Apolo Diner – La Mala Reputació. El complement que volia Apolo

(versió d’un article publicat al suplement Què Fem? de La Vanguardia. 29 de desembre)

A la marca Apolo, més barcelonina i més del Paral·lel que Mary Santpere, li faltava un lloc on beure assegut i menjar, un complement escaient a les sales de Nou de la Rambla, pensat per a les multituds que abans d’entrar a ballar atapeïen fins ahir el frankfurt del costat i l’Eusebio del carrer Vila i Vilà. Els gestors de la sala hi portaven temps rumiant i finalment el passat 10 de novembre el projecte va obrir portes just al costat, a la cantonada. El resultat per força havia de compartir l’esperit de la discoteca i en aquesta cerca d’harmonia el que l’Apolo inaugura és un diner especial, un fast food d’autor, que s’ajusta bé al públic dels Nasty Mondays, de l’anti-karaoke, de la [2] de Nitsa i dels concerts de les dues sales. Hamburgueses amb salses casolanes i hot dogs especials elaborats pel xef José Manuel Rico que reclama que es tinguin en consideració, per què no, també els entrepans de batalla. La cura amb que s’ha tractat la carta per vegetarians i celíacs, per exemple, és compatible amb els plats de braves i les canyes a un euro, patrimoni popular de la zona.

El tret diferencial
Però, clar, a un lloc que amb el nom pica l’ullet a Brassens des del Pigalle barceloní, a un germà petit de la sala Apolo, se li demana alguna cosa més que a una hamburgueseria qualsevol, per molta qualitat i detall que ofereixi en el menjar. I aquí entra un dels trets definitoris del diner i el que fa coherent que en parlem en aquesta pàgina: la cuina de La Mala Reputació obre fins a la matinada. Si el noctàmbul vol, pot afartar-se de salsitxes i dry martinis a les dues tocades, i entrar a Apolo a donar el millor de si mateix abans de començar la digestió. L’altra és l’escenari al racó esquerre del local, un espai que està previst que serveixi per allotjar activitats culturals diverses, potser a propòsit d’allò que passi a les sales. Si el primer que ve al cap són concerts acústics, de petit format, complementaris als que acullen la [2 ] i Apolo, també les presentacions de llibres entren dins d’una agenda ara per ara encara en construcció. Va ser aquí, de fet, on es va fer la projecció de presentació del vídeo del Primavera Sound de l’any vinent.

Apolo Diner – La Mala Reputació
Vila i Vilà, 60-62.
Telèfon: 93 329 86 41
De dilluns a dijous: de 17 a 2
Divendres i dissabte: de 17 a 3
<M> Paral·lel. L3 L5.

Torre Rosa. Palmera i còctel

(versió d’un article publicat al suplement Què Fem? de La Vanguardia. 18 de novembre)
(foto de Javier Cuchi)

Suposem que Tony Montana, l’Al Pacino de Scarface, deixa Cuba a dia d’avui i enlloc d’establir-se a Miami arriba a Barcelona amb ganes de sarau. No trobarà lloc on es senti més còmode que a la Torre Rosa de la família Reig. Sense muntanyes de cocaïna, sense sicaris, però amb una terrassa que conserva la flaire antillana vinguda de Cuba amb els exiliats del 98. La Torre és a hores d’ara la única mansió que queda al barri dels Indians, la única empremta del passat colonial. Això ajuda a que sigui també l’exponent destacat de la festa al barri. A punt de fer 25 anys, el casalot rosa, amb llums de neó, atreu cada nit gent elegant de tota condició amb gana de còctel i palmera. Els primers clients segueixen venint i es fan grans amb les pedres, les cadires i els germans Reig. I descobreixen els nous combinats i comparteixen l’esforç de la Torre per estar sempre jove. Al final, les generacions es confonen i no es pot dir del cert si l’home de la taula del fons, amagat a les fosques en companyia, és el tal Montana vingut a menys o el seu avi vingut a més.

El còctel tranquil
Darrera la barra, el Jordi dona la cara i mou la coctelera pels quatre germans, malgrat que tots treballen o han treballat per aixecar aquesta institució local. Al fons, ja jubilada, brinda amb un combinat de cava la matriarca Cecília Clavell.  Però és en Jordi la cara més coneguda, un dels barmans més experimentats i respectats de la ciutat, un home de bona planta conscient de la importància de les formes a l’hora de servir una copa. Dubtem que aquest caràcter serè i agradable sigui només exigència del guió. Pel que fa als còctels, tindrem la garantia de prendre els clàssics com cal i de descobrir innovació adaptada al tast de la clientela. Malgrat haver guanyat concursos, no cal fer soroll; el barman tranquil veu passar èxits i modes amb humilitat, atent a les noves aromes.

A poc a poc, la ira del mafiós Montana s’esvaeix  i un diumenge qualsevol es troba a la terrassa de la Torre fent un vermut fred i passant la ressaca amb un bloody mary. Pensa en Cuba, saluda el Jordi i conclou que al cap i a la fi Florida no pot ser gaire millor.

Torre Rosa
Carrer de Francesc Tàrrega, 22. 08027
<M> L5. Congrés. Bus: 19, 20, 45, 47, 50, 51
De dll a dg, de 19h a 3h. Dg. de 12 a 16.
Copa: 9€

El Llibre més enllà de la lectura

7_10092011(publicat originalment al suplement Què Fem? de La Vanguardia. 9 de setembre)
(foto de La Setmana)

Cinema, música, sopars i taules rodones volen fer des d’enguany La Setmana del Llibre en Català en alguna cosa més que una fira

Pensem en literatura. En llibres. Inevitablement ens ve al cap una butaca, un sofà o la gespa  i una persona sola, quieta i en silenci. La lectura és un acte privat, lluny d’esdeveniments socials i de grups festius de gent. Però que hi ha formes diferents de gaudir la literatura és sabut. I que se’n pot fer un acte públic, col·lectiu, ho demostra La Setmana del Llibre en Català, que des d’avui fins diumenge 18 fa un esdeveniment de les lletres catalanes i ens convida a tots plegats a escoltar, contemplar, xerrar, jugar, passejar amb altres lectores i lectors i amb moltes autores i autors de la nostra literatura.

La Setmana va començar fa vint-i-vuit anys a l’estació de Sants com a expositor de l’encara incipient mercat del llibre en català. A mig camí entre la reivindicació cultural i la necessitat d’ampliar el mercat, l’Associació d’Editors en Llengua Catalana han mantingut aquesta fita des de llavors. Leer más de esta entrada

Klavier. Vells músics, noves glòries

(publicat originalment al suplement Què Fem? de La Vanguardia. 26 d’agost)

Diuen les cròniques que Lone Star era un grup de rock progressiu tan curós als instruments, tan meticulós en la qualitat del so, que no va ser del tot entès pel públic massiu. I que, en canvi, quan la resta de bandes dels seixanta van començar a deixar els instruments, ells van seguir tocant, amb cura i meticulosament. Semblaven més preocupats per la música que per la resta de coses que componen un grup. Amb un esperit hereu d’aquesta devoció gairebé acadèmica per l’instrument, en Joan Miró, guitarrista d’aquella banda, va obrir l’any 98 un piano-bar consagrat a la cançó, on volia reunir amigues i amics més preocupats per la música que per la resta de coses que componen un bar.

Un home assegut al piano

Prop de la plaça Letamendi, on abans hi havia un bar amb billar i ballarines amb poca roba, ara hi ha el Klavier, un local pulcre, molt de l’Eixample, amb taules baixes i sofàs acollidors repartits en tres nivells. Allà els tímids segueixen el piano escarxofats, abraçats a la parella i amb la copa a la mà, sota una reproducció dels Noctàmbuls de Hopper. A la part central, hi ha l’instrument; el Joan seu i toca i al voltant canten no els valents sinó els habituals, la clientela de sempre, gent d’entre quaranta i setanta anys que no sempre sap que els acompanya al teclat –paradoxes de la música- un dels guitarristes més reconeguts del pop català. La diferència segons l’amo entre un karaoke i el seu local és que als primers la gent acostuma a anar a desfogar-se; al Klavier, en canvi, el client esdevé cantant, protagonista, una Michelle Pfeiffer als Fabulosos Baker Boys. En Joan, seriós i eixut, s’adapta als galls, a les pauses i a les rialles i toca perquè la darrera interpretació amateur de Tómame o déjame soni millor que la de Mocedades.

Al servei de la cançó

A la barra, en Just, el cambrer, accepta que no tenen cap especialitat de la casa, que la beguda, per allò que dèiem abans de la música, és només un accessori del piano. Però hi ha un prestatge de punta a punta ple d’ampolles de whisky i ningú trobarà a faltar el seu còctel o la cervesa, si està disposat a pagar, això sí, un preu a l’alçada de l’elegància madura del lloc.  Pel futur, en Joan deixa anar una idea, encara en projecte: obrir a les tardes per fer jam sessions de blues.

Carrer d’Aragó, 221. 08007. <M> L3. Passeig de Gràcia. Bus: 7, 16, 17, 63, 67, 68, N5, N7. De dll a dss, de 22 a 3h. 93 454 81 40 // web
Copa: 9,5€ / Cervesa: 7€ / Refresc: 6,5€

Isladencanta. Més que un Club

(publicat originalment al suplement Què Fem? de La Vanguardia. 5 d’agost)

En Ricard Vernet, DJ i productor musical, ens parla il·lusionat del seu nou disc, a la venda des de fa poques setmanes amb el títol de Te Mira, el primer que signa com a Cinexin. Ens explica que amb aquest projecte fa un gir respecte altres anteriors i explora nous terrenys que l’acosten al pop i a l’ambient, on predomina el downtempo i les influències del so Bristol i de l’electrònica britànica dels 90. Els profans potser ho entenem millor si diem que és un disc que no està fet per la pista de ball, un disc a voltes fosc però que s’adiu bé amb l’espai on ens hem trobat amb l’artista: un pati interior intemporal  a un passatge  amagat del barri de Navas, una illa al mig de la ciutat. Som a la Isladencanta, el bar del Ricard, un referent ineludible dins el circuit barceloní de clubs.

Amics de nit
Gràcies a la carrera com a discjòquei de l’amo i a les amistats que ha fet punxant, alguns grans noms de la música electrònica com Richie Hawtin o Michael Mayer han passat pel bar i l’han fet créixer en prestigi i renom. A la festa de celebració del desè aniversari els Love of Lesbian, també amics, van omplir el local i van deixar clar de passada que la Isla no es tanca al pop. Tot plegat converteix un petit local amb aspecte de pub de barri en un lloc de pelegrinatge de gent d’arreu, que coneix el bon criteri en la programació de sessions diàries de punxadiscos, de dimecres a diumenge.

Del pati a la pista
I malgrat tot manté l’essència de bar proper, de cervesa al vespre sota una enorme parra i cadires de plàstic a un pati que tanca a mitjanit. D’activitats per gent del barri amb inquietuds, de patates braves acabades de fer, de matinals de divendres i, els diumenges d’estiu, de barbacoes amb sessions d’electrònica suau. És quan tanquen la terrassa que Cinexin es posa les piles i la Isla esdevé pista de ball.

Mirablau. Barcelona als peus

Barcelona des de Mirablau(publicat originalment a la secció Noctàmbuls del suplement Què Fem? de La Vanguardia. 1 de juliol)
(foto de Lluís Ribes)

Els dinosaures han marxat de Barcelona i el Mirablau, vint-i-tants anys després, continua allà dalt, a la muntanya del Tibidabo, al costat del Merbeyé, als seus peus la ciutat. Malgrat és lluny, dalt del Mulholland Drive català, i l’únic transport públic que hi arriba és el Tramvia Blau que dorm a la nit, no és una opció descabellada per pujar a prendre un gintònic en companyia o fer un vermut especial. Tant és el que es prengui, de fet. La vista de gairebé tota Barcelona obnubila el visitant el primer cop que hi entra i oblida què ha vingut a fer, potser fins i tot amb qui ha vingut, si no sabia per endavant que l’important al Mirablau no és la consumició.

Dia i nit
No és casual, per tant, que bona part dels visitants de dia siguin turistes ben informats a la recerca de la foto perfecta, de la postaleta amb la que fer enveja els cunyats. A la nit, quan la cuina tanca, la respectable clientela canvia i les parelles es barallen per la millor butaca, tapades per la música potser massa forta; i si els grups d’amics es decideixen a agafar el cotxe, a una petita pista de ball il·luminada amb llums epilèptiques sota la sala principal sonen èxits comercials del moment. La carta de còctels és extensa per un bar que no es ven com a cocteleria i malgrat que tampoc no s’anunciïn com a especialistes en ginebres, n’ofereixen una acurada selecció: Raffles, Martin Miller’s o la selecta G’vine servida amb maduixes.

El germà petit
I si els ulls se’ns cansen de l’angle, el cambrer ens avisa que porta a porta hi ha el Mirabé, local germà, amb una panoràmica encara més extrema emmarcada entre dos majestuosos pins, i amb una gran terrassa idònia per saraus i sopars d’empresa. Són, en conjunt, dos locals que es reivindiquen com a mirador privilegiat del nostre skyline i que, per això, es resisteixen a ser encasellats com a espai de barrila pels barcelonins de Beverly Hills.

¿Quién dibujó la biblia de Silk Spectre?

(publicado originalmente en el fanzine Tonterías del Rock, en mayo de 2009)

(foto: TijuanaBibles.org)

The Tijuana Bibles weren’t a direct inspiration for most of us; they were a precondition. Art Spiegelman, aunque pudo ser otro.

Desde que por primera vez en la historia un tal Antonio de Nebrija reclamara los derechos de su obra -según leemos en la Wikipedia española-, decenas de miles de hijos de puta hemos firmado alguna vez nuestras creaciones perdiendo la oportunidad de convertirlas en algo superior, en obras misteriosas y universales a la vez. La autoría es pura cuestión de negocio o en el mejor de los casos un cable que se les echa a los críticos, que de otro modo se perderían el filón de las referencias y el recurso a citas cultas como las que encabeza este artículo.

Todo el mundo sabe que los mejores chorizos son los que no tienen envoltorio plástico ni marca alguna y en los Estados Unidos de la ley seca, en una fecha indeterminada en un lugar desconocido, alguien empezó a producir cómics guarros como chorizos. Eran unos papelillos anónimos, del tamaño de media postal, en los que en apenas ocho páginas se narraba una escena de sexo explícito con personajes famosetes del cómic, del cine o de la política internacional. Como Cary Grant metiendo su polla dura en el culo de un señor, o Gandhi lamiendo coños porque ya no se le levanta, o Wimpy, el de Popeye, dando por detrás a la criada mientras se come una hamburguesa.

Leer más de esta entrada

El discípulo escondido de Bergman

(publicado originalmente en El Mundo Today)

Han hecho falta más de cuarenta años para que el público español pueda ver “Personer med Paraply”. “Personas con paraguas” -traducción aproximada del título al castellano- no se había estrenado en Suecia hasta este mismo mes, días después de la muerte de su autor. De hecho, la peculiar y enigmática historia de la cinta la apartó casi totalmente de las salas, convirtiendo a Gunnar Sjöberg y a la que iba a ser su obra cumbre en absolutos desconocidos en la propia Suecia. El director dejó escrito que sólo tras su fallecimiento -que tuvo lugar el día 23 de enero- este homenaje musical a su maestro y mentor Ingmar Bergman podría ver la luz en Europa.

El cartel original de la películaFue durante un viaje a Cherburgo, cinematográfico puerto de la Baja Normandía, cuando la visión del director sobre la mujer y sus siempre complicadas relaciones con los paraguas iba a cambiar para siempre. Allí, en el lluvioso octubre de 1964, Sjöberg entendió la complejidad de las interacciones entre persona y objeto, entre mujer y paraguas, dos entes para los que la belleza no es tanto el reto al que el artista debe enfrentarse como agua que los une y los mueve. De allí, el director volvió a su Skucku natal, un pequeño pueblecito perdido en los inabarcables bosques suecos, para iniciar un rodaje que Bergman desaconsejó por no estar Sjöberg, a su modo de ver, “preparado para tamaña gesta”. Lo que parecía un consejo del mentor acabó siendo una dolorosa profecía. El rodaje fue más desastroso que accidentado y desembocó en un extraño shock para el director: en 1967, “Personer med paraply” formaba parte de la Sección Oficial del prestigioso Festival de Örebro. La noche del estreno el público asistente, de natural refinado y culto, finalizó la proyección con sonoras protestas en voz alta ya que no se entendió la ausencia de Max Von Sydow en un papel de carne y hueso. Sólo el crítico de “Cahiers du Cinema” Pierre-François Leclerq defendió el film asegurando que “nos encontramos ante el mejor musical sueco jamás rodado”.

Sin embargo, Sjöberg optó por retirarse a Skucku y limitar a partir de entonces su creación a pequeñas obritas de animación hechas con calcetines que, con todo, resultan aún hoy de una modernidad abrumadora. En una entrevista realizada poco antes de morir el torturado director recuerda que lo único que le dijo Bergman al finalizar la infausta proyección -en un arrebato de rudeza nórdica- fue un escueto “te lo dije”. Una respuesta propia de un paraguas, que caló muy hondo en las entrañas del pupilo perfecto. Finalmente, muerto el director maldito, el público europeo podrá juzgar sin prejuicios ni tutelas la obra original.

El trailer

Leer más de esta entrada

L’Enciclopèdia Musical de Kalaupapa: Edmundo Ros

 (article publicat originalment al blog de Buscant Jeff Mangum, el gener de 2009)

Morts Esquivel, Xavier Cugat, Percy Faith i Frank Pourcel, potser un dels pocs directors d’orquestra consagrats que han sobreviscut l’època daurada de l’easy listening sigui Edmundo Ros. Amb 98 anys, aquest músic de Trinitat i Tobago que va obviar el calypso per dedicar-se a la música de la jet-set, viu entre nosaltres a la petita vila de Xàbia, Alacant.

De mare veneçolana i pare escocès, va optar per Anglaterra enlloc dels Estats Units per desenvolupar-se com a músic i fer carrera envoltat de luxe i bohèmia d’alt standing. Aprengué música a l’Acadèmia Reial però va preferir saltar ben d’hora de les composicions clàssiques a la música popular d’arrel llatina, per fer moure cuixes a aristòcrates i burgesos a localets londinencs chic a ritme de rumba, mambo i cha-cha-chà.

Arrel d’un escandalós divorci high-class –els temps han anat canviant- Ros aparegué a les portades dels diaris, esmentat per una de les parts afectades de la parella, no sabem ben bé si per culpa de la seva música embriagadora o per les seves illenques dots de seducció. Aquest affaire i els exitosos shows de varietats de la BBC feren d’ell un músic d’èxit. Poc temps després esdevindria el músic favorit de la família reial britànica, fins al punt de gaudir del dubtós honor d’ensenyar a l’actual reina tot el que suposadament sap de danses populars i moviments sincopats de clavícula. La reina mare n’era una gran fan, això si.

A començaments dels cinquanta i en metàl•lic, Ros adquireix el freqüentadíssim Coconut Grove, a on dirigia l’orquestra des d’anys enrere i a on es reunien selectes masses per gaudir de les seves versions de Cachita, Malagueña o The Wedding Samba. D’aquest últim single, gravat amb Decca, va vendre més de tres milions de còpies i amb ell arribà al número 16 de les llistes nord-americanes.

Als anys setanta, ell i la dona baixen cap el sud i romanen a Alacant fins a dia d’avui. L’any 94, amb vuitanta quatre anys de l’ala dona el seu últim recital i el març del 2001, culminant una història d’èxits i adaptacions fàcils d’escoltar, rep a mans de la seva alumna de ball l’Ordre de l’Imperi Britànic.

 

L’Enciclopèdia Musical de Kalaupapa: Jerry Byrd

(publicat originalment al blog de Buscant Jeff Mangum, el desembre de 2008)

A mitjans dels anys 30 del segle XX, en mig d’una crisi similar a la que estan patint vostès ara, Ernest Beaumont muntava a Hollywood el Don the Beachcomber, literalment Don el Rodamón, un bar ple de referents polinesis que donaria el tret de sortida a la moda tiki. Sense moure’ns del Estats Units però en un context geogràfic una mica menys pop, i segurament bastant més auster, ( imaginin-s’ho com un capítol de Carnivale, tot ple de pols i misèria) un jove anomenat Jerry descobria en un misteriós espectacle ambulant un instrument que li canviaria la vida.

L’instrument era la steel guitar, nascuda a finals del segle XIX a la illa de Oahu, i meravellosament, vagi’n vostès a saber com, en plena crisi dels anys trenta aquell invent va anar a parar a mans d’un jovenet d’Ohio. Jerry Byrd s’obsesionaria amb aquell instrument i canviaria la forma d’entendre i de tocar la steel guitar. Aquell xaval nascut a milers de quilòmetres de qualsevol illa seria un dels grans mestres de la música hawaiiana i potser el més gran intèrpret de l’instrument insular.

Amb 15 anys, Jerry es compra la seva primera steel guitar, una Spiegel complerta amb amplificador que li va costar 65 dòlars dels anys trenta. Ara una steel guitar normaleta costa entre dos mil i tres mil dòlars. No sabem a com sortiria el canvi a 70 anys vista però suposem que per Jerry seria una inversió.

Leer más de esta entrada

A %d blogueros les gusta esto: