Barcelona centrífuga

(publicat al suplement Què Fem? de La Vanguardia. 24 d’agost)
(foto dels antiearis del Carmel de Miquel i Ana)

La vida a Barcelona, a qualsevol ciutat, seria insuportable si haguéssim de fer cap de setmana rere cap de setmana la rutina del turista. Imaginin-s’ho: tots els dissabtes fets uns Sísifs, obligats a recórrer la ciutat interminablement de dalt a baix: de la Barceloneta al Born, del Born a Ciutat Vella, de les Rambles al Passeig de Gràcia, de la Vila de Gràcia al Parc Güell i sant tornem-hi cap al mar. Quan toca anar a fer canyes o a dinar fora el diumenge, absorbits per la força centrípeta d’aquest eix central i amb clucales als ulls com cavalls de càrrega, sovint la gent dels barris som injustos amb el que tenim a prop.
Per la gent dels barris és temptador pensar que per “sortir” cal anar lluny, agafar el metro i baixar al centre; potser perquè l’efecte de festa és més gran, com quan una o dues generacions enrere vestir-se de diumenge tenia sentit. Potser és que així revivim la sensació de “baixar a ciutat” de la gent de poble i juguem a mantenir antigues formes de vida, pseudo-rurals, des del nostre pis d’urbanita perifèric. Per altra banda, si hem quedat per dinar amb algun cosí que no viu a prop nostre, s’acostuma a imposar el terreny neutral, el mig camí, la força cap a dins. Simple qüestió de distàncies i d’equanimitat. El problema aquí és que moltes vegades la gent d’Hostafrancs no té ni idea del que passa a Vilapicina i els de Vilapicina no han posat mai el peu a Hostafrancs.
Però si bé és cert que hi ha bones raons, físiques, geogràfiques, per buscar l’oci al centre, n’hi ha d’altres que ben mirat potser no tenen fonament. Des de quan són pitjors els restaurants als barris? No hi ha lloc on prendre un còctel fora del Passeig Sant Joan o més enllà de Plaça Espanya? Si anem amb tant delit a Gràcia o al Raval potser també és per allò de l’oferta i la demanda, perquè pensem que amb tants locals i tanta gent, per probabilitat i amb els ulls tancats, trobarem abans que al nostre barri una vetllada agradable. El problema de la probabilitat és que a vegades el dau cau de la cara que no toca i acabem tornant a casa pensant que potser ens podríem haver quedat al bar de sota de casa.
En qualsevol cas, Barcelona no cap ni a les guies, ni als plans d’actuació de l’Ajuntament ni als suplements de cap de setmana, i sigui per la raó que sigui, tothom s’acaba rebel·lant un dia o altre contra la força centrípeta de la ciutat. Fins i tot la gent que viu al mig de tot plegat. Sempre hi ha una estranya força que fa que explorem llocs desconeguts, que baixem a parades de metro ignotes o que senzillament tombem la cantonada i ens fiquem al primer local que trobem. Llavors ens tornem més barcelonins.
A continuació us proposem, si no els coneixeu ja, alguns d’aquests llocs amb força centrífuga, sovint amb caràcter d’institució al seu barri i, en qualsevol cas, mereixedors d’esment.

A Torre Baró

Amb un nom noble, procedent d’una torre del segle XVI que es va enderrocar el 1714, s’aixeca un dels barris més septentrionals de Barcelona, a tocar de Montcada i Santa Coloma. Un barri autoconstruït i per tant obrer, aixecat a mitjans de segle passat per les treballadores i els treballadors procedents de la immigració a un dels extrems de la muntanya de Collserola. Això fa que encara avui sigui un barri perfecte per passar un diumenge al matí, tot passejant a la recerca de l’actual Castell, que no és res més que un hotel a mig construir a la banda del turó que mira al mar. El que havia de ser l’edifici central d’una zona residencial previsiblement luxosa ha esdevingut avui un recinte fantasma, salvatge, i per tant a l’abast de qualsevol que s’hi acosti. Pendent encara d’una reforma que potser no arriba mai, el turó on descansa avui el Castell ens ofereix una vista que les víctimes del centre potser encara no han gaudit.
L’arribada més o menys recent de les línies 3 i 11 del metro no només han unit una mica més la gent del barri a la resta de la ciutat; també ha posat a l’abast de la resta una zona abans remota.

El Cordero
A pocs metres del castell, hi ha una altra mansió amagada entre pins, aquesta sí ben activa perquè allotja un restaurant per banquets, festes i dinars nombrosos. La trobem plena com un ou, els dies de festa, de famílies celebrant qualsevol cosa; menjant calçots en època de calçotades, o peix i carn a la brasa en qualsevol altra ocasió. Un lloc molt de diumenge, que un dia va deixar enrere les estovalles a quadres vermells i blancs per prendre una sofisticació en les formes que potser als clients no els cal. Ara fins i tot ofereixen carta de còctels, terrasses senyorials amb noms diversos i una carpa discoteca oberta pels valents. El lloc també es fa dir El Mirador de Barcelona però l’esperit del restaurant, la veritable raó per pujar, està en el seu altre nom: El Cordero. Riudecanyes, 5. Tel. 93 353 34 19. <M> L3 Trinitat Nova
Leer más de esta entrada

Anuncios

Pony Cafè. El veí melòman

(publicat al suplement Què Fem? de La Vanguardia. 17 d’agost)

Posem que hi ha dues raons per muntar un bar: una, pura i simplement, l’afany crematístic, començar el negoci perquè es necessiten els diners per anar tirant o perquè volem acumular-ne més. L’altra és seguir aquell impuls romàntic que ens fa pensar a tots una vegada a la vida que darrera d’una barra seríem millors persones. A vegades, i per fortuna pels clients, la part nocturna del cervell respon decidida a aquest segon impuls i el bar, en un exercici d’hedonisme, s’acaba muntant. El Jota i l’Eva així ho van fer. “Li costava trobar a Barcelona un bar que posés la música que li agrada”, diu l’Eva del seu germà. I per això la música és un dels trets que defineixen el Pony; per això un servidor n’havia sentit a parlar, abans que pels gin-tonics o per la gràcia amb la que tiren les canyes, per la música que posa en Jota. Amb aire tranquil, com si portessin cent cinquanta anys darrera aquella barra, ens diuen que al començament la majoria dels clients hi anava per això, per sentir Low, els Kinks o Nick Cave, gent que pensava com l’amo que fins llavors havien estat un pèl orfes. Avui la clientela s’ha diversificat i, malgrat ser un bar certament diferent als que tres-cents metres enllà trobem al Born, els grupets de guiris i de borratxos, sords a partir de mitjanit, inevitablement hi acaben recalant.

Baixar a fer la canya
També la gent del barri; perquè el Pony a més de bar melòman i cèntric és un bar de barri. Piruetes barcelonines. Així ho constaten els dos germans, que assenyalen l’home grenyut al final de la barra o els dos que acaben de sortir a fumar, i els identifiquen com a habituals, com a gent que aprofita el Pony perquè el té a tocar i perquè és el seu. Un bar així només es fa gran quan els veïns també hi baixen, sonin els 40 principals o la selecció personal d’en Jota, hi hagi màquina escurabutxaques a la porta o parets vermelles i gats xinesos que mouen la pota als prestatges. Potser és l’actitud dels amos, lenta i pacient, d’acord amb la imatge dels vells cambrers que ni opinaven, ni parlaven, ni feien massa soroll. Música a banda, és clar.

Portal Nou, 23. 08003
<M> Arc de Triomf
http://www.myspace.com/ponycafebcn
Obert: dm-dj 19h a 2.30h; dv i dss 19h a 3h

El palau secret del Paral·lel

(desglossament del reportatge Abracadabra publicat
al suplement Què Fem? de La Vanguardia. 24 de febrer)
(Foto: Jordi Play)

Miquel Aneas guarda a El Capricho una de les millors col·leccions d’objectes màgics del país

Cal enviar un correu; posar-nos en contacte directament amb ell, guardià de la clau, perquè el Miquel Aneas accedeixi a deixar-nos entrar al seu tresor del Paral·lel. Un espai fora del temps, on els ulls dels millors mags de la història ens vigilen des de cartells antics i retrats signats. Al fons una taula per la cartomàgia, sota prestatges plens de ginys sinistres; amagat darrera una porta un petit teatre dins una sala que sembla impossible que el pugui allotjar. I darrera nostra la presència del Miquel que ens explica el perquè de tot plegat.

Tot el que veiem en realitat no fa més de vuit anys que està com ho veiem ara. Abans, tota la seva col·lecció s’amagava a calaixos que acumulaven pols a casa seva. Un bon dia va decidir fer-ho lluir i va voler-ho fer al lloc amagat del Paral·lel on va néixer fa tants anys. Aquest il·lusionista aficionat, però amb alts coneixements dels arcans màgics a l’abast de pocs, obre la porta a qui li demana  sota promesa estricta de no comunicar el lloc exacte del seu palau secret. No ens hem atrevit a trair-la.

De la col·lecció de quatre mil cinc-centes peces destaquen les 94 capses de màgia, de les quals vint-i-cinc són anteriors a 1950. N’hi ha cinc de mitjans del XIX: meravelles a l’abast de tothom de l’època de Robert-Houdin. Ens mostra també un armari ple de baralles de cartes, en total mil dues-centes, tot i reconèixer que altres col·leccionistes n’acumulen més. D’un prestatge treu finalment un volum inquietant, datat l’any 1733. És una primera edició del primer manual de màgia editat en castellà: Engaños a ojos vista de Pablo Minguet y Trol, que va tenir la precaució de no parlar de màgia al títol, no fos cas que la Inquisició hi posés pegues.

Quan ens n’adonem, el Miquel i el seu amic Manel, membres tots dos de l’associació Mags Màgics, ens han assegut a taula i comencen a moure cartes, a desafiar les lleis de la natura i la percepció. Sortim del palau ves a saber quan. Potser han passat dues hores, potser sis anys.

El Capricho. Per visitar-lo cal enviar un correu electrònic a maneas@elcapricho.org

Alguns grans mags de la història

Jean Eugène Robert-Houdin (1805-1871)
Considerat el pare de la màgia moderna, gairebé tothom li reconeix haver estat el primer en portar el seu art als escenaris i popularitzar la figura del mag vestit amb roba formal com el públic, lluny d’artificis estètics.

Fructuós Canonge i Francesch (1824-1890)
Anomenat el Merlí Espanyol va arribar a actuar al Gran Teatre del Liceu i, en una alatra ocasió, davant la reina Isabel II. Va fer gires arreu del món i va esdevenir mundialment famós i aclamat a Barcelona.

Dai Vernon (1894- 1992)
És conegut pels mags com El professor per haver millorat nombrosos jocs clàssics i per haver-ne creat d’altres reproduïts a l’actualitat per gairebé tothom

Arturo de Ascanio (1929-1997)
És considerat el pare de la cartomàgia espanyola, una de les disciplines màgiques en les que destaca mundialment el país. Molts mags d’arreu d’Espanya, alguns de tan important com Juan Tamariz, el consideren el seu mestre.

Wenceslau Ciuró (1895- 1978)
Aficionat a l’il·lusionisme des de ben petit, es va ordenar sacerdot amb 22 anys i començà llavors a exhibir públicament les seves arts màgiques. És l’autor d’un dels llibre de referència al nostre país: Prestidigitación al alcance de todos

Abracadabra

(versió d’un article publicat al suplement Què Fem? de La Vanguardia. 24 de febrer)

La màgia torna als escenaris de Barcelona gràcies a espais com El Rei de la Màgia o La Seca – Espai Brossa. Prestidigitadors, mentalistes i experts de la física recreativa omplen la ciutat d’impossibles

L’1 de febrer de 1933 l’Apolo obre les seves portes al misteriós xinès Fu-Manchú. És el primer cop que aquest mag de fama mundial, també anomenat Doctor Dimoni, trepitja Barcelona i l’expectació a la ciutat per les seves arts és gran. Davant l’espant d’un públic ple d’ànimes impressionables, el prestidigitador executa La triple fuga o Del no-res… un goril·la, meravelles que provoquen l’ovació de la sala. Probablement ja hi era entre el públic un jove mag badaloní que atrapat pel sortilegi de Fu-Manchú decidirà convertir-se en xinès. Joan Forns esdevé Ling-Fú i més tard, després de la guerra, encantarà, ja com a Li-Chang, milers d’espectadors d’arreu d’Europa. Potser aquell dimecres també va anar a l’Apolo Josep Maria Ferrándiz que ràpidament va enllestir el seu número com a Chang-Fu i acompanyat de la seva dona Teresa inicià una fructuosa carrera màgica que es va completar el dia que van obrir plegats a la Plaça del Teatre la reputada botiga Magicus.

Va haver un cert boom de l’exotisme xinès. Però la fascinació oriental tan ben aprofitada a escena per molts mags catalans de l’època, amb túniques de colors i fums de misteris llunyans, ha estat només una de les màscares amb les que la nostra màgia ha esclatat al llarg dels darrers dos segles. Des que Jean Eugène Robert-Houdin -de qui heretà el nom el sensacional Houdini- dignifiqués l’il·lusionisme i el fes pujar dalt de l’escenari a mitjans del XIX, Barcelona l’ha aplaudit amb fervor, com ho ha fet amb gairebé totes les arts escèniques. Per això la sort dels mags, artistes d’escena encara que facin màgia de prop, ha anat de la mà de la de les sales de festes i els teatres. Avui, Barcelona és una ciutat amb centenars d’il·lusionistes amagats darrera de telons i portes falses, disposats a fer valer davant el públic els seus secrets, hereus d’una tradició secular a Catalunya. Avui, vuitanta anys després de que Fu-Manchú es mengés el Paral·lel, trobem a la nostra ciutat escoles de màgia a cada cantonada, associacions d’il·lusionisme totalment actives, botigues consolidades i amb renom i, sobre tot, un bon circuit d’espais on deixar-se meravellar per aquests misteriosos venedors de fum. Heus aquí una petita guia amb alguns d’aquests llocs.

El Rei de la Màgia
Abans d’adquirir la botiga del carrer Princesa, Josep M. Martínez i Rosa M. Llop portaven des de 1977 fent espectacles arreu amb La capsa màgica, la seva pròpia companyia, amb la que havien arribat a dirigir el mític Li-Chang dalt de l’escenari. Fa nou anys i davant la manca de sales on poder desenvolupar les seves arts, Martínez i Llop decideixen ampliar El Rei de la Màgia i obren a pocs metres de la botiga, al carrer de l’Oli, una petita sala que recorden amb nostàlgia. Però el lloc se’ls feia petit. Tot just fa un any fan un salt endavant i adquireixen al carrer Jonqueres un enorme espai dedicat íntegrament a la màgia, que combina museu i dos escenaris i que ha deixat bocabadats els mags d’arreu del món que hi han estat. Senzillament no existeixen massa espais com aquest.
El passat divendres 10, el campió mundial Marc Oberon va fer un espectacle que combinava màgia, mentalisme i grans il·lusions. Va ser una visita llampec però demostra que El Rei de la Màgia s’ha compromès a portar amb regularitat alguns dels referents mundials de l’il·lusionisme a Barcelona. Aquest mes, de dissabte a diumenge, podrem veure  a més l’espectacle de La capsa màgica a l’escenari gran i un show de màgia de prop al bar, amb en Gerard Roca.
C/ Jonqueres 15. http://www.elreydelamagia.com

Leer más de esta entrada

Els fantasmes de la Barcelona modernista

(desglossament del reportatge Modernismes a l’ombra
publicat al suplement Què Fem? de La Vanguardia. 20 de gener)
(Foto: Casa Trinxet)

Avui el Modernisme és abans que res una etiqueta, un dels atributs fonamentals de la marca Barcelona, molt més una font de valor que un estil arquitectònic o una corrent artística. Com diu l’Antoni Ramon, professor d’Història de l’Arquitectura a la UPC, “ara hi ha una part de l’arquitectura modernista que s’ha revaloritzat i per tant la tenim més en compte. En això el mercat és molt important.”  Es preserva allò que té o pot tenir valor econòmic per la ciutat o pels agents privats. La conseqüència és que al llarg del segle XX i en la primera dècada del XXI hem perdut alguns edificis de finals del XIX que potser no hauríem d’haver perdut segons criteris no estrictament econòmics. En destaquem alguns que avui serien, sense dubte, motiu de visita i fascinació. Tal vegada puguem jugar, tot passejant, a recordar allò que ja no hi és, a imaginar fantasmes.

El Colon
Presidint la plaça Catalunya des de dalt, on avui hi ha l’edifici del Banc Espanyol de Crèdit, hi va haver un magnífic Hotel, projectat per Enric Sagnier i enderrocat l’any 1942 després d’haver servit de quarter general del PSUC durant la guerra. El Colon, però, va ser abans un cafè dissenyat per Francesc Rogent, amb espectaculars vidrieres que cobrien tant la façana de la plaça com la del Passeig de Gràcia. Amb un espai per més d’un miler de persones, de seguida va arrelar a com a vertadera institució barcelonina, esdevenint centre de reunió i tertúlia d’intel•lectuals i de la més o menys alta societat.
(Cantonada Plaça Catalunya / Passeig de Gràcia)

El Reial Club Marítim
L’octubre de 1912 comencen les obres de la seu del Club Marítim de Barcelona dirigides per Sagnier, en substitució del projecte d’Eduard Ferrés, que va guanyar el concurs en un primer moment però que va ser descartat per l’elevat cost que suposava pels socis. L’edifici era de planta octogonal i volia estar a mig camí, en paraules del mateix Sagnier, d’un casino, un vaixell i un far. Amb una terrassa balcó giratòria, una original cúpula i un pinacle al capdamunt que evocava la figura del far, servia de restaurant, sala de festes, biblioteca i gimnàs pel club selecte. La torre del telefèric va fer petita la seva glòria original i el creixement del port va ferir de mort aquest inusual edifici modernista que va acabar desapareixent l’any 1959.
(World Trade Center)

La Casa Trinxet
L’any 1967 la Barcelona porciolista enderroca la Casa Trinxet i Núñez y Navarro edifica al solar un bloc d’oficines.  Obra de Puig i Cadafalch, enllestida el 1904, va pertànyer a Avel•lí Trinxet. Amb estructura de domus romana, amb tres plantes al voltant d’un pati interior, va ser decorada amb profusió, amb murals i vitralls del nebot del propietari, Joaquim Mir i Trinxet; decoració interior de Gaspar Homar i escultures de Eusebi Arnau i Josep Llimona. L’any 39, aquesta mansió particular, construïda a un espai on avui  es fa difícil imaginar res similar, el primer ajuntament franquista hi va instal•lar una escola per a noies. Tres dècades després desapareix del mapa, amb la ferma oposició de la intel•lectualitat barcelonina, que proposava com a ús alternatiu allotjar-hi el museu del modernisme. L’edifici de Núñez y Navarro que hi ha en el seu lloc és obra de Joan Margarit, pare del poeta.
(Còrsega, 268. Amb Balmes)

Sala Mercè
A La Rambla, pujant a mà dreta, poc per sobre de l’antic Sepu, on ara hi ha una botiga Nike, Gaudí va construir i decorar una sala de cinema pionera a Barcelona per encàrrec del pintor Lluís Graner. Després d’un viatge als Estats Units, Graner va quedar meravellat amb la màgia del cinematògraf i la projecció i va voler fer un espai comparable a un parc d’atraccions, amb una taquilla falsa on rebia al visitant un dimoni blau autòmat que deia a la gent “Mortals que rieu de mi, tots vindreu a mi”. Era una sala subterrània, una cova propera a l’esoterisme. Probablement amb aquesta intenció Graner va pensar en Gaudí, el místic. Un cop va desaparèixer la Mercè hi va haver el Cinema Atlántico i actualment hi ha obert un passatge comercial que porta directament a la Plaça de la Vila de Madrid. Segueix sent un lloc estrany.
(Rambla dels Estudis, 122)

Gran Salón Cine Doré
Al número 4 de la Rambla de Catalunya, a tocar de l’antic Hotel Colón, on avui hi ha la sala City Hall, va obrir el 25 de desembre de 1908 el Gran Salón Doré. El 1910 els escenògrafs Moragas i Alarma restauren la façana amb estil “modernista”. Una altra reforma l’any 12 completarà aquesta nova imatge exterior de l’edifici, amb garlandes i escultures a la part superior.
(Rambla de Catalunya, 4)

La Casa Llorach
A la parta alta de la ciutat, al carrer Muntaner per sobre de Travessera de Gràcia, hi havia una altra mansió de Puig i Cadafalch, que va ser enderrocada els anys trenta. Encarregada per Concepció Dolsa, vídua de Llorach, fou construïda entre 1903 i 1904. Amb sostres inclinats i un jardí que donava al carrer, era un edifici d’inspiració alpina.
(Muntaner, 265)

Apolo Diner – La Mala Reputació. El complement que volia Apolo

(versió d’un article publicat al suplement Què Fem? de La Vanguardia. 29 de desembre)

A la marca Apolo, més barcelonina i més del Paral·lel que Mary Santpere, li faltava un lloc on beure assegut i menjar, un complement escaient a les sales de Nou de la Rambla, pensat per a les multituds que abans d’entrar a ballar atapeïen fins ahir el frankfurt del costat i l’Eusebio del carrer Vila i Vilà. Els gestors de la sala hi portaven temps rumiant i finalment el passat 10 de novembre el projecte va obrir portes just al costat, a la cantonada. El resultat per força havia de compartir l’esperit de la discoteca i en aquesta cerca d’harmonia el que l’Apolo inaugura és un diner especial, un fast food d’autor, que s’ajusta bé al públic dels Nasty Mondays, de l’anti-karaoke, de la [2] de Nitsa i dels concerts de les dues sales. Hamburgueses amb salses casolanes i hot dogs especials elaborats pel xef José Manuel Rico que reclama que es tinguin en consideració, per què no, també els entrepans de batalla. La cura amb que s’ha tractat la carta per vegetarians i celíacs, per exemple, és compatible amb els plats de braves i les canyes a un euro, patrimoni popular de la zona.

El tret diferencial
Però, clar, a un lloc que amb el nom pica l’ullet a Brassens des del Pigalle barceloní, a un germà petit de la sala Apolo, se li demana alguna cosa més que a una hamburgueseria qualsevol, per molta qualitat i detall que ofereixi en el menjar. I aquí entra un dels trets definitoris del diner i el que fa coherent que en parlem en aquesta pàgina: la cuina de La Mala Reputació obre fins a la matinada. Si el noctàmbul vol, pot afartar-se de salsitxes i dry martinis a les dues tocades, i entrar a Apolo a donar el millor de si mateix abans de començar la digestió. L’altra és l’escenari al racó esquerre del local, un espai que està previst que serveixi per allotjar activitats culturals diverses, potser a propòsit d’allò que passi a les sales. Si el primer que ve al cap són concerts acústics, de petit format, complementaris als que acullen la [2 ] i Apolo, també les presentacions de llibres entren dins d’una agenda ara per ara encara en construcció. Va ser aquí, de fet, on es va fer la projecció de presentació del vídeo del Primavera Sound de l’any vinent.

Apolo Diner – La Mala Reputació
Vila i Vilà, 60-62.
Telèfon: 93 329 86 41
De dilluns a dijous: de 17 a 2
Divendres i dissabte: de 17 a 3
<M> Paral·lel. L3 L5.

Torre Rosa. Palmera i còctel

(versió d’un article publicat al suplement Què Fem? de La Vanguardia. 18 de novembre)
(foto de Javier Cuchi)

Suposem que Tony Montana, l’Al Pacino de Scarface, deixa Cuba a dia d’avui i enlloc d’establir-se a Miami arriba a Barcelona amb ganes de sarau. No trobarà lloc on es senti més còmode que a la Torre Rosa de la família Reig. Sense muntanyes de cocaïna, sense sicaris, però amb una terrassa que conserva la flaire antillana vinguda de Cuba amb els exiliats del 98. La Torre és a hores d’ara la única mansió que queda al barri dels Indians, la única empremta del passat colonial. Això ajuda a que sigui també l’exponent destacat de la festa al barri. A punt de fer 25 anys, el casalot rosa, amb llums de neó, atreu cada nit gent elegant de tota condició amb gana de còctel i palmera. Els primers clients segueixen venint i es fan grans amb les pedres, les cadires i els germans Reig. I descobreixen els nous combinats i comparteixen l’esforç de la Torre per estar sempre jove. Al final, les generacions es confonen i no es pot dir del cert si l’home de la taula del fons, amagat a les fosques en companyia, és el tal Montana vingut a menys o el seu avi vingut a més.

El còctel tranquil
Darrera la barra, el Jordi dona la cara i mou la coctelera pels quatre germans, malgrat que tots treballen o han treballat per aixecar aquesta institució local. Al fons, ja jubilada, brinda amb un combinat de cava la matriarca Cecília Clavell.  Però és en Jordi la cara més coneguda, un dels barmans més experimentats i respectats de la ciutat, un home de bona planta conscient de la importància de les formes a l’hora de servir una copa. Dubtem que aquest caràcter serè i agradable sigui només exigència del guió. Pel que fa als còctels, tindrem la garantia de prendre els clàssics com cal i de descobrir innovació adaptada al tast de la clientela. Malgrat haver guanyat concursos, no cal fer soroll; el barman tranquil veu passar èxits i modes amb humilitat, atent a les noves aromes.

A poc a poc, la ira del mafiós Montana s’esvaeix  i un diumenge qualsevol es troba a la terrassa de la Torre fent un vermut fred i passant la ressaca amb un bloody mary. Pensa en Cuba, saluda el Jordi i conclou que al cap i a la fi Florida no pot ser gaire millor.

Torre Rosa
Carrer de Francesc Tàrrega, 22. 08027
<M> L5. Congrés. Bus: 19, 20, 45, 47, 50, 51
De dll a dg, de 19h a 3h. Dg. de 12 a 16.
Copa: 9€

A %d blogueros les gusta esto: