El palau secret del Paral·lel

(desglossament del reportatge Abracadabra publicat
al suplement Què Fem? de La Vanguardia. 24 de febrer)
(Foto: Jordi Play)

Miquel Aneas guarda a El Capricho una de les millors col·leccions d’objectes màgics del país

Cal enviar un correu; posar-nos en contacte directament amb ell, guardià de la clau, perquè el Miquel Aneas accedeixi a deixar-nos entrar al seu tresor del Paral·lel. Un espai fora del temps, on els ulls dels millors mags de la història ens vigilen des de cartells antics i retrats signats. Al fons una taula per la cartomàgia, sota prestatges plens de ginys sinistres; amagat darrera una porta un petit teatre dins una sala que sembla impossible que el pugui allotjar. I darrera nostra la presència del Miquel que ens explica el perquè de tot plegat.

Tot el que veiem en realitat no fa més de vuit anys que està com ho veiem ara. Abans, tota la seva col·lecció s’amagava a calaixos que acumulaven pols a casa seva. Un bon dia va decidir fer-ho lluir i va voler-ho fer al lloc amagat del Paral·lel on va néixer fa tants anys. Aquest il·lusionista aficionat, però amb alts coneixements dels arcans màgics a l’abast de pocs, obre la porta a qui li demana  sota promesa estricta de no comunicar el lloc exacte del seu palau secret. No ens hem atrevit a trair-la.

De la col·lecció de quatre mil cinc-centes peces destaquen les 94 capses de màgia, de les quals vint-i-cinc són anteriors a 1950. N’hi ha cinc de mitjans del XIX: meravelles a l’abast de tothom de l’època de Robert-Houdin. Ens mostra també un armari ple de baralles de cartes, en total mil dues-centes, tot i reconèixer que altres col·leccionistes n’acumulen més. D’un prestatge treu finalment un volum inquietant, datat l’any 1733. És una primera edició del primer manual de màgia editat en castellà: Engaños a ojos vista de Pablo Minguet y Trol, que va tenir la precaució de no parlar de màgia al títol, no fos cas que la Inquisició hi posés pegues.

Quan ens n’adonem, el Miquel i el seu amic Manel, membres tots dos de l’associació Mags Màgics, ens han assegut a taula i comencen a moure cartes, a desafiar les lleis de la natura i la percepció. Sortim del palau ves a saber quan. Potser han passat dues hores, potser sis anys.

El Capricho. Per visitar-lo cal enviar un correu electrònic a maneas@elcapricho.org

Alguns grans mags de la història

Jean Eugène Robert-Houdin (1805-1871)
Considerat el pare de la màgia moderna, gairebé tothom li reconeix haver estat el primer en portar el seu art als escenaris i popularitzar la figura del mag vestit amb roba formal com el públic, lluny d’artificis estètics.

Fructuós Canonge i Francesch (1824-1890)
Anomenat el Merlí Espanyol va arribar a actuar al Gran Teatre del Liceu i, en una alatra ocasió, davant la reina Isabel II. Va fer gires arreu del món i va esdevenir mundialment famós i aclamat a Barcelona.

Dai Vernon (1894- 1992)
És conegut pels mags com El professor per haver millorat nombrosos jocs clàssics i per haver-ne creat d’altres reproduïts a l’actualitat per gairebé tothom

Arturo de Ascanio (1929-1997)
És considerat el pare de la cartomàgia espanyola, una de les disciplines màgiques en les que destaca mundialment el país. Molts mags d’arreu d’Espanya, alguns de tan important com Juan Tamariz, el consideren el seu mestre.

Wenceslau Ciuró (1895- 1978)
Aficionat a l’il·lusionisme des de ben petit, es va ordenar sacerdot amb 22 anys i començà llavors a exhibir públicament les seves arts màgiques. És l’autor d’un dels llibre de referència al nostre país: Prestidigitación al alcance de todos

Anuncios

Abracadabra

(versió d’un article publicat al suplement Què Fem? de La Vanguardia. 24 de febrer)

La màgia torna als escenaris de Barcelona gràcies a espais com El Rei de la Màgia o La Seca – Espai Brossa. Prestidigitadors, mentalistes i experts de la física recreativa omplen la ciutat d’impossibles

L’1 de febrer de 1933 l’Apolo obre les seves portes al misteriós xinès Fu-Manchú. És el primer cop que aquest mag de fama mundial, també anomenat Doctor Dimoni, trepitja Barcelona i l’expectació a la ciutat per les seves arts és gran. Davant l’espant d’un públic ple d’ànimes impressionables, el prestidigitador executa La triple fuga o Del no-res… un goril·la, meravelles que provoquen l’ovació de la sala. Probablement ja hi era entre el públic un jove mag badaloní que atrapat pel sortilegi de Fu-Manchú decidirà convertir-se en xinès. Joan Forns esdevé Ling-Fú i més tard, després de la guerra, encantarà, ja com a Li-Chang, milers d’espectadors d’arreu d’Europa. Potser aquell dimecres també va anar a l’Apolo Josep Maria Ferrándiz que ràpidament va enllestir el seu número com a Chang-Fu i acompanyat de la seva dona Teresa inicià una fructuosa carrera màgica que es va completar el dia que van obrir plegats a la Plaça del Teatre la reputada botiga Magicus.

Va haver un cert boom de l’exotisme xinès. Però la fascinació oriental tan ben aprofitada a escena per molts mags catalans de l’època, amb túniques de colors i fums de misteris llunyans, ha estat només una de les màscares amb les que la nostra màgia ha esclatat al llarg dels darrers dos segles. Des que Jean Eugène Robert-Houdin -de qui heretà el nom el sensacional Houdini- dignifiqués l’il·lusionisme i el fes pujar dalt de l’escenari a mitjans del XIX, Barcelona l’ha aplaudit amb fervor, com ho ha fet amb gairebé totes les arts escèniques. Per això la sort dels mags, artistes d’escena encara que facin màgia de prop, ha anat de la mà de la de les sales de festes i els teatres. Avui, Barcelona és una ciutat amb centenars d’il·lusionistes amagats darrera de telons i portes falses, disposats a fer valer davant el públic els seus secrets, hereus d’una tradició secular a Catalunya. Avui, vuitanta anys després de que Fu-Manchú es mengés el Paral·lel, trobem a la nostra ciutat escoles de màgia a cada cantonada, associacions d’il·lusionisme totalment actives, botigues consolidades i amb renom i, sobre tot, un bon circuit d’espais on deixar-se meravellar per aquests misteriosos venedors de fum. Heus aquí una petita guia amb alguns d’aquests llocs.

El Rei de la Màgia
Abans d’adquirir la botiga del carrer Princesa, Josep M. Martínez i Rosa M. Llop portaven des de 1977 fent espectacles arreu amb La capsa màgica, la seva pròpia companyia, amb la que havien arribat a dirigir el mític Li-Chang dalt de l’escenari. Fa nou anys i davant la manca de sales on poder desenvolupar les seves arts, Martínez i Llop decideixen ampliar El Rei de la Màgia i obren a pocs metres de la botiga, al carrer de l’Oli, una petita sala que recorden amb nostàlgia. Però el lloc se’ls feia petit. Tot just fa un any fan un salt endavant i adquireixen al carrer Jonqueres un enorme espai dedicat íntegrament a la màgia, que combina museu i dos escenaris i que ha deixat bocabadats els mags d’arreu del món que hi han estat. Senzillament no existeixen massa espais com aquest.
El passat divendres 10, el campió mundial Marc Oberon va fer un espectacle que combinava màgia, mentalisme i grans il·lusions. Va ser una visita llampec però demostra que El Rei de la Màgia s’ha compromès a portar amb regularitat alguns dels referents mundials de l’il·lusionisme a Barcelona. Aquest mes, de dissabte a diumenge, podrem veure  a més l’espectacle de La capsa màgica a l’escenari gran i un show de màgia de prop al bar, amb en Gerard Roca.
C/ Jonqueres 15. http://www.elreydelamagia.com

Leer más de esta entrada

A %d blogueros les gusta esto: