La Rotonda en perill

(desglossament del reportatge Modernismes a l’ombra
publicat al suplement Què Fem? de La Vanguardia. 20 de gener)
(Foto: Nicola Lucchi)

Tibidabo (4)Hi ha un altre modernisme fora del perímetre de l’Eixample: el de les grans mansions camí del Tibidabo, construïdes a principis del segle XX a la conquesta dels turons. Al voltant de la luxosa Avinguda Tibidabo sorgeix una nova urbanització que comença on avui hi ha la plaça Kennedy i un dels edificis modernistes més significatius d’aquella ciutat-jardí. La famosa Rotonda, seu del’hotel Metropolitan durant molts anys, hospital en decadència més tard, avui està en perill, tal i com denuncien veïns, experts i la plataforma en defensa de l’edifici. Segons el col·lectiu en defensa de la Rotonda, els propietaris actuals de la finca, Núñez y Navarro, estan permetent que es degradi per facilitar una reforma que serveix només als interessos econòmics del grup sense tenir en compte l’essència de l’edifici. Així, el Pla Urbanístic Especial aprovat per l’Ajuntament obre la porta a que s’alteri de tal manera que deixarà de ser l’edifici que és, malgrat se’n conservi la façana en un exercici de maquillatge inútil.

Construïda per Adolf Ruiz Casamitjana i ampliada pel reconegudíssim Sagnier, es va posar de moda gràcies a un article de Dalí a la revista Minotaure, on afirmava que l’Art Nouveau era fonamentalment Gaudí, el metro de París i La Rotonda. Fins els anys 60 va ser un hotel ple de celebritats, moment en que va començar la seva decadència fins el moment actual.

El col·lectiu en defensa de l’edifici, amb un perfil que s’allunya dels moviments veïnals d’arrel obrera, amb membres destacats de l’aristocràcia i la vella burgesia barcelonina, vol evitar la intervenció de l’interès privat i reclamen a l’Ajuntament que s’aturi la reforma, de la mateixa manera que es va aturar la de la Casa Golferichs, a finals dels 70. En aquest cas, els propietaris també eren Núñez y Navarro.

(Més informació)

 Converses sobre el modernisme

Carles Enrich, arquitecte i professor de la URV
Creus que es cuida el modernisme a Barcelona?
Penso que el modernisme es ven des de l’ajuntament com a imatge de ciutat, sobretot de cara al turisme. A mi m’interessen molt més els interiors dels edificis modernistes i les solucions estructurals que no pas els elements ornamentals. És una pena que uns edificis molt ben construïts en el seu moment es mutilin incorporant un nou ús, quan hauria de ser feina dels arquitectes adaptar el nou ús a les estructures existents, feina dels promotors entendre-ho i feina de l’ajuntament preservar aquest patrimoni. Com a exemple, tenim el cas dels bancs-fanals del Passeig de Gracia. Aquests 32 bancs tenien un sentit el 1906 no tant com a objecte sinó per la seva funció. Ara, en aquests bancs no hi seu ningú perquè han quedat aïllats enmig d’entrades de pàrking, motos aparcades, parades d’autobús, etc.

Mireia Freixa, catedràtica d’Història de l’Art de la UB
Què pot passar amb la Rotonda?
El propietari de qualsevol edifici està obligat a preservar el patrimoni per llei, la integritat de l’edifici, i ara el que s’està fent és deixar que es degradi. Està passant el pitjor que pot passar. Amb l’excusa de la crisi ens estem empassant coses que no ens hauríem empassat mai.
Creus que es cuida el modernisme a Barcelona?
Es cuida molt més del que es cuidava, i a més la ciutat té un orgull del que és. I s’ha de dir que la Ruta del Modernisme, la campanya de l’Institut Municipal de Paisatge Urbà, han servit moltíssim per sensibilitzar i dignificar el modernisme. Estem parlant d’un patrimoni tan extens que només es pot preservar quan els propietaris tinguin consciència del que tenen.

Antoni Ramon, professor d’Història de l’Arquitectura de la UPC
Què en penses de la reforma de la Rotonda?
Que a l’arquitectura s’hi pot intervenir és cert, però una cosa és intervenir i l’altra és mutilar. Em fa l’efecte que amb la Rotonda la intervenció està fora de mesura. Sovint el motor econòmic ha prevalgut per damunt del patrimoni arquitectònic.
El món dona voltes i voltes. A les golfes de la Casa Milà hi havia uns apartaments moderns, dels anys seixanta, molt interessants, de l’arquitecte Barba Corsini, que ara ens hem carregat pe completar el projecte museogràfic de la Pedrera. En aquest cas, la valoració del modernisme i la rendibilitat econòmica han destruït allò que a la vegada s’havia carregat l’arquitectura de Gaudí. Potser va ser una animalada carregar-se els anys seixanta aquells interiors, però una vegada fet, aquells apartaments tenen un valor.

Els fantasmes de la Barcelona modernista

(desglossament del reportatge Modernismes a l’ombra
publicat al suplement Què Fem? de La Vanguardia. 20 de gener)
(Foto: Casa Trinxet)

Avui el Modernisme és abans que res una etiqueta, un dels atributs fonamentals de la marca Barcelona, molt més una font de valor que un estil arquitectònic o una corrent artística. Com diu l’Antoni Ramon, professor d’Història de l’Arquitectura a la UPC, “ara hi ha una part de l’arquitectura modernista que s’ha revaloritzat i per tant la tenim més en compte. En això el mercat és molt important.”  Es preserva allò que té o pot tenir valor econòmic per la ciutat o pels agents privats. La conseqüència és que al llarg del segle XX i en la primera dècada del XXI hem perdut alguns edificis de finals del XIX que potser no hauríem d’haver perdut segons criteris no estrictament econòmics. En destaquem alguns que avui serien, sense dubte, motiu de visita i fascinació. Tal vegada puguem jugar, tot passejant, a recordar allò que ja no hi és, a imaginar fantasmes.

El Colon
Presidint la plaça Catalunya des de dalt, on avui hi ha l’edifici del Banc Espanyol de Crèdit, hi va haver un magnífic Hotel, projectat per Enric Sagnier i enderrocat l’any 1942 després d’haver servit de quarter general del PSUC durant la guerra. El Colon, però, va ser abans un cafè dissenyat per Francesc Rogent, amb espectaculars vidrieres que cobrien tant la façana de la plaça com la del Passeig de Gràcia. Amb un espai per més d’un miler de persones, de seguida va arrelar a com a vertadera institució barcelonina, esdevenint centre de reunió i tertúlia d’intel•lectuals i de la més o menys alta societat.
(Cantonada Plaça Catalunya / Passeig de Gràcia)

El Reial Club Marítim
L’octubre de 1912 comencen les obres de la seu del Club Marítim de Barcelona dirigides per Sagnier, en substitució del projecte d’Eduard Ferrés, que va guanyar el concurs en un primer moment però que va ser descartat per l’elevat cost que suposava pels socis. L’edifici era de planta octogonal i volia estar a mig camí, en paraules del mateix Sagnier, d’un casino, un vaixell i un far. Amb una terrassa balcó giratòria, una original cúpula i un pinacle al capdamunt que evocava la figura del far, servia de restaurant, sala de festes, biblioteca i gimnàs pel club selecte. La torre del telefèric va fer petita la seva glòria original i el creixement del port va ferir de mort aquest inusual edifici modernista que va acabar desapareixent l’any 1959.
(World Trade Center)

La Casa Trinxet
L’any 1967 la Barcelona porciolista enderroca la Casa Trinxet i Núñez y Navarro edifica al solar un bloc d’oficines.  Obra de Puig i Cadafalch, enllestida el 1904, va pertànyer a Avel•lí Trinxet. Amb estructura de domus romana, amb tres plantes al voltant d’un pati interior, va ser decorada amb profusió, amb murals i vitralls del nebot del propietari, Joaquim Mir i Trinxet; decoració interior de Gaspar Homar i escultures de Eusebi Arnau i Josep Llimona. L’any 39, aquesta mansió particular, construïda a un espai on avui  es fa difícil imaginar res similar, el primer ajuntament franquista hi va instal•lar una escola per a noies. Tres dècades després desapareix del mapa, amb la ferma oposició de la intel•lectualitat barcelonina, que proposava com a ús alternatiu allotjar-hi el museu del modernisme. L’edifici de Núñez y Navarro que hi ha en el seu lloc és obra de Joan Margarit, pare del poeta.
(Còrsega, 268. Amb Balmes)

Sala Mercè
A La Rambla, pujant a mà dreta, poc per sobre de l’antic Sepu, on ara hi ha una botiga Nike, Gaudí va construir i decorar una sala de cinema pionera a Barcelona per encàrrec del pintor Lluís Graner. Després d’un viatge als Estats Units, Graner va quedar meravellat amb la màgia del cinematògraf i la projecció i va voler fer un espai comparable a un parc d’atraccions, amb una taquilla falsa on rebia al visitant un dimoni blau autòmat que deia a la gent “Mortals que rieu de mi, tots vindreu a mi”. Era una sala subterrània, una cova propera a l’esoterisme. Probablement amb aquesta intenció Graner va pensar en Gaudí, el místic. Un cop va desaparèixer la Mercè hi va haver el Cinema Atlántico i actualment hi ha obert un passatge comercial que porta directament a la Plaça de la Vila de Madrid. Segueix sent un lloc estrany.
(Rambla dels Estudis, 122)

Gran Salón Cine Doré
Al número 4 de la Rambla de Catalunya, a tocar de l’antic Hotel Colón, on avui hi ha la sala City Hall, va obrir el 25 de desembre de 1908 el Gran Salón Doré. El 1910 els escenògrafs Moragas i Alarma restauren la façana amb estil “modernista”. Una altra reforma l’any 12 completarà aquesta nova imatge exterior de l’edifici, amb garlandes i escultures a la part superior.
(Rambla de Catalunya, 4)

La Casa Llorach
A la parta alta de la ciutat, al carrer Muntaner per sobre de Travessera de Gràcia, hi havia una altra mansió de Puig i Cadafalch, que va ser enderrocada els anys trenta. Encarregada per Concepció Dolsa, vídua de Llorach, fou construïda entre 1903 i 1904. Amb sostres inclinats i un jardí que donava al carrer, era un edifici d’inspiració alpina.
(Muntaner, 265)

Modernismes a l’ombra

(versió d’un article publicat al suplement Què Fem? de La Vanguardia. 20 de gener.
Foto de Mateo Malisani)

Umbracle de la Ciutadella, de Josep Fontseré i Mestre Una ruta alternativa a l’arquitectura barcelonina de finals del XIX i principis del XX

El barceloní surt al carrer, va a l’Eixample a fer un encàrrec o ha quedat prop de La Rambla, i se n’oblida, com és ben normal, d’aturar-se a mirar, amb la convicció de que badar és un privilegi reservat als milions de turistes que paguen per fer-ho. Només potser un matí de dissabte avorrit o si alguna institució munta una exposició recomanada arreu, ens parem a pensar en les raons de l’èxit mundial del modernisme barceloní i intentem gaudir d’allò que tenim a tocar, dues cantonades enllà. Si hem perdut la pràctica, a més, el més probable és que qualsevol visitant japonès tingui més idea sobre l’obra de Gaudí, de Domènech i Muntaner o de Puig i Cadafalch, que nosaltres mateixos, que portem dècades guanyant-nos aquí les garrofes i malvivint sense saber massa res, més enllà de que dalt de tot de Gràcia hi ha un parc que es diu Güell i que prop del Michael Collins, el pub irlandès, hi ha un monument en construcció consagrat a la Sagrada Família. Com que això no pot ser de cap de les maneres i cal dominar la ciutat abans que ella ens domini a nosaltres, proposem avui una passejada pel modernisme barceloní de segona lectura, per la ruta a l’ombra dels monuments estel•lars.

Els origens d’una ciutat

Escoltem Mireia Freixa, catedràtica d’Història de l’Art de la UB, que ens explica perquè Barcelona és plena d’edificis d’aquests que avui anomenem modernistes, construïts a finals del XIX i començaments del XX. En plena eufòria industrial i colonial, abans de la pèrdua de Cuba, la burgesia local va començar a invertir a marxes forçades en l’expansió urbana de la ciutat per adaptar-la als nous gustos i, sobre tot, a la nova capacitat de despesa. L’Eixample, una operació política, urbanística, i especulativa amb la que es pretenia convertir la nostra ciutat de províncies en la París del sud, va fer que els nous rics de la Barcelona industrial comencessin a invertir en immobles. Un canvi d’ordenança municipal l’any 1891 beneeix aquest desenvolupament, permet el creixement i liberalitza les normes urbanístiques. Apareix així tota una nova economia al voltant de la construcció que es tradueix en noves pràctiques a l’arquitectura i a les arts decoratives, amb noms com Rigal i Granells als vitralls, Escofet als paviments o Pujol i Bausis a la ceràmica. Al cap i a la fi, en un plegat d’estils que configuren  la ciutat de l’època. Sense l’Eixample, doncs, no es pot entendre això que avui anomenem -simplificant una mica- modernisme barceloní. Leer más de esta entrada

A %d blogueros les gusta esto: