Els fantasmes de la Barcelona modernista

(desglossament del reportatge Modernismes a l’ombra
publicat al suplement Què Fem? de La Vanguardia. 20 de gener)
(Foto: Casa Trinxet)

Avui el Modernisme és abans que res una etiqueta, un dels atributs fonamentals de la marca Barcelona, molt més una font de valor que un estil arquitectònic o una corrent artística. Com diu l’Antoni Ramon, professor d’Història de l’Arquitectura a la UPC, “ara hi ha una part de l’arquitectura modernista que s’ha revaloritzat i per tant la tenim més en compte. En això el mercat és molt important.”  Es preserva allò que té o pot tenir valor econòmic per la ciutat o pels agents privats. La conseqüència és que al llarg del segle XX i en la primera dècada del XXI hem perdut alguns edificis de finals del XIX que potser no hauríem d’haver perdut segons criteris no estrictament econòmics. En destaquem alguns que avui serien, sense dubte, motiu de visita i fascinació. Tal vegada puguem jugar, tot passejant, a recordar allò que ja no hi és, a imaginar fantasmes.

El Colon
Presidint la plaça Catalunya des de dalt, on avui hi ha l’edifici del Banc Espanyol de Crèdit, hi va haver un magnífic Hotel, projectat per Enric Sagnier i enderrocat l’any 1942 després d’haver servit de quarter general del PSUC durant la guerra. El Colon, però, va ser abans un cafè dissenyat per Francesc Rogent, amb espectaculars vidrieres que cobrien tant la façana de la plaça com la del Passeig de Gràcia. Amb un espai per més d’un miler de persones, de seguida va arrelar a com a vertadera institució barcelonina, esdevenint centre de reunió i tertúlia d’intel•lectuals i de la més o menys alta societat.
(Cantonada Plaça Catalunya / Passeig de Gràcia)

El Reial Club Marítim
L’octubre de 1912 comencen les obres de la seu del Club Marítim de Barcelona dirigides per Sagnier, en substitució del projecte d’Eduard Ferrés, que va guanyar el concurs en un primer moment però que va ser descartat per l’elevat cost que suposava pels socis. L’edifici era de planta octogonal i volia estar a mig camí, en paraules del mateix Sagnier, d’un casino, un vaixell i un far. Amb una terrassa balcó giratòria, una original cúpula i un pinacle al capdamunt que evocava la figura del far, servia de restaurant, sala de festes, biblioteca i gimnàs pel club selecte. La torre del telefèric va fer petita la seva glòria original i el creixement del port va ferir de mort aquest inusual edifici modernista que va acabar desapareixent l’any 1959.
(World Trade Center)

La Casa Trinxet
L’any 1967 la Barcelona porciolista enderroca la Casa Trinxet i Núñez y Navarro edifica al solar un bloc d’oficines.  Obra de Puig i Cadafalch, enllestida el 1904, va pertànyer a Avel•lí Trinxet. Amb estructura de domus romana, amb tres plantes al voltant d’un pati interior, va ser decorada amb profusió, amb murals i vitralls del nebot del propietari, Joaquim Mir i Trinxet; decoració interior de Gaspar Homar i escultures de Eusebi Arnau i Josep Llimona. L’any 39, aquesta mansió particular, construïda a un espai on avui  es fa difícil imaginar res similar, el primer ajuntament franquista hi va instal•lar una escola per a noies. Tres dècades després desapareix del mapa, amb la ferma oposició de la intel•lectualitat barcelonina, que proposava com a ús alternatiu allotjar-hi el museu del modernisme. L’edifici de Núñez y Navarro que hi ha en el seu lloc és obra de Joan Margarit, pare del poeta.
(Còrsega, 268. Amb Balmes)

Sala Mercè
A La Rambla, pujant a mà dreta, poc per sobre de l’antic Sepu, on ara hi ha una botiga Nike, Gaudí va construir i decorar una sala de cinema pionera a Barcelona per encàrrec del pintor Lluís Graner. Després d’un viatge als Estats Units, Graner va quedar meravellat amb la màgia del cinematògraf i la projecció i va voler fer un espai comparable a un parc d’atraccions, amb una taquilla falsa on rebia al visitant un dimoni blau autòmat que deia a la gent “Mortals que rieu de mi, tots vindreu a mi”. Era una sala subterrània, una cova propera a l’esoterisme. Probablement amb aquesta intenció Graner va pensar en Gaudí, el místic. Un cop va desaparèixer la Mercè hi va haver el Cinema Atlántico i actualment hi ha obert un passatge comercial que porta directament a la Plaça de la Vila de Madrid. Segueix sent un lloc estrany.
(Rambla dels Estudis, 122)

Gran Salón Cine Doré
Al número 4 de la Rambla de Catalunya, a tocar de l’antic Hotel Colón, on avui hi ha la sala City Hall, va obrir el 25 de desembre de 1908 el Gran Salón Doré. El 1910 els escenògrafs Moragas i Alarma restauren la façana amb estil “modernista”. Una altra reforma l’any 12 completarà aquesta nova imatge exterior de l’edifici, amb garlandes i escultures a la part superior.
(Rambla de Catalunya, 4)

La Casa Llorach
A la parta alta de la ciutat, al carrer Muntaner per sobre de Travessera de Gràcia, hi havia una altra mansió de Puig i Cadafalch, que va ser enderrocada els anys trenta. Encarregada per Concepció Dolsa, vídua de Llorach, fou construïda entre 1903 i 1904. Amb sostres inclinats i un jardí que donava al carrer, era un edifici d’inspiració alpina.
(Muntaner, 265)

Anuncios

Modernismes a l’ombra

(versió d’un article publicat al suplement Què Fem? de La Vanguardia. 20 de gener.
Foto de Mateo Malisani)

Umbracle de la Ciutadella, de Josep Fontseré i Mestre Una ruta alternativa a l’arquitectura barcelonina de finals del XIX i principis del XX

El barceloní surt al carrer, va a l’Eixample a fer un encàrrec o ha quedat prop de La Rambla, i se n’oblida, com és ben normal, d’aturar-se a mirar, amb la convicció de que badar és un privilegi reservat als milions de turistes que paguen per fer-ho. Només potser un matí de dissabte avorrit o si alguna institució munta una exposició recomanada arreu, ens parem a pensar en les raons de l’èxit mundial del modernisme barceloní i intentem gaudir d’allò que tenim a tocar, dues cantonades enllà. Si hem perdut la pràctica, a més, el més probable és que qualsevol visitant japonès tingui més idea sobre l’obra de Gaudí, de Domènech i Muntaner o de Puig i Cadafalch, que nosaltres mateixos, que portem dècades guanyant-nos aquí les garrofes i malvivint sense saber massa res, més enllà de que dalt de tot de Gràcia hi ha un parc que es diu Güell i que prop del Michael Collins, el pub irlandès, hi ha un monument en construcció consagrat a la Sagrada Família. Com que això no pot ser de cap de les maneres i cal dominar la ciutat abans que ella ens domini a nosaltres, proposem avui una passejada pel modernisme barceloní de segona lectura, per la ruta a l’ombra dels monuments estel•lars.

Els origens d’una ciutat

Escoltem Mireia Freixa, catedràtica d’Història de l’Art de la UB, que ens explica perquè Barcelona és plena d’edificis d’aquests que avui anomenem modernistes, construïts a finals del XIX i començaments del XX. En plena eufòria industrial i colonial, abans de la pèrdua de Cuba, la burgesia local va començar a invertir a marxes forçades en l’expansió urbana de la ciutat per adaptar-la als nous gustos i, sobre tot, a la nova capacitat de despesa. L’Eixample, una operació política, urbanística, i especulativa amb la que es pretenia convertir la nostra ciutat de províncies en la París del sud, va fer que els nous rics de la Barcelona industrial comencessin a invertir en immobles. Un canvi d’ordenança municipal l’any 1891 beneeix aquest desenvolupament, permet el creixement i liberalitza les normes urbanístiques. Apareix així tota una nova economia al voltant de la construcció que es tradueix en noves pràctiques a l’arquitectura i a les arts decoratives, amb noms com Rigal i Granells als vitralls, Escofet als paviments o Pujol i Bausis a la ceràmica. Al cap i a la fi, en un plegat d’estils que configuren  la ciutat de l’època. Sense l’Eixample, doncs, no es pot entendre això que avui anomenem -simplificant una mica- modernisme barceloní. Leer más de esta entrada

Editorial Virus. Veinte años contagiando antagonismo

(versión de un artículo publicado en Diagonal el 8 de diciembre de 2011)

La pionera editorial Virus cumple su vigésimo aniversario rodeada de proyectos afines

Nada más entrar, el almacén. Subvirtiendo la distribución de una editorial comercial cualquiera, nada más entrar al local de Virus, en pleno barrio chino de Barcelona, uno se encuentra con las cajas, con centenares de ejemplares de libros en su interior. Más allá, las mesas, donde nos recibe una de las personas de este colectivo de seis para contarnos cómo se organizan, con qué criterios publican los títulos que publican, cómo lo han hecho para resistir veinte años de entorno ideológico hostil como editorial y distribuidora independiente, alternativa, antagonista.

Cuando Virus echó a andar en 1991 sencillamente se encontraron un campo yermo. Era gente vinculada a los centros sociales, a los ateneos populares, al movimiento libertario, que ya tenía experiencia en el ámbito de la edición y la distribución. Desde El Lokal montaban mesas en conciertos y eventos de todo tipo, y repartían fanzines, casetes, chapas, pegatinas, por toda la península. Publicaban contenidos desde revistas como La lletra A o la antimilitarista La puça i el general. Pero, de libro, poco. Cayeron en la cuenta de que había mucha cultura de artículo, gracias sobre todo a la cantidad y calidad de revistas, fanzines y panfletos en circulación, pero muy poca de libro, con lo que ello comportaba las más de las veces de poca profundización en el discurso. Hacía falta pues una iniciativa que facilitara el acceso a textos complicados de leer en nuestro país; había que potenciar en definitiva la lectura de un cierto tipo de libros que en aquel entonces, sencillamente, ni se editaban ni se distribuían.

Y empezaron a editar y a distribuir. Y poco a poco fueron contagiando a su entorno, con ensayos sobre ecologismo, feminismo, críticas a la escuela y a la cárcel, biografías de mujeres y hombres anarquistas olvidados por cualquier tipo de historiografía. Y la colección Memoria, que recupera las luchas de la Segunda República, la Guerra Civil y la posguerra, con la intención de combatir precisamente toda mitología, tanto de la izquierda como del mismo anarquismo, con libros que han sido muy críticos también con la historia oficial de la CNT. La biografía del guerrillero Sabaté, escrita por el historiador y militante Antonio Téllez fallecido en 2005, fue el primero de sus libros, que ahora recuperan y traducen al catalán para celebrar sus dos décadas de acción.   Leer más de esta entrada

Isladencanta. Més que un Club

(publicat originalment al suplement Què Fem? de La Vanguardia. 5 d’agost)

En Ricard Vernet, DJ i productor musical, ens parla il·lusionat del seu nou disc, a la venda des de fa poques setmanes amb el títol de Te Mira, el primer que signa com a Cinexin. Ens explica que amb aquest projecte fa un gir respecte altres anteriors i explora nous terrenys que l’acosten al pop i a l’ambient, on predomina el downtempo i les influències del so Bristol i de l’electrònica britànica dels 90. Els profans potser ho entenem millor si diem que és un disc que no està fet per la pista de ball, un disc a voltes fosc però que s’adiu bé amb l’espai on ens hem trobat amb l’artista: un pati interior intemporal  a un passatge  amagat del barri de Navas, una illa al mig de la ciutat. Som a la Isladencanta, el bar del Ricard, un referent ineludible dins el circuit barceloní de clubs.

Amics de nit
Gràcies a la carrera com a discjòquei de l’amo i a les amistats que ha fet punxant, alguns grans noms de la música electrònica com Richie Hawtin o Michael Mayer han passat pel bar i l’han fet créixer en prestigi i renom. A la festa de celebració del desè aniversari els Love of Lesbian, també amics, van omplir el local i van deixar clar de passada que la Isla no es tanca al pop. Tot plegat converteix un petit local amb aspecte de pub de barri en un lloc de pelegrinatge de gent d’arreu, que coneix el bon criteri en la programació de sessions diàries de punxadiscos, de dimecres a diumenge.

Del pati a la pista
I malgrat tot manté l’essència de bar proper, de cervesa al vespre sota una enorme parra i cadires de plàstic a un pati que tanca a mitjanit. D’activitats per gent del barri amb inquietuds, de patates braves acabades de fer, de matinals de divendres i, els diumenges d’estiu, de barbacoes amb sessions d’electrònica suau. És quan tanquen la terrassa que Cinexin es posa les piles i la Isla esdevé pista de ball.

Mirablau. Barcelona als peus

Barcelona des de Mirablau(publicat originalment a la secció Noctàmbuls del suplement Què Fem? de La Vanguardia. 1 de juliol)
(foto de Lluís Ribes)

Els dinosaures han marxat de Barcelona i el Mirablau, vint-i-tants anys després, continua allà dalt, a la muntanya del Tibidabo, al costat del Merbeyé, als seus peus la ciutat. Malgrat és lluny, dalt del Mulholland Drive català, i l’únic transport públic que hi arriba és el Tramvia Blau que dorm a la nit, no és una opció descabellada per pujar a prendre un gintònic en companyia o fer un vermut especial. Tant és el que es prengui, de fet. La vista de gairebé tota Barcelona obnubila el visitant el primer cop que hi entra i oblida què ha vingut a fer, potser fins i tot amb qui ha vingut, si no sabia per endavant que l’important al Mirablau no és la consumició.

Dia i nit
No és casual, per tant, que bona part dels visitants de dia siguin turistes ben informats a la recerca de la foto perfecta, de la postaleta amb la que fer enveja els cunyats. A la nit, quan la cuina tanca, la respectable clientela canvia i les parelles es barallen per la millor butaca, tapades per la música potser massa forta; i si els grups d’amics es decideixen a agafar el cotxe, a una petita pista de ball il·luminada amb llums epilèptiques sota la sala principal sonen èxits comercials del moment. La carta de còctels és extensa per un bar que no es ven com a cocteleria i malgrat que tampoc no s’anunciïn com a especialistes en ginebres, n’ofereixen una acurada selecció: Raffles, Martin Miller’s o la selecta G’vine servida amb maduixes.

El germà petit
I si els ulls se’ns cansen de l’angle, el cambrer ens avisa que porta a porta hi ha el Mirabé, local germà, amb una panoràmica encara més extrema emmarcada entre dos majestuosos pins, i amb una gran terrassa idònia per saraus i sopars d’empresa. Són, en conjunt, dos locals que es reivindiquen com a mirador privilegiat del nostre skyline i que, per això, es resisteixen a ser encasellats com a espai de barrila pels barcelonins de Beverly Hills.

A %d blogueros les gusta esto: