Abracadabra

(versió d’un article publicat al suplement Què Fem? de La Vanguardia. 24 de febrer)

La màgia torna als escenaris de Barcelona gràcies a espais com El Rei de la Màgia o La Seca – Espai Brossa. Prestidigitadors, mentalistes i experts de la física recreativa omplen la ciutat d’impossibles

L’1 de febrer de 1933 l’Apolo obre les seves portes al misteriós xinès Fu-Manchú. És el primer cop que aquest mag de fama mundial, també anomenat Doctor Dimoni, trepitja Barcelona i l’expectació a la ciutat per les seves arts és gran. Davant l’espant d’un públic ple d’ànimes impressionables, el prestidigitador executa La triple fuga o Del no-res… un goril·la, meravelles que provoquen l’ovació de la sala. Probablement ja hi era entre el públic un jove mag badaloní que atrapat pel sortilegi de Fu-Manchú decidirà convertir-se en xinès. Joan Forns esdevé Ling-Fú i més tard, després de la guerra, encantarà, ja com a Li-Chang, milers d’espectadors d’arreu d’Europa. Potser aquell dimecres també va anar a l’Apolo Josep Maria Ferrándiz que ràpidament va enllestir el seu número com a Chang-Fu i acompanyat de la seva dona Teresa inicià una fructuosa carrera màgica que es va completar el dia que van obrir plegats a la Plaça del Teatre la reputada botiga Magicus.

Va haver un cert boom de l’exotisme xinès. Però la fascinació oriental tan ben aprofitada a escena per molts mags catalans de l’època, amb túniques de colors i fums de misteris llunyans, ha estat només una de les màscares amb les que la nostra màgia ha esclatat al llarg dels darrers dos segles. Des que Jean Eugène Robert-Houdin -de qui heretà el nom el sensacional Houdini- dignifiqués l’il·lusionisme i el fes pujar dalt de l’escenari a mitjans del XIX, Barcelona l’ha aplaudit amb fervor, com ho ha fet amb gairebé totes les arts escèniques. Per això la sort dels mags, artistes d’escena encara que facin màgia de prop, ha anat de la mà de la de les sales de festes i els teatres. Avui, Barcelona és una ciutat amb centenars d’il·lusionistes amagats darrera de telons i portes falses, disposats a fer valer davant el públic els seus secrets, hereus d’una tradició secular a Catalunya. Avui, vuitanta anys després de que Fu-Manchú es mengés el Paral·lel, trobem a la nostra ciutat escoles de màgia a cada cantonada, associacions d’il·lusionisme totalment actives, botigues consolidades i amb renom i, sobre tot, un bon circuit d’espais on deixar-se meravellar per aquests misteriosos venedors de fum. Heus aquí una petita guia amb alguns d’aquests llocs.

El Rei de la Màgia
Abans d’adquirir la botiga del carrer Princesa, Josep M. Martínez i Rosa M. Llop portaven des de 1977 fent espectacles arreu amb La capsa màgica, la seva pròpia companyia, amb la que havien arribat a dirigir el mític Li-Chang dalt de l’escenari. Fa nou anys i davant la manca de sales on poder desenvolupar les seves arts, Martínez i Llop decideixen ampliar El Rei de la Màgia i obren a pocs metres de la botiga, al carrer de l’Oli, una petita sala que recorden amb nostàlgia. Però el lloc se’ls feia petit. Tot just fa un any fan un salt endavant i adquireixen al carrer Jonqueres un enorme espai dedicat íntegrament a la màgia, que combina museu i dos escenaris i que ha deixat bocabadats els mags d’arreu del món que hi han estat. Senzillament no existeixen massa espais com aquest.
El passat divendres 10, el campió mundial Marc Oberon va fer un espectacle que combinava màgia, mentalisme i grans il·lusions. Va ser una visita llampec però demostra que El Rei de la Màgia s’ha compromès a portar amb regularitat alguns dels referents mundials de l’il·lusionisme a Barcelona. Aquest mes, de dissabte a diumenge, podrem veure  a més l’espectacle de La capsa màgica a l’escenari gran i un show de màgia de prop al bar, amb en Gerard Roca.
C/ Jonqueres 15. http://www.elreydelamagia.com

Leer más de esta entrada

Els fantasmes de la Barcelona modernista

(desglossament del reportatge Modernismes a l’ombra
publicat al suplement Què Fem? de La Vanguardia. 20 de gener)
(Foto: Casa Trinxet)

Avui el Modernisme és abans que res una etiqueta, un dels atributs fonamentals de la marca Barcelona, molt més una font de valor que un estil arquitectònic o una corrent artística. Com diu l’Antoni Ramon, professor d’Història de l’Arquitectura a la UPC, “ara hi ha una part de l’arquitectura modernista que s’ha revaloritzat i per tant la tenim més en compte. En això el mercat és molt important.”  Es preserva allò que té o pot tenir valor econòmic per la ciutat o pels agents privats. La conseqüència és que al llarg del segle XX i en la primera dècada del XXI hem perdut alguns edificis de finals del XIX que potser no hauríem d’haver perdut segons criteris no estrictament econòmics. En destaquem alguns que avui serien, sense dubte, motiu de visita i fascinació. Tal vegada puguem jugar, tot passejant, a recordar allò que ja no hi és, a imaginar fantasmes.

El Colon
Presidint la plaça Catalunya des de dalt, on avui hi ha l’edifici del Banc Espanyol de Crèdit, hi va haver un magnífic Hotel, projectat per Enric Sagnier i enderrocat l’any 1942 després d’haver servit de quarter general del PSUC durant la guerra. El Colon, però, va ser abans un cafè dissenyat per Francesc Rogent, amb espectaculars vidrieres que cobrien tant la façana de la plaça com la del Passeig de Gràcia. Amb un espai per més d’un miler de persones, de seguida va arrelar a com a vertadera institució barcelonina, esdevenint centre de reunió i tertúlia d’intel•lectuals i de la més o menys alta societat.
(Cantonada Plaça Catalunya / Passeig de Gràcia)

El Reial Club Marítim
L’octubre de 1912 comencen les obres de la seu del Club Marítim de Barcelona dirigides per Sagnier, en substitució del projecte d’Eduard Ferrés, que va guanyar el concurs en un primer moment però que va ser descartat per l’elevat cost que suposava pels socis. L’edifici era de planta octogonal i volia estar a mig camí, en paraules del mateix Sagnier, d’un casino, un vaixell i un far. Amb una terrassa balcó giratòria, una original cúpula i un pinacle al capdamunt que evocava la figura del far, servia de restaurant, sala de festes, biblioteca i gimnàs pel club selecte. La torre del telefèric va fer petita la seva glòria original i el creixement del port va ferir de mort aquest inusual edifici modernista que va acabar desapareixent l’any 1959.
(World Trade Center)

La Casa Trinxet
L’any 1967 la Barcelona porciolista enderroca la Casa Trinxet i Núñez y Navarro edifica al solar un bloc d’oficines.  Obra de Puig i Cadafalch, enllestida el 1904, va pertànyer a Avel•lí Trinxet. Amb estructura de domus romana, amb tres plantes al voltant d’un pati interior, va ser decorada amb profusió, amb murals i vitralls del nebot del propietari, Joaquim Mir i Trinxet; decoració interior de Gaspar Homar i escultures de Eusebi Arnau i Josep Llimona. L’any 39, aquesta mansió particular, construïda a un espai on avui  es fa difícil imaginar res similar, el primer ajuntament franquista hi va instal•lar una escola per a noies. Tres dècades després desapareix del mapa, amb la ferma oposició de la intel•lectualitat barcelonina, que proposava com a ús alternatiu allotjar-hi el museu del modernisme. L’edifici de Núñez y Navarro que hi ha en el seu lloc és obra de Joan Margarit, pare del poeta.
(Còrsega, 268. Amb Balmes)

Sala Mercè
A La Rambla, pujant a mà dreta, poc per sobre de l’antic Sepu, on ara hi ha una botiga Nike, Gaudí va construir i decorar una sala de cinema pionera a Barcelona per encàrrec del pintor Lluís Graner. Després d’un viatge als Estats Units, Graner va quedar meravellat amb la màgia del cinematògraf i la projecció i va voler fer un espai comparable a un parc d’atraccions, amb una taquilla falsa on rebia al visitant un dimoni blau autòmat que deia a la gent “Mortals que rieu de mi, tots vindreu a mi”. Era una sala subterrània, una cova propera a l’esoterisme. Probablement amb aquesta intenció Graner va pensar en Gaudí, el místic. Un cop va desaparèixer la Mercè hi va haver el Cinema Atlántico i actualment hi ha obert un passatge comercial que porta directament a la Plaça de la Vila de Madrid. Segueix sent un lloc estrany.
(Rambla dels Estudis, 122)

Gran Salón Cine Doré
Al número 4 de la Rambla de Catalunya, a tocar de l’antic Hotel Colón, on avui hi ha la sala City Hall, va obrir el 25 de desembre de 1908 el Gran Salón Doré. El 1910 els escenògrafs Moragas i Alarma restauren la façana amb estil “modernista”. Una altra reforma l’any 12 completarà aquesta nova imatge exterior de l’edifici, amb garlandes i escultures a la part superior.
(Rambla de Catalunya, 4)

La Casa Llorach
A la parta alta de la ciutat, al carrer Muntaner per sobre de Travessera de Gràcia, hi havia una altra mansió de Puig i Cadafalch, que va ser enderrocada els anys trenta. Encarregada per Concepció Dolsa, vídua de Llorach, fou construïda entre 1903 i 1904. Amb sostres inclinats i un jardí que donava al carrer, era un edifici d’inspiració alpina.
(Muntaner, 265)

Apolo Diner – La Mala Reputació. El complement que volia Apolo

(versió d’un article publicat al suplement Què Fem? de La Vanguardia. 29 de desembre)

A la marca Apolo, més barcelonina i més del Paral·lel que Mary Santpere, li faltava un lloc on beure assegut i menjar, un complement escaient a les sales de Nou de la Rambla, pensat per a les multituds que abans d’entrar a ballar atapeïen fins ahir el frankfurt del costat i l’Eusebio del carrer Vila i Vilà. Els gestors de la sala hi portaven temps rumiant i finalment el passat 10 de novembre el projecte va obrir portes just al costat, a la cantonada. El resultat per força havia de compartir l’esperit de la discoteca i en aquesta cerca d’harmonia el que l’Apolo inaugura és un diner especial, un fast food d’autor, que s’ajusta bé al públic dels Nasty Mondays, de l’anti-karaoke, de la [2] de Nitsa i dels concerts de les dues sales. Hamburgueses amb salses casolanes i hot dogs especials elaborats pel xef José Manuel Rico que reclama que es tinguin en consideració, per què no, també els entrepans de batalla. La cura amb que s’ha tractat la carta per vegetarians i celíacs, per exemple, és compatible amb els plats de braves i les canyes a un euro, patrimoni popular de la zona.

El tret diferencial
Però, clar, a un lloc que amb el nom pica l’ullet a Brassens des del Pigalle barceloní, a un germà petit de la sala Apolo, se li demana alguna cosa més que a una hamburgueseria qualsevol, per molta qualitat i detall que ofereixi en el menjar. I aquí entra un dels trets definitoris del diner i el que fa coherent que en parlem en aquesta pàgina: la cuina de La Mala Reputació obre fins a la matinada. Si el noctàmbul vol, pot afartar-se de salsitxes i dry martinis a les dues tocades, i entrar a Apolo a donar el millor de si mateix abans de començar la digestió. L’altra és l’escenari al racó esquerre del local, un espai que està previst que serveixi per allotjar activitats culturals diverses, potser a propòsit d’allò que passi a les sales. Si el primer que ve al cap són concerts acústics, de petit format, complementaris als que acullen la [2 ] i Apolo, també les presentacions de llibres entren dins d’una agenda ara per ara encara en construcció. Va ser aquí, de fet, on es va fer la projecció de presentació del vídeo del Primavera Sound de l’any vinent.

Apolo Diner – La Mala Reputació
Vila i Vilà, 60-62.
Telèfon: 93 329 86 41
De dilluns a dijous: de 17 a 2
Divendres i dissabte: de 17 a 3
<M> Paral·lel. L3 L5.

Torre Rosa. Palmera i còctel

(versió d’un article publicat al suplement Què Fem? de La Vanguardia. 18 de novembre)
(foto de Javier Cuchi)

Suposem que Tony Montana, l’Al Pacino de Scarface, deixa Cuba a dia d’avui i enlloc d’establir-se a Miami arriba a Barcelona amb ganes de sarau. No trobarà lloc on es senti més còmode que a la Torre Rosa de la família Reig. Sense muntanyes de cocaïna, sense sicaris, però amb una terrassa que conserva la flaire antillana vinguda de Cuba amb els exiliats del 98. La Torre és a hores d’ara la única mansió que queda al barri dels Indians, la única empremta del passat colonial. Això ajuda a que sigui també l’exponent destacat de la festa al barri. A punt de fer 25 anys, el casalot rosa, amb llums de neó, atreu cada nit gent elegant de tota condició amb gana de còctel i palmera. Els primers clients segueixen venint i es fan grans amb les pedres, les cadires i els germans Reig. I descobreixen els nous combinats i comparteixen l’esforç de la Torre per estar sempre jove. Al final, les generacions es confonen i no es pot dir del cert si l’home de la taula del fons, amagat a les fosques en companyia, és el tal Montana vingut a menys o el seu avi vingut a més.

El còctel tranquil
Darrera la barra, el Jordi dona la cara i mou la coctelera pels quatre germans, malgrat que tots treballen o han treballat per aixecar aquesta institució local. Al fons, ja jubilada, brinda amb un combinat de cava la matriarca Cecília Clavell.  Però és en Jordi la cara més coneguda, un dels barmans més experimentats i respectats de la ciutat, un home de bona planta conscient de la importància de les formes a l’hora de servir una copa. Dubtem que aquest caràcter serè i agradable sigui només exigència del guió. Pel que fa als còctels, tindrem la garantia de prendre els clàssics com cal i de descobrir innovació adaptada al tast de la clientela. Malgrat haver guanyat concursos, no cal fer soroll; el barman tranquil veu passar èxits i modes amb humilitat, atent a les noves aromes.

A poc a poc, la ira del mafiós Montana s’esvaeix  i un diumenge qualsevol es troba a la terrassa de la Torre fent un vermut fred i passant la ressaca amb un bloody mary. Pensa en Cuba, saluda el Jordi i conclou que al cap i a la fi Florida no pot ser gaire millor.

Torre Rosa
Carrer de Francesc Tàrrega, 22. 08027
<M> L5. Congrés. Bus: 19, 20, 45, 47, 50, 51
De dll a dg, de 19h a 3h. Dg. de 12 a 16.
Copa: 9€

Klavier. Vells músics, noves glòries

(publicat originalment al suplement Què Fem? de La Vanguardia. 26 d’agost)

Diuen les cròniques que Lone Star era un grup de rock progressiu tan curós als instruments, tan meticulós en la qualitat del so, que no va ser del tot entès pel públic massiu. I que, en canvi, quan la resta de bandes dels seixanta van començar a deixar els instruments, ells van seguir tocant, amb cura i meticulosament. Semblaven més preocupats per la música que per la resta de coses que componen un grup. Amb un esperit hereu d’aquesta devoció gairebé acadèmica per l’instrument, en Joan Miró, guitarrista d’aquella banda, va obrir l’any 98 un piano-bar consagrat a la cançó, on volia reunir amigues i amics més preocupats per la música que per la resta de coses que componen un bar.

Un home assegut al piano

Prop de la plaça Letamendi, on abans hi havia un bar amb billar i ballarines amb poca roba, ara hi ha el Klavier, un local pulcre, molt de l’Eixample, amb taules baixes i sofàs acollidors repartits en tres nivells. Allà els tímids segueixen el piano escarxofats, abraçats a la parella i amb la copa a la mà, sota una reproducció dels Noctàmbuls de Hopper. A la part central, hi ha l’instrument; el Joan seu i toca i al voltant canten no els valents sinó els habituals, la clientela de sempre, gent d’entre quaranta i setanta anys que no sempre sap que els acompanya al teclat –paradoxes de la música- un dels guitarristes més reconeguts del pop català. La diferència segons l’amo entre un karaoke i el seu local és que als primers la gent acostuma a anar a desfogar-se; al Klavier, en canvi, el client esdevé cantant, protagonista, una Michelle Pfeiffer als Fabulosos Baker Boys. En Joan, seriós i eixut, s’adapta als galls, a les pauses i a les rialles i toca perquè la darrera interpretació amateur de Tómame o déjame soni millor que la de Mocedades.

Al servei de la cançó

A la barra, en Just, el cambrer, accepta que no tenen cap especialitat de la casa, que la beguda, per allò que dèiem abans de la música, és només un accessori del piano. Però hi ha un prestatge de punta a punta ple d’ampolles de whisky i ningú trobarà a faltar el seu còctel o la cervesa, si està disposat a pagar, això sí, un preu a l’alçada de l’elegància madura del lloc.  Pel futur, en Joan deixa anar una idea, encara en projecte: obrir a les tardes per fer jam sessions de blues.

Carrer d’Aragó, 221. 08007. <M> L3. Passeig de Gràcia. Bus: 7, 16, 17, 63, 67, 68, N5, N7. De dll a dss, de 22 a 3h. 93 454 81 40 // web
Copa: 9,5€ / Cervesa: 7€ / Refresc: 6,5€

A %d blogueros les gusta esto: