Barcelona centrífuga

(publicat al suplement Què Fem? de La Vanguardia. 24 d’agost)
(foto dels antiearis del Carmel de Miquel i Ana)

La vida a Barcelona, a qualsevol ciutat, seria insuportable si haguéssim de fer cap de setmana rere cap de setmana la rutina del turista. Imaginin-s’ho: tots els dissabtes fets uns Sísifs, obligats a recórrer la ciutat interminablement de dalt a baix: de la Barceloneta al Born, del Born a Ciutat Vella, de les Rambles al Passeig de Gràcia, de la Vila de Gràcia al Parc Güell i sant tornem-hi cap al mar. Quan toca anar a fer canyes o a dinar fora el diumenge, absorbits per la força centrípeta d’aquest eix central i amb clucales als ulls com cavalls de càrrega, sovint la gent dels barris som injustos amb el que tenim a prop.
Per la gent dels barris és temptador pensar que per “sortir” cal anar lluny, agafar el metro i baixar al centre; potser perquè l’efecte de festa és més gran, com quan una o dues generacions enrere vestir-se de diumenge tenia sentit. Potser és que així revivim la sensació de “baixar a ciutat” de la gent de poble i juguem a mantenir antigues formes de vida, pseudo-rurals, des del nostre pis d’urbanita perifèric. Per altra banda, si hem quedat per dinar amb algun cosí que no viu a prop nostre, s’acostuma a imposar el terreny neutral, el mig camí, la força cap a dins. Simple qüestió de distàncies i d’equanimitat. El problema aquí és que moltes vegades la gent d’Hostafrancs no té ni idea del que passa a Vilapicina i els de Vilapicina no han posat mai el peu a Hostafrancs.
Però si bé és cert que hi ha bones raons, físiques, geogràfiques, per buscar l’oci al centre, n’hi ha d’altres que ben mirat potser no tenen fonament. Des de quan són pitjors els restaurants als barris? No hi ha lloc on prendre un còctel fora del Passeig Sant Joan o més enllà de Plaça Espanya? Si anem amb tant delit a Gràcia o al Raval potser també és per allò de l’oferta i la demanda, perquè pensem que amb tants locals i tanta gent, per probabilitat i amb els ulls tancats, trobarem abans que al nostre barri una vetllada agradable. El problema de la probabilitat és que a vegades el dau cau de la cara que no toca i acabem tornant a casa pensant que potser ens podríem haver quedat al bar de sota de casa.
En qualsevol cas, Barcelona no cap ni a les guies, ni als plans d’actuació de l’Ajuntament ni als suplements de cap de setmana, i sigui per la raó que sigui, tothom s’acaba rebel·lant un dia o altre contra la força centrípeta de la ciutat. Fins i tot la gent que viu al mig de tot plegat. Sempre hi ha una estranya força que fa que explorem llocs desconeguts, que baixem a parades de metro ignotes o que senzillament tombem la cantonada i ens fiquem al primer local que trobem. Llavors ens tornem més barcelonins.
A continuació us proposem, si no els coneixeu ja, alguns d’aquests llocs amb força centrífuga, sovint amb caràcter d’institució al seu barri i, en qualsevol cas, mereixedors d’esment.

A Torre Baró

Amb un nom noble, procedent d’una torre del segle XVI que es va enderrocar el 1714, s’aixeca un dels barris més septentrionals de Barcelona, a tocar de Montcada i Santa Coloma. Un barri autoconstruït i per tant obrer, aixecat a mitjans de segle passat per les treballadores i els treballadors procedents de la immigració a un dels extrems de la muntanya de Collserola. Això fa que encara avui sigui un barri perfecte per passar un diumenge al matí, tot passejant a la recerca de l’actual Castell, que no és res més que un hotel a mig construir a la banda del turó que mira al mar. El que havia de ser l’edifici central d’una zona residencial previsiblement luxosa ha esdevingut avui un recinte fantasma, salvatge, i per tant a l’abast de qualsevol que s’hi acosti. Pendent encara d’una reforma que potser no arriba mai, el turó on descansa avui el Castell ens ofereix una vista que les víctimes del centre potser encara no han gaudit.
L’arribada més o menys recent de les línies 3 i 11 del metro no només han unit una mica més la gent del barri a la resta de la ciutat; també ha posat a l’abast de la resta una zona abans remota.

El Cordero
A pocs metres del castell, hi ha una altra mansió amagada entre pins, aquesta sí ben activa perquè allotja un restaurant per banquets, festes i dinars nombrosos. La trobem plena com un ou, els dies de festa, de famílies celebrant qualsevol cosa; menjant calçots en època de calçotades, o peix i carn a la brasa en qualsevol altra ocasió. Un lloc molt de diumenge, que un dia va deixar enrere les estovalles a quadres vermells i blancs per prendre una sofisticació en les formes que potser als clients no els cal. Ara fins i tot ofereixen carta de còctels, terrasses senyorials amb noms diversos i una carpa discoteca oberta pels valents. El lloc també es fa dir El Mirador de Barcelona però l’esperit del restaurant, la veritable raó per pujar, està en el seu altre nom: El Cordero. Riudecanyes, 5. Tel. 93 353 34 19. <M> L3 Trinitat Nova
Leer más de esta entrada

A %d blogueros les gusta esto: