Per una nova cultura de la cervesa

(versió del text publicada a la secció Poca broma del setmanari Directa. 9 de gener)

ImagenQuan encara no sabem del cert com acabarà la privatització de l’aigua catalana, el que podem afirmar amb rotunditat és que vendre Aigües del Ter-Llobregat més que una necessitat és una excel·lent idea.  Ningú ha fet palesa encara la principal conseqüència positiva de la venda, més enllà de l’ingrés directe per la operació: l’augment a mig termini del consum de cervesa. La pujada en el preu final de l’aigua pel consumidor, derivada de la propietat privada de la gestió del cicle en la seva totalitat, desincentivarà el seu consum. Un producte de baix cost i tan saludable o més que l’aigua, com és la cervesa, podria aparèixer com a perfecte substitut. Els incentius econòmics i els beneficis poden superar amb escreix les primeres reticències.

En primer lloc suposaria un impuls extraordinari a la indústria cervesera i comportaria un augment de l’ocupació. Seria sobretot entre les grans empreses del sector i no entre les artesanals, al ser les primeres les principals productores de cervesa del que podem anomenar gamma baixa. Potser la Xibeca de Damm seria la gran beneficiada en aquest procés de substitució per les seves similituds amb l’aigua i per la seva implantació al carrer. No cal argumentar que per fer una camamilla o per bullir la pasta va millor una cervesa lleugera que qualsevol sofisticació artesanal.

De retruc la cultura cervesera augmentaria i tots sabríem apreciar les virtuts de la doble malta o l’alta fermentació, amb el que implica de prestigi davant els europeus del nord. A qualsevol jove emigrant cridat pel miracle alemany li resultarà molt més fàcil integrar-se a aquella societat amant de la cervesa. Entre els nens i nenes, per altra banda, el canvi esdevindria popularíssim i els permetria encarar la manca de recursos escolars amb una certa alegria. De la mateixa manera la gent gran tindria menys consciència de l’escassetat en els seus darrers anys. Es reduiria a més l’esperança de vida i posant la piràmide demogràfica a lloc acabaríem d’una passada amb el problema secular de les pensions.

Per últim, atès que a Catalunya no hi cap tothom, l’hegemonia de la cervesa facilitaria el retorn als seus països dels immigrants musulmans, incapaços d’adaptar-se a una cultura fonamentada en les virtuts de l’alcohol. L’única pega és la coneguda tirada per la beguda de llatinoamericans, xinesos, andalusos i gallecs, amb el que s’hauria d’intentar evitar l’efecte-crida. Tot i així, l’alcoholització massiva dels pobres apaivagaria una conflictivitat social preocupant en aquest context de crisi.

En resum, doncs, cal privatitzar ATLL per donar pas a una nova cultura de la cervesa que faci de Catalunya un país de futur capaç de superar la crisi amb un somriure idiota a la cara.

Adrián Crespo. Catedràtic d’Economia de la Universitat de Columbia

La noia que somniava amb una mitjana i un plat d’olives. Cafè Suec

cafe-suec-terrassa

(publicat al suplement Què Fem? de La Vanguardia. 30 de novembre
(foto: Mireia Martínez, per BCNCultura)

El Suec és un bar de tarda i vespres allargats, prop de la plaça de la Virreina, amagat a una cantonada darrera l’església de Sant Joan de Gràcia, a l’ombra dels arbres i amb poca llum artificial. Dues o tres bombetes i espelmes a les taules. Malgrat que les dues parets exteriors són totes finestra, l’interior del Suec és més aviat fosc, com els bar de debò. Darrera la barra, sempre noies sueques, com l’amo, com el Mikael, que segueix fitxant cambreres del seu país potser perquè confia en les reminiscències del landisme a Catalunya. No li falta raó quan tantes clientes li han demanat que de tant en quan contracti també algun homenot. Suècia, després d’Ikea i del tant anunciat cosmopolitisme barceloní, ja no traspua l’exotisme de fa trenta anys però l’atractiu nòrdic és l’atractiu nòrdic.

Quedi clar, però, que això no és un club d’homes i dones vinguts del fred; aquí, quan anys enrere es celebraven nits “nòrdiques” hi havia de tot menys noruecs, suecs o finesos. El Suec és fonamentalment un lloc on mai hi falta gent de la que acostuma a voltar per Gràcia, regentat per un home que coneix prou el barri com per afirmar que en una dècada l’ambient nocturn no ha canviat massa. La seva clientela és la de sempre, gent d’entre 25 i 35 anys que potser més tard s’acabarà trobant a locals com l’Heliogàbal.

La música depèn totalment de la persona que hi ha darrera de la barra, perquè en Mikael dona autonomia absoluta a les cambreres. Al cap i a la fi, als bars com el Suec no s’hi va a escoltar música si no a escoltar al company de taula o, a unes males, la conversa de la taula del costat. Pel que fa a la beguda, que a un bar a Gràcia l’amo et digui que són “molt de cervesa” en ple allau metropolità de gin-tònics súper-súper-especials tranquil·litza el ciutadà espantat. Al cap i a la fi, diu el Mikael amb una sensatesa espaterrant, “d’aquí a dos anys la moda serà el vodka”. I quan diu que és molt de cervesa, no parla tampoc d’una carta extensa d’artesanes; parla només de tirar canyes i obrir mitjanes, que de fet és el que ha de fer bé un bar, per molt suec que digui que és.

Cafè Suec. Carrer de l’Alzina, 2-4. 08024, Barcelona. De dg a dj, de 18 a 2:30; dll i dv. de 18 a 3.
Preus: Cervesa 2,20€ / Cubata 5€

A %d blogueros les gusta esto: