Bohèmia a la força. Bar Absenta

(publicat al suplement Què Fem? de La Vanguardia. 28 de març)

449px-Valentino_Rossi_2010_QatarLa Maite es lamenta sorneguera. Ara tenen embolic amb l’Absenta de la Barceloneta perquè l’amo d’allà reclama l’exclusivitat del nom. I ella que no és competitiva però no està per hòsties argumenta que el seu bar, el del carrer Hospital, manté el nom des del segle XIX, i que hi ha una legió de testimonis, velles glòries del Xino, que poden donar fe i document de que allà hi ha un Absenta des de que Franco era caporal. Ens remet a 1893, quan un francès va arribar a Barcelona damunt l’onada de la bohèmia i va obrir un local que no era encara ni bar ni cafè però on se servia la beguda que tornava bojos els artistes. Llavors el van regentar francesos ves a saber per què, fins que el 1966 el va comprar el senyor Ulldemolins de Tarragona, la vídua del qual encara en manté la propietat. La Maite ens explica que ella va agafar el traspàs l’any 2002, només cinc anys després d’obrir el Norbàltic, el seu mític Norbàltic, al carrer Consell de Cent. Per coses de la vida i perquè la llicència no estava en ordre, l’Absenta va haver de tancar i esperar temps millors, fins que el 2011 va tornar a obrir flamant. Mentrestant la Maite es va fer seu el Xino i va anar entenent més coses del barri i del bar que havia adquirit. Va saber, per exemple, que fins el 1993 l’Absenta tenia un enorme cartell de llauna amb el nom que feia ombra a tots els vianants i vagabunds del carrer Hospital.  La febrada d’ordre olímpic el va fer treure. També que l’arc del pati que fa de magatzem és molt propi de les finques del barri, que gràcies a aquestes construccions permetien el pas dels carros d’un carrer a l’altre.  O que als pisos superiors hi havia una pensió que es deia Celeste.

Avui el local es un espai dividit en dos. A l’entrada, la barra i quatre tauletes on seuen els amics del barri, els penjats i els borratxos que donen conversa als cambrers vulguin o no. Allà el Gorka, el fill de la Maite, quan hi va fa els seus mojitos, dels que n’està ben orgullós. Allà, a les hores aparentment tranquil·les, hi ha una cambrera que les passa putes quan de sobte s’omple el local i fins que no arribi la Maite no té ningú més que l’ajudi. Al fons, després de la cuina, una sala gran, diàfana, amb olor a ambientador i a menjar depèn de l’hora, farcida matí, tarda i vespre d’alumnes de la Massana. Ens atrevim a dir, de fet, que l’Absenta actua com a centre social i bar oficiós de l’escola, situada a pocs metres dins de l’antic recinte de l’Hospital de la Santa Creu, i la Maite, esclar, està encantada de la vida amb aquesta clientela jove vinculada –potser de lluny- al món de l’art. En realitat, ella volia regentar el bar de dins del recinte, el del jardí, i assegura que la idea de posar-hi allà una terrasseta va ser seva tot i que el regidor de torn probablement no ho reconegui. Avui amb l’Absenta en té prou i ella ha optat per preus al públic més econòmics: “jo vull fer diners però també tinc una idea del que ha de ser el barri”, i per això procura no excedir-se amb els preus i fa allò tan popular de les mitjanes San Miguel a un euro. Fet i fet, al seu bar la gent s’hi sent còmode, i s’hi ha vist tuppers i entrepans amb paper d’alumini de paios que potser no estan per menjar cada dia de menú però que no volen perdre el costum de fer un parell de canyes abans o després de classe. La Maite resumeix bé la gent que omple les cadires de l’Absenta: “el típic burro de la barra, noies moníssimes, nois amb estil…”

A l’Absenta, això sí, també fan menjar, tot i que encara hi ha discussions familiars sobre el tipus d’àpat que ha de prevaldre. Els fills de la Maite defensen cada un models diferents: el Gorka, frankfurts i altres entrepans; l’Utsela, amanides contundents. De moment, ofereixen menús d’un plat, algunes coses de menjar casolà com les croquetes i unes hamburgueses completes fetes amb ingredients de qualitat. Però la Maite, l’estratega, té previst al març oblidar-se de les preferències dels fills i centrar els esforços en una bona carta de tapes. Ens anuncia ja que els caps de setmana d’aquí a ben poc començarà a servir vermuts a un euro, i cinc tapes per set euros. Ella vol “vermuteig” i que vinguin els guiris, però com hem dit no a costa dels preus populars ni dels seus clients més joves. L’Absenta ha de ser un bar d’artistes immersos en el low-cost, de bohèmia a cops d’atur i crisi financera, de gent que demana el gintònic de Gordon’s perquè a més de no costar un ronyó és ginebra forta i aguanta bé el sabor després de diluir-se en tònica.

(Parlant de guiris, un dia arribarà l’adveniment de Valentino Rossi a l’Absenta i els altars que la Maite ha aixecat al motorista hauran fet finalment el seu servei. Ella l’espera, ella sap que vindrà i que al seu bar s’hi trobarà molt a gust “perquè és un catxondo”. Avui avisa que “la liarà”: prepara una exposició dedicada al dottore amb l’esperit d’una fan extrema que no se n’amaga.  Potser només l’entendran els fidels, però de ben segur que serà aplaudida pels avis del barri, pels veïns borratxos i pels alumnes de la Massana.)

Absenta. Hospital, 75. BCN. Tlf. 932 70 35 64. Metro: Liceu (L3). De dll a dv, de 8 a 3, dss i dg, de 19 a 3. Estrella: 2€; San Miguel: 1€; combinat: 5€.

Anuncios

Sant Andreu per pixapins

(publicat al suplement Què Fem? de La Vanguardia.
22 de febrer
)

El 20 d’abril de 1897 la Reina regent Maria Cristina signa el Decret d’Agregació pel qual passen a formar part de Barcelona les viles de Sant Gervasi de Cassoles, Les Corts, Sant Martí de Provençals i Sant Andreu del Palomar. No a tot arreu s’accepta la unificació de bon grat i és a Sant Andreu on es crea ben aviat la Junta Desagregacionista contrària al Decret i on d’una forma més clara es fa palès un moviment contra el centralisme del cap i casal. Tot i la derrota davant el poder administratiu, aquest barri manté d’ençà una identitat vilatana més o menys combativa, ben pròpia i diferenciada de la Barcelona que un dia la va absorbir. Sia per això que ja hem dit, pel fet d’estar gairebé al límit de la ciutat a tocar de Sant Adrià del Besós, pel seu teixit urbà o pel seu caràcter eminentment obrer i lluitador, el cas és que pocs barris es conserven com Sant Andreu, tant d’esquenes a la resta de la ciutat.

Per això mateix té un curiós sentit dedicar un reportatge sencer a aquest antic municipi. Perquè els diumengers i els pixapins de la Barcelona antiga, que els fa por creuar la Meridiana i que amb prou feines associen Sant Andreu a La Maquinista o l’antiga telenovel·la de tv3, s’animin a agafar la renfe fins una de les dues parades que té la vila i voltin pels seus carrers. Del Nus de la Trinitat al Parc de la Pegaso i de les vies del tren a la freda Meridiana, entre casetes baixes i una antiga fàbrica tèxtil reconvertida per l’ajuntament en centre d’art contemporani, heus aquí algunes propostes per passar un cap de setmana de diumenger a Sant Andreu. 
Leer más de esta entrada

El tercer Graci. Bodega Gracian

(publicat al suplement Què Fem? de La Vanguardia. 25 de gener)
(foto de Pol Viladoms)

ImagenEntra un home estrany amb una bossa del súper i pregunta si li cuinarien els musclos i les navalles que acaba de comprar per sopar. El celler li deu haver fet bona impressió, impressió de lloc familiar. Tot i prendre’s excessives confiances amb els amos, no va del tot desencaminat. Seu en una de les taules de la terrassa com un senyor i un cop s’ha fotut mitja ampolla de vi i el marisc del Mercadona acabat de cuinar vol marxar pagant 4 misèrrims euros pel servei. Aquí ja s’ha passat un pèl, massa confiances, massa familiaritat preconcebuda.

Malgrat aquest conflicte d’estar per casa, que això passi no deixa de ser un bon senyal per a la Bodega Gracian, que s’ha de sentir afalagada per aquesta mostra d’amor gorrer a la seva cuina, quan fa quatre dies que han obert. A aquesta hora, al vespre, una quinzena de clients -dels normals, dels que paguen- omplen el local com si de tota la vida vinguessin els dijous a menjar tapes i fer la cervesa. Gent del barri, esclar, perquè ja em diran vostès qui nassos va a una bodega de barri quan un no és del barri i el barri és tan barri com aquest en concret. Al cor de la Nova Esquerra de l’Eixample la vida encara no passa als bars de moda, raó per la qual un celler com el del Santi i el Graci, oncle i nebot, ha estat rebut amb una certa expectació. Va ser obrir, i posar-se a treballar.

Rocafort 106 era no fa pas massa un antre de foscor i profunditats abissals, obert entre cubates de whisky barat fins altes hores del matí i amb un televisor que escopia sessions llarguíssimes de porno homosexual. Per la descripció que ens fan del lloc, la reforma ha estat faraònica. I el canvi de concepte… prou evident. Temps enrere, però, ja havia sigut un celler. De manera que de celler a after subterrani, i d’after subterrani a celler amb vermuts, conserves i tapes, tot reconeixent la importància de l’herència i del passat en el mateix nom de la bodega: Gracian va ser l’avi, Gracià és el pare i Graci el fill. Tres generacions de barcelonins que no han trobat mai a faltar el vermut del cap de setmana. Els indesitjables periodistes, a la recerca de tendències, direm que s’està recuperant aquest tipus de local. Collonades. No hi ha res a recuperar perquè bars com aquest mai no s’han extingit i perquè a Barcelona fa molts anys que es mengen escopinyes diumenges al migdia sense solució de continuïtat. Darrera la barra pot haver-hi un iaio amb el nas vermell, pot ser un local humit i amb olor de vi de taula que es limita a servir olives i cloïsses, o pot ser com en aquest cas, un local flamant, amb finestrals i bon nas pel menjar.

El Gracià, guitarrista i membre de la banda Bremen, es treu el davantal de músic per entrar a la cuina i procedeix a interpretar bunyols de bacallà i una truita de patates que fa enveja els que ens paguem de fer-la amb gràcia, inclosa sa mare. Ella contraataca amb croquetes de bolets d’alt standing, gairebé líquides per dins. Ens diuen que els ingredients vénen tots de la Boqueria. Si més no, les botifarres, les hamburgueses o els bolets. Els embotits baixen de Vilobí d’Onyar i els formatges de Maó o de Pélardon, al Llenguadoc-Rosselló. Que a la Gracian hi hagi cuina els permet oferir dinars, cassoletes i plats calents que els distingeixen d’altres cellers més petits i de batalla. Alguns exemples dels plats del dia són el pollastre al pesto amb torrada d’escalivada i formatge brie gratinat o les botifarres esparracades, però es comenta que fins i tot accepten encàrrecs, reserves de fins a vint persones. Tornem però al terreny natural del celler barceloní com són les conserves. D’aquí surt una altra especialitat de la Bodega: el Pintxo Gracian, amb bitxo, oliva i llagostí, que és una derivació del Gilda, clàssic pintxo donostiarra amb anxova.

I entre la clientela, com dèiem, gent relativament jove dels voltants, veïns amb ganes de fer una canya de Mahou i picar alguna cosa, amb l’intenció de marxar cap a casa com a molt a mitjanit encara que a vegades la cosa s’allargui. Molts alumnes, també, de l’escola de turisme del portal del costat; algun d’aquests serà dels típics que veuen un valor a l’alça en muntar un celler i que inventen màgiques rutes del vermut sense venir al cas, tot aprofitant la marca Barcelona. La Bodega Gracian, de moment, és només un local molt oportú a Rocafort entre Consell de Cent i Diputació, on tota una família s’ha abocat a convertir-lo, a força de croquetes, anxoves i bon beure, en un lloc on vingui molt de gust estar-s’hi unes horetes.

De dm a dv de 8 a 16 i de 18 a 1; dss i dg, de 11 a 16 i de 18 a 1. Canya 1€; Vermut 3€; Pintxo Gracian 0,90€
Rocafort 106. Tlf.  936 03 11 00. http://www.facebook.com/bodegagracian

La noia que somniava amb una mitjana i un plat d’olives. Cafè Suec

cafe-suec-terrassa

(publicat al suplement Què Fem? de La Vanguardia. 30 de novembre
(foto: Mireia Martínez, per BCNCultura)

El Suec és un bar de tarda i vespres allargats, prop de la plaça de la Virreina, amagat a una cantonada darrera l’església de Sant Joan de Gràcia, a l’ombra dels arbres i amb poca llum artificial. Dues o tres bombetes i espelmes a les taules. Malgrat que les dues parets exteriors són totes finestra, l’interior del Suec és més aviat fosc, com els bar de debò. Darrera la barra, sempre noies sueques, com l’amo, com el Mikael, que segueix fitxant cambreres del seu país potser perquè confia en les reminiscències del landisme a Catalunya. No li falta raó quan tantes clientes li han demanat que de tant en quan contracti també algun homenot. Suècia, després d’Ikea i del tant anunciat cosmopolitisme barceloní, ja no traspua l’exotisme de fa trenta anys però l’atractiu nòrdic és l’atractiu nòrdic.

Quedi clar, però, que això no és un club d’homes i dones vinguts del fred; aquí, quan anys enrere es celebraven nits “nòrdiques” hi havia de tot menys noruecs, suecs o finesos. El Suec és fonamentalment un lloc on mai hi falta gent de la que acostuma a voltar per Gràcia, regentat per un home que coneix prou el barri com per afirmar que en una dècada l’ambient nocturn no ha canviat massa. La seva clientela és la de sempre, gent d’entre 25 i 35 anys que potser més tard s’acabarà trobant a locals com l’Heliogàbal.

La música depèn totalment de la persona que hi ha darrera de la barra, perquè en Mikael dona autonomia absoluta a les cambreres. Al cap i a la fi, als bars com el Suec no s’hi va a escoltar música si no a escoltar al company de taula o, a unes males, la conversa de la taula del costat. Pel que fa a la beguda, que a un bar a Gràcia l’amo et digui que són “molt de cervesa” en ple allau metropolità de gin-tònics súper-súper-especials tranquil·litza el ciutadà espantat. Al cap i a la fi, diu el Mikael amb una sensatesa espaterrant, “d’aquí a dos anys la moda serà el vodka”. I quan diu que és molt de cervesa, no parla tampoc d’una carta extensa d’artesanes; parla només de tirar canyes i obrir mitjanes, que de fet és el que ha de fer bé un bar, per molt suec que digui que és.

Cafè Suec. Carrer de l’Alzina, 2-4. 08024, Barcelona. De dg a dj, de 18 a 2:30; dll i dv. de 18 a 3.
Preus: Cervesa 2,20€ / Cubata 5€

Pitonisses del jazz. Jazzman

Sonny_Stitt_-_tenor_saxophone(article publicat al suplement Què Fem? de La Vanguardia. 23 de novembre)
(foto: Fotopedia)

Pocs bars han canviat menys que el Jazzman. Algun enamorat del jazz i de la ciutat devia anar a Lourdes anys enrere i devia pregar perquè la gola de la Barcelona dels calers no s’endugués aquest vell referent, aquesta ermita al carrer Roger de Flor consagrada a la música negra per antonomàsia, que aguanta trenta anys després tal qual la va muntar el primer propietari. Després del Julio, que va fer cèlebre el local, va arribar l’Aleix l’any 98 i en va mantenir l’esperit fins fa set anys, quan el David el va substituir. Han estat tres pitonisses del jazz, amb més o menys empenta però sempre al servei d’una idea que encara continua viva entre les estretes parets del local.
Al pis de dalt, com sempre, els dilluns hi ha jazz en directe. Tant d’èxit tenen aquestes sessions que el David, pitonissa amb empenta, ha fet gravar dos concerts: un de l’Andreu Martínez Band l’any 2010; l’altre, a punt de sortir, del pianista Pere Ferré. Ens assegura que sonen molt bé però que sobre tot sonen a Jazzman, a sostre baix, públic a tocar de la bateria i xocar de gots i copes.

Un client ens diu que allò els dies de concert es posa impossible i que per això ell, veí de la finca, acostuma a venir només entre setmana. El local perd gent però res més; el Jazzman aguanta molt bé quan són poquets. Un lloc íntim, potser dels millors per anar-hi sol. Els dijous a més l’amo obre el tocadiscos a tothom que vulgui compartir un d’aquells vinils perduts als calaixos de casa que darrerament han tornat a revifar per allò de les modes. Quan torna de donar-li la volta al que sona avui, el David assenyala un altre client a la barra i ens diu que l’ha portat ell. És un disc d’Eddie “Lockjaw” Davis respon el bon home, i entre els dos acaben de refermar la idea que teníem del Jazzman. A la barra, per si fos poc, trobem un tirador de cervesa camuflat en un saxofon real, encarregat pel David que es va voler permetre un luxe melòman i certament cridaner. Ens confirma que a més de tirar canyes, sona a les mil meravelles. Per problemes amb la distribuïdora i amb la marca, però, no pot servir cerveses de les de tota la vida i serveix Radeberger, una pilsen molt digna feta curiosament… a Saxònia.

Jazzman
Roger de Flor, 238.
<m> L4, L5. Verdaguer. Bus: 15, 20, 21, 39, 45, 47, 55, N4, N5, N6.
De dll a dj, de 21 a 2.30. Dv, de 21 a 3. Dss, de 22.30 a 3. Dg. Tancat.
Tf. 667 618 593. info@jazzmanbcn.com
http://www.jazzmanbcn.com

Artèries de barri

(versió d’una article publicat al suplement Què Fem? de La Vanguardia. 16 de novembre)

Això de les artèries o les venes és una metàfora que frega el tòpic però que ens ve al pèl pel tema d’aquest reportatge, per parlar de carrers que condueixen l’oci i la vida dels barris millor que la resta, com la sang d’un individu qualsevol. Un no entén ben bé perquè però el sarau a les ciutats sempre s’acaba aglutinant en zones més o menys compactes, en contra de la norma que el sentit comú atribueix al lliure mercat i que fa pensar que si s’ha de muntar un negoci millor fer-ho lluny de la competència. En el cas dels bars està vist que és al contrari, que la festa crida la festa i que posats a adquirir un traspàs millor fer-ho al carrer Ferran que a la Creu de Pedralbes. Al diccionari català-cursi cursi-català això surt com a “sinèrgies”.

Parlem de carrers que ves a saber per què esdevenen centre cívic i comercial d’un barri i que serveixen de referent a la gent de fora quan pensa en sortir per la zona. Dreceres mentals i, fins a cert punt, símbol de l’oci d’un lloc. La seva gràcia és que un cop hi ets no cal buscar-ne d’altres per passar una tard o una nit de dissabte, perquè aglutinen tot el que el cos demana i perquè al borratxo només li cal caminar dues portes enllà per trobar la següent barra, quan a partir de certa hora la cosa es posa difícil. Evoquen a Barcelona la festa de viles més petites, on la nit comença i acaba a un sol carrer, on ningú té dubtes d’on s’acabarà trobant amb els amics, sense whatsapp ni cita prèvia.

Desconeixem les raons per les que això passa. En alguns casos vindrà de lluny i els annals del barri parlaran ja de la vida a la via segles enrere, gràcies a una particular distribució urbana; en altres casos, l’Ajuntament afavorirà o obstaculitzarà el que passi amb plans i llicències; en altres, no es podrà si no atribuir a una certa generació espontània vinculada al lliure mercat. Tant és. Són allà i la gent s’hi aplega. Fa uns anys eren morts i d’aquí a un temps potser només hi queden teranyines, però de moment hi passa la sang. Fixem-nos en els més cèntrics.

Blai al Poble-sec
Ser peatonal a un barri obrer entre Montjuic i el Paral·lel dona molts punts per consolidar-se com a referent, no només del veïnat del Poble-sec, sinó de qualsevol barcelonina o barceloní de cap de setmana. Malgrat molts dels bars i comerços que avui omplen les seves voreres són ben recents, aquest doble carrer que ara es diu Blai, ara es diu Blesa sembla que porta dècades sent la rambla de la contrada. Amb un posat oblic, comença a la muntanya i cau torçat al Paral·lel, la gran avinguda, que el mira amb un pèl d’enveja, quan tots sabem que sense ella Blai no seria res.

Entre balls agafats llatins, converses en àrab i  Manolo Da Costa imitant a Machín va passant el cap de setmana i el vermut de migdia i la tapa nocturna són un continu a les terrasses de Blai, que ocupen tot el seu ample i campen a plaer perquè no hi passen els cotxes.

Gran Bodega Saltó
Els Accidents polipoètics en glossen les gestes, allunyats com estan de la poesia intimista i propers com són al recital de bar. La Bodega Saltó fa molt per ells, a mig camí del poema i el txa-txa-txa, amb els braços oberts a la moguda cultural que entra necessàriament filtrada per les enormes bótes de vi a la porta. La Saltó la reobren el 2002 la Lídia i El Tigre, amb ganes de festa, i converteixen una bodega de tota la vida en una bodega de tota la vida i alguna cosa més. Encarreguen a l’artista Steven Forster que decori el local i tot respectant el vell el deixa nou a força de color, titelles i tigres de mentida. Avui, com que segueixen servint vermut d’aixeta i aperitius freds i muntadets de pernil d’aglà que estan més bons que sis quilos de llamàntol,  hi van els avis del barri, i alguns que han mort en aquests deus anys se’ls recorda amb fotos a les parets. Per allò de l’esperit lúdico-cultural, uns versos escrits a la barra conviuen amb música de Boney M, o amb la música dels setanta que li surt dels nassos punxar els divendres al Tigre. Allò que atrau també als nous habitants del barri i a gent com el Pepe, lector de El Víbora de tota la vida.
La Saltó és el nou local més vell de Blai, tot i que no està a Blai sino a Blesa, que fa de pròleg de l’altre carrer, i deixa clar amb autoritat com conviuen el nou bar de Barcelona amb la vida de barri i la festa major.
Blesa 36. De dill. a dj. de 19 a 2, dv. i dss de 19 a 3, i dg de 12 a 24. http://bodegasalto.net.

Leer más de esta entrada

La Xavala. Ensenyant cuixa

(publicat al suplement Què Fem? de La Vanguardia. 24 d’agost)
(Foto de Joan Colom
)

A la cruïlla del Paral·lel amb Nou de la Rambla, antiga Conde del Asalto, diu el cronista Ángel Zúñiga que antigament els que estaven al cas la coneixien com el Penyal perquè, com pel de Gibraltar, passaven per la seva duana tots els navegants de la mala i la bona vida. Per sort, seixanta anys més tard les coses no semblen haver canviat massa en aquest sentit i la mala vida encara campa saludable entre el Bagdad i el Cafè Español, entre l’Apolo i el Rincón del Artista. Al bell mig de tot plegat, oberta al públic de pas i ensenyant descaradament la cuixa, ens trobem amb La Xavala; de barra fàcil i cubata ràpid, un pèl esquerpa i acollidora a la seva manera.

Una porta oberta sempre de bat a bat, tot vidre, lliga l’interior amb l’exterior més que no pas els separa; uneix el sarau de Nou de la Rambla amb aquest bar amb vocació de raval, conflictiu com el carrer en el millor sentit de la paraula. Gairebé només una barra, i arraconats un futbolí i dues taules que sonen a coartada per poder dir que allò en realitat no és ben bé el que sembla: un mirador privilegiat per viure copa en mà i sempre de peu el que es veu al Paral·lel. Perquè tot el que es viu al Penyal es veu en algun moment o altre a La Xavala. L’alè de vici del Bagdad, sense anar més lluny, arriba embafador des de just davant.

Per aquí passen en algun moment o altre els guiris més working-class del Regne Unit, els veïns avorrits de casa seva i les hordes de criatures de discoteca que, tal i com estan els preus dels cubates, prefereixen fer parada una estoneta a La Xavala abans d’entrar per alegrar-se la sang a preu de saldo. Sense massa premeditació, però, totes aquestes variants contemporànies de l’antic mariner de mala vida s’hi acaben quedant unes copes més del compte, i els tres euros i mig del gin-tonic de Larios generen converses inesperades, tertúlies sense sentit en idiomes pseudo-inventats. A força de mojitos tirats de preu, el que per infraestructura i sentit comú seria un bar de pas, acaba esdevenint una mostra ben digna de l’espai públic mediterrani. I l’endemà ens en recordarem ressacosos de la nostra pobra cosineta, a la que vam deixar miserablement plantada a l’Apolo.

A %d blogueros les gusta esto: