L’Enciclopèdia Musical de Kalaupapa: Edmundo Ros

 (article publicat originalment al blog de Buscant Jeff Mangum, el gener de 2009)

Morts Esquivel, Xavier Cugat, Percy Faith i Frank Pourcel, potser un dels pocs directors d’orquestra consagrats que han sobreviscut l’època daurada de l’easy listening sigui Edmundo Ros. Amb 98 anys, aquest músic de Trinitat i Tobago que va obviar el calypso per dedicar-se a la música de la jet-set, viu entre nosaltres a la petita vila de Xàbia, Alacant.

De mare veneçolana i pare escocès, va optar per Anglaterra enlloc dels Estats Units per desenvolupar-se com a músic i fer carrera envoltat de luxe i bohèmia d’alt standing. Aprengué música a l’Acadèmia Reial però va preferir saltar ben d’hora de les composicions clàssiques a la música popular d’arrel llatina, per fer moure cuixes a aristòcrates i burgesos a localets londinencs chic a ritme de rumba, mambo i cha-cha-chà.

Arrel d’un escandalós divorci high-class –els temps han anat canviant- Ros aparegué a les portades dels diaris, esmentat per una de les parts afectades de la parella, no sabem ben bé si per culpa de la seva música embriagadora o per les seves illenques dots de seducció. Aquest affaire i els exitosos shows de varietats de la BBC feren d’ell un músic d’èxit. Poc temps després esdevindria el músic favorit de la família reial britànica, fins al punt de gaudir del dubtós honor d’ensenyar a l’actual reina tot el que suposadament sap de danses populars i moviments sincopats de clavícula. La reina mare n’era una gran fan, això si.

A començaments dels cinquanta i en metàl•lic, Ros adquireix el freqüentadíssim Coconut Grove, a on dirigia l’orquestra des d’anys enrere i a on es reunien selectes masses per gaudir de les seves versions de Cachita, Malagueña o The Wedding Samba. D’aquest últim single, gravat amb Decca, va vendre més de tres milions de còpies i amb ell arribà al número 16 de les llistes nord-americanes.

Als anys setanta, ell i la dona baixen cap el sud i romanen a Alacant fins a dia d’avui. L’any 94, amb vuitanta quatre anys de l’ala dona el seu últim recital i el març del 2001, culminant una història d’èxits i adaptacions fàcils d’escoltar, rep a mans de la seva alumna de ball l’Ordre de l’Imperi Britànic.

 

Anuncios

L’Enciclopèdia Musical de Kalaupapa: Jerry Byrd

(publicat originalment al blog de Buscant Jeff Mangum, el desembre de 2008)

A mitjans dels anys 30 del segle XX, en mig d’una crisi similar a la que estan patint vostès ara, Ernest Beaumont muntava a Hollywood el Don the Beachcomber, literalment Don el Rodamón, un bar ple de referents polinesis que donaria el tret de sortida a la moda tiki. Sense moure’ns del Estats Units però en un context geogràfic una mica menys pop, i segurament bastant més auster, ( imaginin-s’ho com un capítol de Carnivale, tot ple de pols i misèria) un jove anomenat Jerry descobria en un misteriós espectacle ambulant un instrument que li canviaria la vida.

L’instrument era la steel guitar, nascuda a finals del segle XIX a la illa de Oahu, i meravellosament, vagi’n vostès a saber com, en plena crisi dels anys trenta aquell invent va anar a parar a mans d’un jovenet d’Ohio. Jerry Byrd s’obsesionaria amb aquell instrument i canviaria la forma d’entendre i de tocar la steel guitar. Aquell xaval nascut a milers de quilòmetres de qualsevol illa seria un dels grans mestres de la música hawaiiana i potser el més gran intèrpret de l’instrument insular.

Amb 15 anys, Jerry es compra la seva primera steel guitar, una Spiegel complerta amb amplificador que li va costar 65 dòlars dels anys trenta. Ara una steel guitar normaleta costa entre dos mil i tres mil dòlars. No sabem a com sortiria el canvi a 70 anys vista però suposem que per Jerry seria una inversió.

Leer más de esta entrada

A %d blogueros les gusta esto: