Hay que ganarse a Arturo Fernández

(el portal Patatabrava.com pidió al podcast Dame la Voz un par de artículos sobre la decadencia del sistema capitalista y sus diversas alternativas a raíz del programa en castellano del 17 de noviembre.
Éste es uno de esos textos)

arturo

Nada más empezar su Homenaje a Cataluña George Orwell recuerda cómo saliendo a pasear por el centro de Barcelona en diciembre del 36 uno se daba de bruces con la revolución, así, a primera vista. Ya nadie se trataba de usted, los camareros trataban a los clientes como a iguales y “no había gente «bien vestida»; casi todo el mundo llevaba tosca ropa de trabajo, o bien monos azules o alguna variante del uniforme miliciano”.  Nadie dudaba pues que la revolución estaba en marcha.

Aunque hoy ya somos todos más listos que el hambre, esto de ver la lucha de clases en las ropitas se nos ha complicado un pelín, desde el momento en que Pedro Jota va a bodas de Estado con una señora vestida de Don Pimpón y en la tele nos venden la bonita historia del bróker ese enrolladete que hace triatlón y que se marca unas pintas a medio camino entre Derek Zoolander y Panchito Rivera, líder de la mara de su barrio. Por otra parte, el metro anda lleno de gentes que viven bastante más abajo en la pirámide del poder, el prestigio y las pesetas, y que van a currar dignamente vestidos con trajes del Carrefour, convencidos porque no tienen más remedio de que el capitalismo quiere corbatas.

Que la posmodernidad haya tenido el mal gusto de invitar a conocidas marcas de ropa a jugar con la fotito del Che de Alberto Korda y a convertir el pañuelo palestino en morralla de saldo, significa que el capitalismo culo ve, culo quiere, y como contraparte, que la estética revolucionaria tradicional, la del siglo XX, la de las pelis de Ken Loach y Costa-Gavras que nos ponen la carne de gallina, está en horas muy, muy bajas.

Dejad de llorar por las marcelinas y por el pasamontañas de vuestros padres, por vuestras mochilas Quechua producidas en maquilas indonesias, que en realidad la cosa pinta bien. La revolución habrá perdido su capacidad de marcar tendencia pero como el anticapitalismo es más bien ecuménico y no ha querido ser nunca una tribu urbana, pues eso que nos llevamos. De hecho, hoy estamos bastante cerca de conseguir que Arturo Fernández se una con nosotros al grito por un cambio de sistema político-económico.   Leer más de esta entrada

Anuncios

La noia que somniava amb una mitjana i un plat d’olives. Cafè Suec

cafe-suec-terrassa

(publicat al suplement Què Fem? de La Vanguardia. 30 de novembre
(foto: Mireia Martínez, per BCNCultura)

El Suec és un bar de tarda i vespres allargats, prop de la plaça de la Virreina, amagat a una cantonada darrera l’església de Sant Joan de Gràcia, a l’ombra dels arbres i amb poca llum artificial. Dues o tres bombetes i espelmes a les taules. Malgrat que les dues parets exteriors són totes finestra, l’interior del Suec és més aviat fosc, com els bar de debò. Darrera la barra, sempre noies sueques, com l’amo, com el Mikael, que segueix fitxant cambreres del seu país potser perquè confia en les reminiscències del landisme a Catalunya. No li falta raó quan tantes clientes li han demanat que de tant en quan contracti també algun homenot. Suècia, després d’Ikea i del tant anunciat cosmopolitisme barceloní, ja no traspua l’exotisme de fa trenta anys però l’atractiu nòrdic és l’atractiu nòrdic.

Quedi clar, però, que això no és un club d’homes i dones vinguts del fred; aquí, quan anys enrere es celebraven nits “nòrdiques” hi havia de tot menys noruecs, suecs o finesos. El Suec és fonamentalment un lloc on mai hi falta gent de la que acostuma a voltar per Gràcia, regentat per un home que coneix prou el barri com per afirmar que en una dècada l’ambient nocturn no ha canviat massa. La seva clientela és la de sempre, gent d’entre 25 i 35 anys que potser més tard s’acabarà trobant a locals com l’Heliogàbal.

La música depèn totalment de la persona que hi ha darrera de la barra, perquè en Mikael dona autonomia absoluta a les cambreres. Al cap i a la fi, als bars com el Suec no s’hi va a escoltar música si no a escoltar al company de taula o, a unes males, la conversa de la taula del costat. Pel que fa a la beguda, que a un bar a Gràcia l’amo et digui que són “molt de cervesa” en ple allau metropolità de gin-tònics súper-súper-especials tranquil·litza el ciutadà espantat. Al cap i a la fi, diu el Mikael amb una sensatesa espaterrant, “d’aquí a dos anys la moda serà el vodka”. I quan diu que és molt de cervesa, no parla tampoc d’una carta extensa d’artesanes; parla només de tirar canyes i obrir mitjanes, que de fet és el que ha de fer bé un bar, per molt suec que digui que és.

Cafè Suec. Carrer de l’Alzina, 2-4. 08024, Barcelona. De dg a dj, de 18 a 2:30; dll i dv. de 18 a 3.
Preus: Cervesa 2,20€ / Cubata 5€

Pitonisses del jazz. Jazzman

Sonny_Stitt_-_tenor_saxophone(article publicat al suplement Què Fem? de La Vanguardia. 23 de novembre)
(foto: Fotopedia)

Pocs bars han canviat menys que el Jazzman. Algun enamorat del jazz i de la ciutat devia anar a Lourdes anys enrere i devia pregar perquè la gola de la Barcelona dels calers no s’endugués aquest vell referent, aquesta ermita al carrer Roger de Flor consagrada a la música negra per antonomàsia, que aguanta trenta anys després tal qual la va muntar el primer propietari. Després del Julio, que va fer cèlebre el local, va arribar l’Aleix l’any 98 i en va mantenir l’esperit fins fa set anys, quan el David el va substituir. Han estat tres pitonisses del jazz, amb més o menys empenta però sempre al servei d’una idea que encara continua viva entre les estretes parets del local.
Al pis de dalt, com sempre, els dilluns hi ha jazz en directe. Tant d’èxit tenen aquestes sessions que el David, pitonissa amb empenta, ha fet gravar dos concerts: un de l’Andreu Martínez Band l’any 2010; l’altre, a punt de sortir, del pianista Pere Ferré. Ens assegura que sonen molt bé però que sobre tot sonen a Jazzman, a sostre baix, públic a tocar de la bateria i xocar de gots i copes.

Un client ens diu que allò els dies de concert es posa impossible i que per això ell, veí de la finca, acostuma a venir només entre setmana. El local perd gent però res més; el Jazzman aguanta molt bé quan són poquets. Un lloc íntim, potser dels millors per anar-hi sol. Els dijous a més l’amo obre el tocadiscos a tothom que vulgui compartir un d’aquells vinils perduts als calaixos de casa que darrerament han tornat a revifar per allò de les modes. Quan torna de donar-li la volta al que sona avui, el David assenyala un altre client a la barra i ens diu que l’ha portat ell. És un disc d’Eddie “Lockjaw” Davis respon el bon home, i entre els dos acaben de refermar la idea que teníem del Jazzman. A la barra, per si fos poc, trobem un tirador de cervesa camuflat en un saxofon real, encarregat pel David que es va voler permetre un luxe melòman i certament cridaner. Ens confirma que a més de tirar canyes, sona a les mil meravelles. Per problemes amb la distribuïdora i amb la marca, però, no pot servir cerveses de les de tota la vida i serveix Radeberger, una pilsen molt digna feta curiosament… a Saxònia.

Jazzman
Roger de Flor, 238.
<m> L4, L5. Verdaguer. Bus: 15, 20, 21, 39, 45, 47, 55, N4, N5, N6.
De dll a dj, de 21 a 2.30. Dv, de 21 a 3. Dss, de 22.30 a 3. Dg. Tancat.
Tf. 667 618 593. info@jazzmanbcn.com
http://www.jazzmanbcn.com

Artèries de barri

(versió d’una article publicat al suplement Què Fem? de La Vanguardia. 16 de novembre)

Això de les artèries o les venes és una metàfora que frega el tòpic però que ens ve al pèl pel tema d’aquest reportatge, per parlar de carrers que condueixen l’oci i la vida dels barris millor que la resta, com la sang d’un individu qualsevol. Un no entén ben bé perquè però el sarau a les ciutats sempre s’acaba aglutinant en zones més o menys compactes, en contra de la norma que el sentit comú atribueix al lliure mercat i que fa pensar que si s’ha de muntar un negoci millor fer-ho lluny de la competència. En el cas dels bars està vist que és al contrari, que la festa crida la festa i que posats a adquirir un traspàs millor fer-ho al carrer Ferran que a la Creu de Pedralbes. Al diccionari català-cursi cursi-català això surt com a “sinèrgies”.

Parlem de carrers que ves a saber per què esdevenen centre cívic i comercial d’un barri i que serveixen de referent a la gent de fora quan pensa en sortir per la zona. Dreceres mentals i, fins a cert punt, símbol de l’oci d’un lloc. La seva gràcia és que un cop hi ets no cal buscar-ne d’altres per passar una tard o una nit de dissabte, perquè aglutinen tot el que el cos demana i perquè al borratxo només li cal caminar dues portes enllà per trobar la següent barra, quan a partir de certa hora la cosa es posa difícil. Evoquen a Barcelona la festa de viles més petites, on la nit comença i acaba a un sol carrer, on ningú té dubtes d’on s’acabarà trobant amb els amics, sense whatsapp ni cita prèvia.

Desconeixem les raons per les que això passa. En alguns casos vindrà de lluny i els annals del barri parlaran ja de la vida a la via segles enrere, gràcies a una particular distribució urbana; en altres casos, l’Ajuntament afavorirà o obstaculitzarà el que passi amb plans i llicències; en altres, no es podrà si no atribuir a una certa generació espontània vinculada al lliure mercat. Tant és. Són allà i la gent s’hi aplega. Fa uns anys eren morts i d’aquí a un temps potser només hi queden teranyines, però de moment hi passa la sang. Fixem-nos en els més cèntrics.

Blai al Poble-sec
Ser peatonal a un barri obrer entre Montjuic i el Paral·lel dona molts punts per consolidar-se com a referent, no només del veïnat del Poble-sec, sinó de qualsevol barcelonina o barceloní de cap de setmana. Malgrat molts dels bars i comerços que avui omplen les seves voreres són ben recents, aquest doble carrer que ara es diu Blai, ara es diu Blesa sembla que porta dècades sent la rambla de la contrada. Amb un posat oblic, comença a la muntanya i cau torçat al Paral·lel, la gran avinguda, que el mira amb un pèl d’enveja, quan tots sabem que sense ella Blai no seria res.

Entre balls agafats llatins, converses en àrab i  Manolo Da Costa imitant a Machín va passant el cap de setmana i el vermut de migdia i la tapa nocturna són un continu a les terrasses de Blai, que ocupen tot el seu ample i campen a plaer perquè no hi passen els cotxes.

Gran Bodega Saltó
Els Accidents polipoètics en glossen les gestes, allunyats com estan de la poesia intimista i propers com són al recital de bar. La Bodega Saltó fa molt per ells, a mig camí del poema i el txa-txa-txa, amb els braços oberts a la moguda cultural que entra necessàriament filtrada per les enormes bótes de vi a la porta. La Saltó la reobren el 2002 la Lídia i El Tigre, amb ganes de festa, i converteixen una bodega de tota la vida en una bodega de tota la vida i alguna cosa més. Encarreguen a l’artista Steven Forster que decori el local i tot respectant el vell el deixa nou a força de color, titelles i tigres de mentida. Avui, com que segueixen servint vermut d’aixeta i aperitius freds i muntadets de pernil d’aglà que estan més bons que sis quilos de llamàntol,  hi van els avis del barri, i alguns que han mort en aquests deus anys se’ls recorda amb fotos a les parets. Per allò de l’esperit lúdico-cultural, uns versos escrits a la barra conviuen amb música de Boney M, o amb la música dels setanta que li surt dels nassos punxar els divendres al Tigre. Allò que atrau també als nous habitants del barri i a gent com el Pepe, lector de El Víbora de tota la vida.
La Saltó és el nou local més vell de Blai, tot i que no està a Blai sino a Blesa, que fa de pròleg de l’altre carrer, i deixa clar amb autoritat com conviuen el nou bar de Barcelona amb la vida de barri i la festa major.
Blesa 36. De dill. a dj. de 19 a 2, dv. i dss de 19 a 3, i dg de 12 a 24. http://bodegasalto.net.

Leer más de esta entrada

El inventor del satélite y el padre de la estrategia. Poker Hall of Fame 2012

Eric Drache

En un juego como el póquer, en el que los mitos y el capital simbólico de los jugadores son tan importantes, es necesaria una lista como la Poker Hall of Fame; un reconocimiento público de los mejores jugadores de la historia que, a modo de mitología, mantenga viva la épica y entre otras cosas permita a los plumillas seguir narrando leyendas. Esta sala virtual fue ideada en 1979 por el magnate mafioso Benny Binion, propietario del legendario Horshoe Casino y creador -ahí es nada- de la Series Mundiales de Póquer. Quizá porque como decía Amarillo Slim él era el mejor de los malos, paradójicamente le debemos hoy a Binion que el póquer vaya por buen camino.

Cuarenta y cuatro personalidades, entre jugadores y divulgadores del póquer, han sido incluidas en la Sala hasta la fecha, entre las que se encuentran Doyle Brunson, Johhny Chan, Phil Hellmuth o el mismísmo Wild Bill Hickok, al que se nombró ya en 1979 suponemos que para marcar tendencia y demostrar que en la lista solo entraban verdaderas leyendas. En 2009, cuando el joven Tom Dwan apareció en las listas de nominados gracias al favor del público, se introdujo la llamada regla de Chip Reese, que establecía una edad mínima de cuarenta años para entrar en el club. Ante la emergencia de jovencísimas estrellas procedentes del póquer on-line, probablemente los promotores de la Sala decidieron mantener las esencias para que aquello no se les fuera de madre y para que además de buen hacer (indudable en el caso de Dwan) la lista desprendiera un cierto glamour fuera del alcance de los pipiolos.

Brian “Sailor” Roberts

La semana pasada pasaron a formar parte de la selecta Sala Eric Drache y Brian “Sailor” Roberts. Al primero se le distingue por ser un habilidoso jugador de seven card stud –esa modalidad aún extraña para la mayoría de aficionados, en la que cada jugador juega con siete cartas propias, tres tapadas y cuatro descubiertas-, también por haber ideado junto a Binion la misma Hall of Fame, pero sobre todo, en su faceta de gerente de sala, por haber revolucionado los grandes torneos mediante la invención de los torneos satélite. Por buscar un titular, podemos decir que sin Drache la leyenda de Chris Moneymaker no habría sido posible. Sin la idea de los torneos satélite,  clasificatorios mucho más baratos que los torneos profesionales, difícilmente un jugador amateur podría jugar el evento principal de las World Series, por poner un ejemplo paradigmático. La idea de Drache, pues, abrió la puerta a la popularización del póquer presencial y ayudó a convertirlo más o menos en lo que es hoy.

Brian “Sailor” Roberts, por su parte, entra a la Hall of Fame por méritos algo distintos. Doyle Brunson aseguraba que Roberts, muerto en 1995, era después de Chip Reese el jugador más versátil que había conocido, el que mejor jugaba las variopintas modalidades de juego. Y Brunson conocía bien a Roberts. Ambos y Amarillo Slim habían recorrido juntos Estados Unidos de punta a punta desplumando a pobres diablos en partidas de tres al cuarto, años antes de convertirse en los respetados profesionales de Las Vegas que fueron a partir de los setenta. A Sailor Roberts también se le reconoce de algún modo un cierto ascendente sobre el póquer moderno, ya que hablaba de estrategia cuando el común de los mortales únicamente veía rachas de suerte. Aunque Roberts tuvo una vida algo más canalla que la de Drache, que al fin y al cabo pertenece a una generación más joven y no tuvo que hacer de rounder por esos desiertos de dios, ambos entran a la Hall of Fame merecidamente como innovadores y pioneros del póquer moderno.

Si no fuera por la suerte…

En la aburrida discusión sobre el estatus del póquer (que si deporte mental, que si juego de azar, que si chanchullo de criminales) ha entrado recientemente un nuevo argumento en danza. La Federación Internacional del Póquer (IFP), creada en Lausana en abril de 2009, acaba de publicar unas reglas del juego muy completas y muy bien editaditas, más pintureras que un libro de Blackie Books, con ánimo de que sean las definitivas, la referencia mundial a la hora de dirimir conflictos en las mesas. Habrá quien mire con displicencia sus esfuerzos, pero si buscamos un referente oficial, por intención, por seriedad y por miembros, no encontraremos otro mejor que la IFP.

Su objetivo es claro y meridiano: dignificar el póquer por todos los medios y defenderlo sin ambages como deporte mental, consiguiendo, solo un año después de su fundación, que el póquer fuera admitido como observador en la Asociación Internacional de Deportes Mentales… que al fin y al cabo fue creada en 2005, pero que bueno, algo es algo…. Como muestra de las buenas intenciones de la IFP,  su presidente, Anthony Holden, propuso hace unos meses que los institutos británicos aceptaran el póquer como actividad extraescolar, en tanto que promueve la concentración, la memoria, el razonamiento y los patrones de comportamiento positivo.

El mismo reglamento nos propone una forma de juego muy interesante llamada match poker que debe interpretarse como el intento definitivo de homologar el póquer a otros juegos con mayor reconocimiento público como el ajedrez o el go. La idea es sencilla: para que pueda ser reconocido como un juego de habilidad por todo el mundo, con su respetabilidad y su enjundia, el factor suerte ha de ser eliminado del juego. Para ello, la IFP tomó prestados algunos elementos del llamado duplicate bridge y los adaptó a las reglas del Texas Hold’em, la modalidad de póquer más popular a día de hoy. Suponemos que en honor a este préstamo, hasta la aparición del reglamento de marras al match poker se lo conocía como duplicate poker. De hecho con este nombre se celebró el año pasado en Londres el primer campeonato del mundo por equipos, la IFP Duplicate Poker Nations Cup… que ganó Alemania.

 

Leer más de esta entrada

La Xavala. Ensenyant cuixa

(publicat al suplement Què Fem? de La Vanguardia. 24 d’agost)
(Foto de Joan Colom
)

A la cruïlla del Paral·lel amb Nou de la Rambla, antiga Conde del Asalto, diu el cronista Ángel Zúñiga que antigament els que estaven al cas la coneixien com el Penyal perquè, com pel de Gibraltar, passaven per la seva duana tots els navegants de la mala i la bona vida. Per sort, seixanta anys més tard les coses no semblen haver canviat massa en aquest sentit i la mala vida encara campa saludable entre el Bagdad i el Cafè Español, entre l’Apolo i el Rincón del Artista. Al bell mig de tot plegat, oberta al públic de pas i ensenyant descaradament la cuixa, ens trobem amb La Xavala; de barra fàcil i cubata ràpid, un pèl esquerpa i acollidora a la seva manera.

Una porta oberta sempre de bat a bat, tot vidre, lliga l’interior amb l’exterior més que no pas els separa; uneix el sarau de Nou de la Rambla amb aquest bar amb vocació de raval, conflictiu com el carrer en el millor sentit de la paraula. Gairebé només una barra, i arraconats un futbolí i dues taules que sonen a coartada per poder dir que allò en realitat no és ben bé el que sembla: un mirador privilegiat per viure copa en mà i sempre de peu el que es veu al Paral·lel. Perquè tot el que es viu al Penyal es veu en algun moment o altre a La Xavala. L’alè de vici del Bagdad, sense anar més lluny, arriba embafador des de just davant.

Per aquí passen en algun moment o altre els guiris més working-class del Regne Unit, els veïns avorrits de casa seva i les hordes de criatures de discoteca que, tal i com estan els preus dels cubates, prefereixen fer parada una estoneta a La Xavala abans d’entrar per alegrar-se la sang a preu de saldo. Sense massa premeditació, però, totes aquestes variants contemporànies de l’antic mariner de mala vida s’hi acaben quedant unes copes més del compte, i els tres euros i mig del gin-tonic de Larios generen converses inesperades, tertúlies sense sentit en idiomes pseudo-inventats. A força de mojitos tirats de preu, el que per infraestructura i sentit comú seria un bar de pas, acaba esdevenint una mostra ben digna de l’espai públic mediterrani. I l’endemà ens en recordarem ressacosos de la nostra pobra cosineta, a la que vam deixar miserablement plantada a l’Apolo.

A %d blogueros les gusta esto: