Modernismes a l’ombra

(versió d’un article publicat al suplement Què Fem? de La Vanguardia. 20 de gener.
Foto de Mateo Malisani)

Umbracle de la Ciutadella, de Josep Fontseré i Mestre Una ruta alternativa a l’arquitectura barcelonina de finals del XIX i principis del XX

El barceloní surt al carrer, va a l’Eixample a fer un encàrrec o ha quedat prop de La Rambla, i se n’oblida, com és ben normal, d’aturar-se a mirar, amb la convicció de que badar és un privilegi reservat als milions de turistes que paguen per fer-ho. Només potser un matí de dissabte avorrit o si alguna institució munta una exposició recomanada arreu, ens parem a pensar en les raons de l’èxit mundial del modernisme barceloní i intentem gaudir d’allò que tenim a tocar, dues cantonades enllà. Si hem perdut la pràctica, a més, el més probable és que qualsevol visitant japonès tingui més idea sobre l’obra de Gaudí, de Domènech i Muntaner o de Puig i Cadafalch, que nosaltres mateixos, que portem dècades guanyant-nos aquí les garrofes i malvivint sense saber massa res, més enllà de que dalt de tot de Gràcia hi ha un parc que es diu Güell i que prop del Michael Collins, el pub irlandès, hi ha un monument en construcció consagrat a la Sagrada Família. Com que això no pot ser de cap de les maneres i cal dominar la ciutat abans que ella ens domini a nosaltres, proposem avui una passejada pel modernisme barceloní de segona lectura, per la ruta a l’ombra dels monuments estel•lars.

Els origens d’una ciutat

Escoltem Mireia Freixa, catedràtica d’Història de l’Art de la UB, que ens explica perquè Barcelona és plena d’edificis d’aquests que avui anomenem modernistes, construïts a finals del XIX i començaments del XX. En plena eufòria industrial i colonial, abans de la pèrdua de Cuba, la burgesia local va començar a invertir a marxes forçades en l’expansió urbana de la ciutat per adaptar-la als nous gustos i, sobre tot, a la nova capacitat de despesa. L’Eixample, una operació política, urbanística, i especulativa amb la que es pretenia convertir la nostra ciutat de províncies en la París del sud, va fer que els nous rics de la Barcelona industrial comencessin a invertir en immobles. Un canvi d’ordenança municipal l’any 1891 beneeix aquest desenvolupament, permet el creixement i liberalitza les normes urbanístiques. Apareix així tota una nova economia al voltant de la construcció que es tradueix en noves pràctiques a l’arquitectura i a les arts decoratives, amb noms com Rigal i Granells als vitralls, Escofet als paviments o Pujol i Bausis a la ceràmica. Al cap i a la fi, en un plegat d’estils que configuren  la ciutat de l’època. Sense l’Eixample, doncs, no es pot entendre això que avui anomenem -simplificant una mica- modernisme barceloní. Leer más de esta entrada

Anuncios
A %d blogueros les gusta esto: