Bootleg. Qui marca el ritme

(publicat al suplement Què Fem? de La Vanguardia. 31 d’agost)
(Foto de Carol P.)

Fa deu o quinze anys, però no més, al Bootleg s’haurien fet actuacions en directe de músics o dj més o menys hàbils; hagués estat un digníssim representant d’aquella nit barcelonina que va atraure tanta gent d’arreu des dels anys setanta. Les coses han anat canviat i el Gòtic ara busca oci ordenat i silenci nocturn, diners al matí i els carrers buits quan acaba el telenotícies vespre. En Fabrice, l’amo del Bootleg amb el seu germà Nico, va arribar a Barcelona fa dotze anys i constata ell mateix la deriva de la ciutat amb una certa nostàlgia. Troba a faltar la música en directe i el flirteig constant entre bar i carrer.

Avui el seu bar, que no va viure altres temps, no juga aquesta lliga i ha optat per ser el millor de l’altra: el dels bars de cervesa i copes tranquils, de conversa més que no pas d’espectacle. Un bar –diguem-li així- més europeu, on serveixen la beguda amb calma i on també s’hi pot menjar. On la gossa de l’amo, la Tara, passeja amb el seu mocador sense molestar ningú, al ritme precís del bar, al ritme que es tiren les canyes. Podria ser la vertadera patrona del local, la que vigila que tot rutlli i que els dos eficientíssims i simpàtics germans regentin allò com s’ha de regentar. Puja les escales a supervisar l’altell acollidor on qualsevol amb dos dits de front aniria a parlar en veu baixa amb la seva parella o a tancar un negoci brut, per tornar a baixar després i encongir-se a dormir sota una taula buida. A la barra han acabat de tirar tres canyes perfectes, en gots molt nets, fredes i amb una densa capa d’espuma. Tirades en dos temps. Al ritme de la Tara.

En Fabrice es mostra humil quan diu que no ofereix més que el que els clients li demanen, i per això tenen una bona col·lecció d’ampolles de ginebra i copes baló i un tros de la barra dedicat als còctels. Però també és cert que podrien fer-ho una mica pitjor, una mica més mediocre, podrien no tenir estil. Potser perquè és relativament nou i els amos són joves, hi ha una voluntat de fer-ho bé, que es fa palpable amb l’hummus, amb el guacamole, amb el servei a taula, amb la selecció de la música i amb els cafès. Potser el Fabrice voldria una altra cosa pel seu local, un esperit més rumbero i més barceloní, però si fins i tot Barcelona deixa de ser-ho, ell no pot posar-hi remei.

Bootleg
C/ dels Lledó, 5
08002 Barcelona
<M> Jaume I. Bus: 17, 19, 40, 45, 120, N8
933 195 053
Dll-dv: 9.30h-2.30h; Dss: 18h-3h; Dg tancat

Anuncios

Pony Cafè. El veí melòman

(publicat al suplement Què Fem? de La Vanguardia. 17 d’agost)

Posem que hi ha dues raons per muntar un bar: una, pura i simplement, l’afany crematístic, començar el negoci perquè es necessiten els diners per anar tirant o perquè volem acumular-ne més. L’altra és seguir aquell impuls romàntic que ens fa pensar a tots una vegada a la vida que darrera d’una barra seríem millors persones. A vegades, i per fortuna pels clients, la part nocturna del cervell respon decidida a aquest segon impuls i el bar, en un exercici d’hedonisme, s’acaba muntant. El Jota i l’Eva així ho van fer. “Li costava trobar a Barcelona un bar que posés la música que li agrada”, diu l’Eva del seu germà. I per això la música és un dels trets que defineixen el Pony; per això un servidor n’havia sentit a parlar, abans que pels gin-tonics o per la gràcia amb la que tiren les canyes, per la música que posa en Jota. Amb aire tranquil, com si portessin cent cinquanta anys darrera aquella barra, ens diuen que al començament la majoria dels clients hi anava per això, per sentir Low, els Kinks o Nick Cave, gent que pensava com l’amo que fins llavors havien estat un pèl orfes. Avui la clientela s’ha diversificat i, malgrat ser un bar certament diferent als que tres-cents metres enllà trobem al Born, els grupets de guiris i de borratxos, sords a partir de mitjanit, inevitablement hi acaben recalant.

Baixar a fer la canya
També la gent del barri; perquè el Pony a més de bar melòman i cèntric és un bar de barri. Piruetes barcelonines. Així ho constaten els dos germans, que assenyalen l’home grenyut al final de la barra o els dos que acaben de sortir a fumar, i els identifiquen com a habituals, com a gent que aprofita el Pony perquè el té a tocar i perquè és el seu. Un bar així només es fa gran quan els veïns també hi baixen, sonin els 40 principals o la selecció personal d’en Jota, hi hagi màquina escurabutxaques a la porta o parets vermelles i gats xinesos que mouen la pota als prestatges. Potser és l’actitud dels amos, lenta i pacient, d’acord amb la imatge dels vells cambrers que ni opinaven, ni parlaven, ni feien massa soroll. Música a banda, és clar.

Portal Nou, 23. 08003
<M> Arc de Triomf
http://www.myspace.com/ponycafebcn
Obert: dm-dj 19h a 2.30h; dv i dss 19h a 3h

Ressenya de Memorias de la Tierra. De Miguel Brieva

(publicat originalment al setmanari Directa. Abril 2012)

Memorias de la Tierra
Miguel Brieva. Reservoir Books.
192 pàgines. 20,90 euros.

Tres anys després de la publicació de El otro mundo, torna Miguel Brieva amb una recopilació de les pàgines sobre ecologia publicades a El Jueves i al suplement Tierra de El País, amb molt material inèdit afegit. Recopilació curosa perquè acobla les pàgines autoconclusives mitjançant la història d’un alienígena, observador extern de la Terra, que dona sentit al volum. També per les cites a lectures diverses, que ens empenyen, alarmats, a seguir buscant sortides a l’hecatombe.
Amb el flaire apocalíptic de costum, amb referències constants al pop i l’alta cultura i amb un estil proper a Crumb o al també nord-americà Tom Tomorrow, Brieva volca discurs sobre el paper amb el seu habitual recurs a la metàfora satírica. Amb un format, el de la historieta curta, que ha evolucionat respecte Dinero, on predominaven les peces d’una sola vinyeta amb metàfores més condensades i menys narratives.

Apolo Diner – La Mala Reputació. El complement que volia Apolo

(versió d’un article publicat al suplement Què Fem? de La Vanguardia. 29 de desembre)

A la marca Apolo, més barcelonina i més del Paral·lel que Mary Santpere, li faltava un lloc on beure assegut i menjar, un complement escaient a les sales de Nou de la Rambla, pensat per a les multituds que abans d’entrar a ballar atapeïen fins ahir el frankfurt del costat i l’Eusebio del carrer Vila i Vilà. Els gestors de la sala hi portaven temps rumiant i finalment el passat 10 de novembre el projecte va obrir portes just al costat, a la cantonada. El resultat per força havia de compartir l’esperit de la discoteca i en aquesta cerca d’harmonia el que l’Apolo inaugura és un diner especial, un fast food d’autor, que s’ajusta bé al públic dels Nasty Mondays, de l’anti-karaoke, de la [2] de Nitsa i dels concerts de les dues sales. Hamburgueses amb salses casolanes i hot dogs especials elaborats pel xef José Manuel Rico que reclama que es tinguin en consideració, per què no, també els entrepans de batalla. La cura amb que s’ha tractat la carta per vegetarians i celíacs, per exemple, és compatible amb els plats de braves i les canyes a un euro, patrimoni popular de la zona.

El tret diferencial
Però, clar, a un lloc que amb el nom pica l’ullet a Brassens des del Pigalle barceloní, a un germà petit de la sala Apolo, se li demana alguna cosa més que a una hamburgueseria qualsevol, per molta qualitat i detall que ofereixi en el menjar. I aquí entra un dels trets definitoris del diner i el que fa coherent que en parlem en aquesta pàgina: la cuina de La Mala Reputació obre fins a la matinada. Si el noctàmbul vol, pot afartar-se de salsitxes i dry martinis a les dues tocades, i entrar a Apolo a donar el millor de si mateix abans de començar la digestió. L’altra és l’escenari al racó esquerre del local, un espai que està previst que serveixi per allotjar activitats culturals diverses, potser a propòsit d’allò que passi a les sales. Si el primer que ve al cap són concerts acústics, de petit format, complementaris als que acullen la [2 ] i Apolo, també les presentacions de llibres entren dins d’una agenda ara per ara encara en construcció. Va ser aquí, de fet, on es va fer la projecció de presentació del vídeo del Primavera Sound de l’any vinent.

Apolo Diner – La Mala Reputació
Vila i Vilà, 60-62.
Telèfon: 93 329 86 41
De dilluns a dijous: de 17 a 2
Divendres i dissabte: de 17 a 3
<M> Paral·lel. L3 L5.

Torre Rosa. Palmera i còctel

(versió d’un article publicat al suplement Què Fem? de La Vanguardia. 18 de novembre)
(foto de Javier Cuchi)

Suposem que Tony Montana, l’Al Pacino de Scarface, deixa Cuba a dia d’avui i enlloc d’establir-se a Miami arriba a Barcelona amb ganes de sarau. No trobarà lloc on es senti més còmode que a la Torre Rosa de la família Reig. Sense muntanyes de cocaïna, sense sicaris, però amb una terrassa que conserva la flaire antillana vinguda de Cuba amb els exiliats del 98. La Torre és a hores d’ara la única mansió que queda al barri dels Indians, la única empremta del passat colonial. Això ajuda a que sigui també l’exponent destacat de la festa al barri. A punt de fer 25 anys, el casalot rosa, amb llums de neó, atreu cada nit gent elegant de tota condició amb gana de còctel i palmera. Els primers clients segueixen venint i es fan grans amb les pedres, les cadires i els germans Reig. I descobreixen els nous combinats i comparteixen l’esforç de la Torre per estar sempre jove. Al final, les generacions es confonen i no es pot dir del cert si l’home de la taula del fons, amagat a les fosques en companyia, és el tal Montana vingut a menys o el seu avi vingut a més.

El còctel tranquil
Darrera la barra, el Jordi dona la cara i mou la coctelera pels quatre germans, malgrat que tots treballen o han treballat per aixecar aquesta institució local. Al fons, ja jubilada, brinda amb un combinat de cava la matriarca Cecília Clavell.  Però és en Jordi la cara més coneguda, un dels barmans més experimentats i respectats de la ciutat, un home de bona planta conscient de la importància de les formes a l’hora de servir una copa. Dubtem que aquest caràcter serè i agradable sigui només exigència del guió. Pel que fa als còctels, tindrem la garantia de prendre els clàssics com cal i de descobrir innovació adaptada al tast de la clientela. Malgrat haver guanyat concursos, no cal fer soroll; el barman tranquil veu passar èxits i modes amb humilitat, atent a les noves aromes.

A poc a poc, la ira del mafiós Montana s’esvaeix  i un diumenge qualsevol es troba a la terrassa de la Torre fent un vermut fred i passant la ressaca amb un bloody mary. Pensa en Cuba, saluda el Jordi i conclou que al cap i a la fi Florida no pot ser gaire millor.

Torre Rosa
Carrer de Francesc Tàrrega, 22. 08027
<M> L5. Congrés. Bus: 19, 20, 45, 47, 50, 51
De dll a dg, de 19h a 3h. Dg. de 12 a 16.
Copa: 9€

El Llibre més enllà de la lectura

7_10092011(publicat originalment al suplement Què Fem? de La Vanguardia. 9 de setembre)
(foto de La Setmana)

Cinema, música, sopars i taules rodones volen fer des d’enguany La Setmana del Llibre en Català en alguna cosa més que una fira

Pensem en literatura. En llibres. Inevitablement ens ve al cap una butaca, un sofà o la gespa  i una persona sola, quieta i en silenci. La lectura és un acte privat, lluny d’esdeveniments socials i de grups festius de gent. Però que hi ha formes diferents de gaudir la literatura és sabut. I que se’n pot fer un acte públic, col·lectiu, ho demostra La Setmana del Llibre en Català, que des d’avui fins diumenge 18 fa un esdeveniment de les lletres catalanes i ens convida a tots plegats a escoltar, contemplar, xerrar, jugar, passejar amb altres lectores i lectors i amb moltes autores i autors de la nostra literatura.

La Setmana va començar fa vint-i-vuit anys a l’estació de Sants com a expositor de l’encara incipient mercat del llibre en català. A mig camí entre la reivindicació cultural i la necessitat d’ampliar el mercat, l’Associació d’Editors en Llengua Catalana han mantingut aquesta fita des de llavors. Leer más de esta entrada

Klavier. Vells músics, noves glòries

(publicat originalment al suplement Què Fem? de La Vanguardia. 26 d’agost)

Diuen les cròniques que Lone Star era un grup de rock progressiu tan curós als instruments, tan meticulós en la qualitat del so, que no va ser del tot entès pel públic massiu. I que, en canvi, quan la resta de bandes dels seixanta van començar a deixar els instruments, ells van seguir tocant, amb cura i meticulosament. Semblaven més preocupats per la música que per la resta de coses que componen un grup. Amb un esperit hereu d’aquesta devoció gairebé acadèmica per l’instrument, en Joan Miró, guitarrista d’aquella banda, va obrir l’any 98 un piano-bar consagrat a la cançó, on volia reunir amigues i amics més preocupats per la música que per la resta de coses que componen un bar.

Un home assegut al piano

Prop de la plaça Letamendi, on abans hi havia un bar amb billar i ballarines amb poca roba, ara hi ha el Klavier, un local pulcre, molt de l’Eixample, amb taules baixes i sofàs acollidors repartits en tres nivells. Allà els tímids segueixen el piano escarxofats, abraçats a la parella i amb la copa a la mà, sota una reproducció dels Noctàmbuls de Hopper. A la part central, hi ha l’instrument; el Joan seu i toca i al voltant canten no els valents sinó els habituals, la clientela de sempre, gent d’entre quaranta i setanta anys que no sempre sap que els acompanya al teclat –paradoxes de la música- un dels guitarristes més reconeguts del pop català. La diferència segons l’amo entre un karaoke i el seu local és que als primers la gent acostuma a anar a desfogar-se; al Klavier, en canvi, el client esdevé cantant, protagonista, una Michelle Pfeiffer als Fabulosos Baker Boys. En Joan, seriós i eixut, s’adapta als galls, a les pauses i a les rialles i toca perquè la darrera interpretació amateur de Tómame o déjame soni millor que la de Mocedades.

Al servei de la cançó

A la barra, en Just, el cambrer, accepta que no tenen cap especialitat de la casa, que la beguda, per allò que dèiem abans de la música, és només un accessori del piano. Però hi ha un prestatge de punta a punta ple d’ampolles de whisky i ningú trobarà a faltar el seu còctel o la cervesa, si està disposat a pagar, això sí, un preu a l’alçada de l’elegància madura del lloc.  Pel futur, en Joan deixa anar una idea, encara en projecte: obrir a les tardes per fer jam sessions de blues.

Carrer d’Aragó, 221. 08007. <M> L3. Passeig de Gràcia. Bus: 7, 16, 17, 63, 67, 68, N5, N7. De dll a dss, de 22 a 3h. 93 454 81 40 // web
Copa: 9,5€ / Cervesa: 7€ / Refresc: 6,5€

A %d blogueros les gusta esto: