lamenta sorneguera. Ara tenen embolic amb l’Absenta de la Barceloneta perquè l’amo d’allà reclama l’exclusivitat del nom. I ella que no és competitiva però no està per hòsties argumenta que el seu bar, el del carrer Hospital, manté el nom des del segle XIX, i que hi ha una legió de testimonis, velles glòries del Xino, que poden donar fe i document de que allà hi ha un Absenta des de que Franco era caporal. Ens remet a 1893, quan un francès va arribar a Barcelona damunt l’onada de la bohèmia i va obrir un local que no era encara ni bar ni cafè però on se servia la beguda que tornava bojos els artistes. Llavors el van regentar francesos ves a saber per què, fins que el 1966 el va comprar el senyor Ulldemolins de Tarragona, la vídua del qual encara en manté la propietat. La Maite ens explica que ella va agafar el traspàs l’any 2002, només cinc anys després d’obrir el Norbàltic, el seu mític Norbàltic, al carrer Consell de Cent. Per coses de la vida i perquè la llicència no estava en ordre, l’Absenta va haver de tancar i esperar temps millors, fins que el 2011 va tornar a obrir flamant. Mentrestant la Maite es va fer seu el Xino i va anar entenent més coses del barri i del bar que havia adquirit. Va saber, per exemple, que fins el 1993 l’Absenta tenia un enorme cartell de llauna amb el nom que feia ombra a tots els vianants i vagabunds del carrer Hospital.  La febrada d’ordre olímpic el va fer treure. També que l’arc del pati que fa de magatzem és molt propi de les finques del barri, que gràcies a aquestes construccions permetien el pas dels carros d’un carrer a l’altre.  O que als pisos superiors hi havia una pensió que es deia Celeste.

Avui el local es un espai dividit en dos. A l’entrada, la barra i quatre tauletes on seuen els amics del barri, els penjats i els borratxos que donen conversa als cambrers vulguin o no. Allà el Gorka, el fill de la Maite, quan hi va fa els seus mojitos, dels que n’està ben orgullós. Allà, a les hores aparentment tranquil·les, hi ha una cambrera que les passa putes quan de sobte s’omple el local i fins que no arribi la Maite no té ningú més que l’ajudi. Al fons, després de la cuina, una sala gran, diàfana, amb olor a ambientador i a menjar depèn de l’hora, farcida matí, tarda i vespre d’alumnes de la Massana. Ens atrevim a dir, de fet, que l’Absenta actua com a centre social i bar oficiós de l’escola, situada a pocs metres dins de l’antic recinte de l’Hospital de la Santa Creu, i la Maite, esclar, està encantada de la vida amb aquesta clientela jove vinculada –potser de lluny- al món de l’art. En realitat, ella volia regentar el bar de dins del recinte, el del jardí, i assegura que la idea de posar-hi allà una terrasseta va ser seva tot i que el regidor de torn probablement no ho reconegui. Avui amb l’Absenta en té prou i ella ha optat per preus al públic més econòmics: “jo vull fer diners però també tinc una idea del que ha de ser el barri”, i per això procura no excedir-se amb els preus i fa allò tan popular de les mitjanes San Miguel a un euro. Fet i fet, al seu bar la gent s’hi sent còmode, i s’hi ha vist tuppers i entrepans amb paper d’alumini de paios que potser no estan per menjar cada dia de menú però que no volen perdre el costum de fer un parell de canyes abans o després de classe. La Maite resumeix bé la gent que omple les cadires de l’Absenta: “el típic burro de la barra, noies moníssimes, nois amb estil…”

A l’Absenta, això sí, també fan menjar, tot i que encara hi ha discussions familiars sobre el tipus d’àpat que ha de prevaldre. Els fills de la Maite defensen cada un models diferents: el Gorka, frankfurts i altres entrepans; l’Utsela, amanides contundents. De moment, ofereixen menús d’un plat, algunes coses de menjar casolà com les croquetes i unes hamburgueses completes fetes amb ingredients de qualitat. Però la Maite, l’estratega, té previst al març oblidar-se de les preferències dels fills i centrar els esforços en una bona carta de tapes. Ens anuncia ja que els caps de setmana d’aquí a ben poc començarà a servir vermuts a un euro, i cinc tapes per set euros. Ella vol “vermuteig” i que vinguin els guiris, però com hem dit no a costa dels preus populars ni dels seus clients més joves. L’Absenta ha de ser un bar d’artistes immersos en el low-cost, de bohèmia a cops d’atur i crisi financera, de gent que demana el gintònic de Gordon’s perquè a més de no costar un ronyó és ginebra forta i aguanta bé el sabor després de diluir-se en tònica.

(Parlant de guiris, un dia arribarà l’adveniment de Valentino Rossi a l’Absenta i els altars que la Maite ha aixecat al motorista hauran fet finalment el seu servei. Ella l’espera, ella sap que vindrà i que al seu bar s’hi trobarà molt a gust “perquè és un catxondo”. Avui avisa que “la liarà”: prepara una exposició dedicada al dottore amb l’esperit d’una fan extrema que no se n’amaga.  Potser només l’entendran els fidels, però de ben segur que serà aplaudida pels avis del barri, pels veïns borratxos i pels alumnes de la Massana.)

Absenta. Hospital, 75. BCN. Tlf. 932 70 35 64. Metro: Liceu (L3). De dll a dv, de 8 a 3, dss i dg, de 19 a 3. Estrella: 2€; San Miguel: 1€; combinat: 5€.

El tercer Graci. Bodega Gracian

(publicat al suplement Què Fem? de La Vanguardia. 25 de gener)
(foto de Pol Viladoms)

ImagenEntra un home estrany amb una bossa del súper i pregunta si li cuinarien els musclos i les navalles que acaba de comprar per sopar. El celler li deu haver fet bona impressió, impressió de lloc familiar. Tot i prendre’s excessives confiances amb els amos, no va del tot desencaminat. Seu en una de les taules de la terrassa com un senyor i un cop s’ha fotut mitja ampolla de vi i el marisc del Mercadona acabat de cuinar vol marxar pagant 4 misèrrims euros pel servei. Aquí ja s’ha passat un pèl, massa confiances, massa familiaritat preconcebuda.

Malgrat aquest conflicte d’estar per casa, que això passi no deixa de ser un bon senyal per a la Bodega Gracian, que s’ha de sentir afalagada per aquesta mostra d’amor gorrer a la seva cuina, quan fa quatre dies que han obert. A aquesta hora, al vespre, una quinzena de clients -dels normals, dels que paguen- omplen el local com si de tota la vida vinguessin els dijous a menjar tapes i fer la cervesa. Gent del barri, esclar, perquè ja em diran vostès qui nassos va a una bodega de barri quan un no és del barri i el barri és tan barri com aquest en concret. Al cor de la Nova Esquerra de l’Eixample la vida encara no passa als bars de moda, raó per la qual un celler com el del Santi i el Graci, oncle i nebot, ha estat rebut amb una certa expectació. Va ser obrir, i posar-se a treballar.

Rocafort 106 era no fa pas massa un antre de foscor i profunditats abissals, obert entre cubates de whisky barat fins altes hores del matí i amb un televisor que escopia sessions llarguíssimes de porno homosexual. Per la descripció que ens fan del lloc, la reforma ha estat faraònica. I el canvi de concepte… prou evident. Temps enrere, però, ja havia sigut un celler. De manera que de celler a after subterrani, i d’after subterrani a celler amb vermuts, conserves i tapes, tot reconeixent la importància de l’herència i del passat en el mateix nom de la bodega: Gracian va ser l’avi, Gracià és el pare i Graci el fill. Tres generacions de barcelonins que no han trobat mai a faltar el vermut del cap de setmana. Els indesitjables periodistes, a la recerca de tendències, direm que s’està recuperant aquest tipus de local. Collonades. No hi ha res a recuperar perquè bars com aquest mai no s’han extingit i perquè a Barcelona fa molts anys que es mengen escopinyes diumenges al migdia sense solució de continuïtat. Darrera la barra pot haver-hi un iaio amb el nas vermell, pot ser un local humit i amb olor de vi de taula que es limita a servir olives i cloïsses, o pot ser com en aquest cas, un local flamant, amb finestrals i bon nas pel menjar.

El Gracià, guitarrista i membre de la banda Bremen, es treu el davantal de músic per entrar a la cuina i procedeix a interpretar bunyols de bacallà i una truita de patates que fa enveja els que ens paguem de fer-la amb gràcia, inclosa sa mare. Ella contraataca amb croquetes de bolets d’alt standing, gairebé líquides per dins. Ens diuen que els ingredients vénen tots de la Boqueria. Si més no, les botifarres, les hamburgueses o els bolets. Els embotits baixen de Vilobí d’Onyar i els formatges de Maó o de Pélardon, al Llenguadoc-Rosselló. Que a la Gracian hi hagi cuina els permet oferir dinars, cassoletes i plats calents que els distingeixen d’altres cellers més petits i de batalla. Alguns exemples dels plats del dia són el pollastre al pesto amb torrada d’escalivada i formatge brie gratinat o les botifarres esparracades, però es comenta que fins i tot accepten encàrrecs, reserves de fins a vint persones. Tornem però al terreny natural del celler barceloní com són les conserves. D’aquí surt una altra especialitat de la Bodega: el Pintxo Gracian, amb bitxo, oliva i llagostí, que és una derivació del Gilda, clàssic pintxo donostiarra amb anxova.

I entre la clientela, com dèiem, gent relativament jove dels voltants, veïns amb ganes de fer una canya de Mahou i picar alguna cosa, amb l’intenció de marxar cap a casa com a molt a mitjanit encara que a vegades la cosa s’allargui. Molts alumnes, també, de l’escola de turisme del portal del costat; algun d’aquests serà dels típics que veuen un valor a l’alça en muntar un celler i que inventen màgiques rutes del vermut sense venir al cas, tot aprofitant la marca Barcelona. La Bodega Gracian, de moment, és només un local molt oportú a Rocafort entre Consell de Cent i Diputació, on tota una família s’ha abocat a convertir-lo, a força de croquetes, anxoves i bon beure, en un lloc on vingui molt de gust estar-s’hi unes horetes.

De dm a dv de 8 a 16 i de 18 a 1; dss i dg, de 11 a 16 i de 18 a 1. Canya 1€; Vermut 3€; Pintxo Gracian 0,90€
Rocafort 106. Tlf.  936 03 11 00. http://www.facebook.com/bodegagracian

La noia que somniava amb una mitjana i un plat d’olives. Cafè Suec

cafe-suec-terrassa

(publicat al suplement Què Fem? de La Vanguardia. 30 de novembre
(foto: Mireia Martínez, per BCNCultura)

El Suec és un bar de tarda i vespres allargats, prop de la plaça de la Virreina, amagat a una cantonada darrera l’església de Sant Joan de Gràcia, a l’ombra dels arbres i amb poca llum artificial. Dues o tres bombetes i espelmes a les taules. Malgrat que les dues parets exteriors són totes finestra, l’interior del Suec és més aviat fosc, com els bar de debò. Darrera la barra, sempre noies sueques, com l’amo, com el Mikael, que segueix fitxant cambreres del seu país potser perquè confia en les reminiscències del landisme a Catalunya. No li falta raó quan tantes clientes li han demanat que de tant en quan contracti també algun homenot. Suècia, després d’Ikea i del tant anunciat cosmopolitisme barceloní, ja no traspua l’exotisme de fa trenta anys però l’atractiu nòrdic és l’atractiu nòrdic.

Quedi clar, però, que això no és un club d’homes i dones vinguts del fred; aquí, quan anys enrere es celebraven nits “nòrdiques” hi havia de tot menys noruecs, suecs o finesos. El Suec és fonamentalment un lloc on mai hi falta gent de la que acostuma a voltar per Gràcia, regentat per un home que coneix prou el barri com per afirmar que en una dècada l’ambient nocturn no ha canviat massa. La seva clientela és la de sempre, gent d’entre 25 i 35 anys que potser més tard s’acabarà trobant a locals com l’Heliogàbal.

La música depèn totalment de la persona que hi ha darrera de la barra, perquè en Mikael dona autonomia absoluta a les cambreres. Al cap i a la fi, als bars com el Suec no s’hi va a escoltar música si no a escoltar al company de taula o, a unes males, la conversa de la taula del costat. Pel que fa a la beguda, que a un bar a Gràcia l’amo et digui que són “molt de cervesa” en ple allau metropolità de gin-tònics súper-súper-especials tranquil·litza el ciutadà espantat. Al cap i a la fi, diu el Mikael amb una sensatesa espaterrant, “d’aquí a dos anys la moda serà el vodka”. I quan diu que és molt de cervesa, no parla tampoc d’una carta extensa d’artesanes; parla només de tirar canyes i obrir mitjanes, que de fet és el que ha de fer bé un bar, per molt suec que digui que és.

Cafè Suec. Carrer de l’Alzina, 2-4. 08024, Barcelona. De dg a dj, de 18 a 2:30; dll i dv. de 18 a 3.
Preus: Cervesa 2,20€ / Cubata 5€

Pitonisses del jazz. Jazzman

Sonny_Stitt_-_tenor_saxophone(article publicat al suplement Què Fem? de La Vanguardia. 23 de novembre)
(foto: Fotopedia)

Pocs bars han canviat menys que el Jazzman. Algun enamorat del jazz i de la ciutat devia anar a Lourdes anys enrere i devia pregar perquè la gola de la Barcelona dels calers no s’endugués aquest vell referent, aquesta ermita al carrer Roger de Flor consagrada a la música negra per antonomàsia, que aguanta trenta anys després tal qual la va muntar el primer propietari. Després del Julio, que va fer cèlebre el local, va arribar l’Aleix l’any 98 i en va mantenir l’esperit fins fa set anys, quan el David el va substituir. Han estat tres pitonisses del jazz, amb més o menys empenta però sempre al servei d’una idea que encara continua viva entre les estretes parets del local.
Al pis de dalt, com sempre, els dilluns hi ha jazz en directe. Tant d’èxit tenen aquestes sessions que el David, pitonissa amb empenta, ha fet gravar dos concerts: un de l’Andreu Martínez Band l’any 2010; l’altre, a punt de sortir, del pianista Pere Ferré. Ens assegura que sonen molt bé però que sobre tot sonen a Jazzman, a sostre baix, públic a tocar de la bateria i xocar de gots i copes.

Un client ens diu que allò els dies de concert es posa impossible i que per això ell, veí de la finca, acostuma a venir només entre setmana. El local perd gent però res més; el Jazzman aguanta molt bé quan són poquets. Un lloc íntim, potser dels millors per anar-hi sol. Els dijous a més l’amo obre el tocadiscos a tothom que vulgui compartir un d’aquells vinils perduts als calaixos de casa que darrerament han tornat a revifar per allò de les modes. Quan torna de donar-li la volta al que sona avui, el David assenyala un altre client a la barra i ens diu que l’ha portat ell. És un disc d’Eddie “Lockjaw” Davis respon el bon home, i entre els dos acaben de refermar la idea que teníem del Jazzman. A la barra, per si fos poc, trobem un tirador de cervesa camuflat en un saxofon real, encarregat pel David que es va voler permetre un luxe melòman i certament cridaner. Ens confirma que a més de tirar canyes, sona a les mil meravelles. Per problemes amb la distribuïdora i amb la marca, però, no pot servir cerveses de les de tota la vida i serveix Radeberger, una pilsen molt digna feta curiosament… a Saxònia.

Jazzman
Roger de Flor, 238.
<m> L4, L5. Verdaguer. Bus: 15, 20, 21, 39, 45, 47, 55, N4, N5, N6.
De dll a dj, de 21 a 2.30. Dv, de 21 a 3. Dss, de 22.30 a 3. Dg. Tancat.
Tf. 667 618 593. info@jazzmanbcn.com
http://www.jazzmanbcn.com

La Xavala. Ensenyant cuixa

(publicat al suplement Què Fem? de La Vanguardia. 24 d’agost)
(Foto de Joan Colom
)

A la cruïlla del Paral·lel amb Nou de la Rambla, antiga Conde del Asalto, diu el cronista Ángel Zúñiga que antigament els que estaven al cas la coneixien com el Penyal perquè, com pel de Gibraltar, passaven per la seva duana tots els navegants de la mala i la bona vida. Per sort, seixanta anys més tard les coses no semblen haver canviat massa en aquest sentit i la mala vida encara campa saludable entre el Bagdad i el Cafè Español, entre l’Apolo i el Rincón del Artista. Al bell mig de tot plegat, oberta al públic de pas i ensenyant descaradament la cuixa, ens trobem amb La Xavala; de barra fàcil i cubata ràpid, un pèl esquerpa i acollidora a la seva manera.

Una porta oberta sempre de bat a bat, tot vidre, lliga l’interior amb l’exterior més que no pas els separa; uneix el sarau de Nou de la Rambla amb aquest bar amb vocació de raval, conflictiu com el carrer en el millor sentit de la paraula. Gairebé només una barra, i arraconats un futbolí i dues taules que sonen a coartada per poder dir que allò en realitat no és ben bé el que sembla: un mirador privilegiat per viure copa en mà i sempre de peu el que es veu al Paral·lel. Perquè tot el que es viu al Penyal es veu en algun moment o altre a La Xavala. L’alè de vici del Bagdad, sense anar més lluny, arriba embafador des de just davant.

Per aquí passen en algun moment o altre els guiris més working-class del Regne Unit, els veïns avorrits de casa seva i les hordes de criatures de discoteca que, tal i com estan els preus dels cubates, prefereixen fer parada una estoneta a La Xavala abans d’entrar per alegrar-se la sang a preu de saldo. Sense massa premeditació, però, totes aquestes variants contemporànies de l’antic mariner de mala vida s’hi acaben quedant unes copes més del compte, i els tres euros i mig del gin-tonic de Larios generen converses inesperades, tertúlies sense sentit en idiomes pseudo-inventats. A força de mojitos tirats de preu, el que per infraestructura i sentit comú seria un bar de pas, acaba esdevenint una mostra ben digna de l’espai públic mediterrani. I l’endemà ens en recordarem ressacosos de la nostra pobra cosineta, a la que vam deixar miserablement plantada a l’Apolo.

A %d blogueros les gusta esto: